“Quan fem cinema, podem ser més sinceres del que som a la vida”. Aquesta va ser una de les idees principals que va marcar la trobada de dimarts al vespre amb les cinc actrius nominades a millor actriu protagonista als Goya a El Born Centre Cultural de Barcelona. Ángela Cervantes, Patricia López Arnaiz i Nora Navas, acompanyades de manera telemàtica per Susana Abaitua i Antonia Zegers, van ser les figures centrals d’una vesprada en què un concepte es va imposar com a veritable protagonista: la vulnerabilitat. Entre rialles, confidències i moments íntims d’emoció, les intèrprets van explicar el camí per construir els seus personatges i les dificultats emocionals que afloren en posar-se en la pell de situacions anímicament intenses. 

Des de l’inici de l’acte, les cinc nominades es van mostrar entusiasmades per les candidatures i pel suport rebut dels seus entorns i de la professió. “Fa il·lusió veure com les nominacions tornen a impulsar les pel·lícules”, deia Susana Abaitua, actriu principal d’Un fantasma en la batalla. Al llarg de la vesprada, les intèrprets van compartir una mateixa visió sobre la professió i la seva aproximació personal a l’ofici, i un sentiment d’unió i complicitat va omplir la sala. Les actrius van manifestar els seus agraïments cap a tots els professionals que hi ha al darrere dels llargmetratges, a qui atribueixen el mèrit de l’èxit. “Si la nostra feina és valorada, és perquè hi ha un equip que silenciosament va permetre que cadascun dels nostres projectes fos el que va ser. És un treball col·laboratiu”, afirmava Antonia Zegers, protagonista de Los Tortuga.

La immersió en els rols, una tasca emocional

Ángela Cervantes, protagonista de La furia, explicava la duresa del procés d’immersió en el seu paper: “Al principi m’aclaparava una mica, eren moltes coses a tocar i molts universos a tractar: el teatre, el poble, la violació, el procés pel qual passa ella…”. Per a la intèrpret, aquesta indagació va fer que el rodatge fos “intens” i “dolorós”, alhora que va dir que va ser la part que més va gaudir. Tot i les dificultats, Cervantes reflexionava sobre la capacitat de posar-se en la pell de l’altre, que considera “una de les coses més fascinants” de la professió: “Pots empatitzar i viure una cosa que no ha passat”. 

   Quatre de les intèrprets nominades a millor actriu protagonista als Premis Goya 2026 (Noemí Pérez)

Seguint aquesta idea, Patricia López Arnaiz raonava que a la pantalla les actrius poden ser “més sinceres del que són a la vida”: “Coses que potser no et permets, que al cinema et dones l’espai per donar-ho tot”. Ara bé, Arnaiz relatava que la gran implicació emocional a què se sotmeten els deixa una marca: “T’aboques a unes violències que et deixen unes impremtes a l’imaginari i que després revius. El cervell és un múscul i això es queda allà”. En aquesta mateixa línia, Susana Abaitua afirmava que “potser el cap sap que estàs rodant, però el cos no”: “L’estàs posant en un estat estrany i és difícil treure’l d’allà”. “És una cosa que gaudeixo, i és estrany”, matisava l’actriu basca, que assegurava que es va “obsessionar bastant” per entendre el perquè del viatge a la soledat de la protagonista, una policia infiltrada a ETA. Per a Abaitua, el repte va ser comprendre la profunditat del seu paper: “Vaig entendre que el personatge és complex, no és blanc ni negre; vaig acceptar el gris. Els humans som complexos. Aquesta complexitat és el que més em va agradar, i alhora el que em va resultar més difícil”.

Amb un to més distès, Nora Navas —nominada per Mi amiga Eva— narrava la seva experiència particular amb el personatge caòtic de l’Eva: “Estem acostumats a personatges que saben què volen, però amb Eva el públic no sap què està passant. Jo com a actriu em deixava portar, perquè els meus tempos no són els de l’Eva”. Per aconseguir aquesta caracterització psicològica, l’actriu catalana va destacar la importància de les interaccions amb la resta del repartiment per crear la psique del personatge: “Les pel·lícules no es fan soles, sinó que les funden els altres: què parlen, com et miren”. 

“Per a mi és un regal haver estat condemnada a ser actriu”, afirmava paradoxalment Navas. La intèrpret va assegurar que la professió li ha ensenyat que a la vida “mola ser vulnerable i equivocar-se”. La reflexió va ser compartida per la resta de les actrius presents; Patricia López Arnaiz relatava que, per superar la por de mostrar la seva fragilitat, la clau va ser mentalitzar-se que el que feia era treballar, com qualsevol altre membre de l’equip: “T’has d’entendre com una part del servei exactament igual que la resta, cadascú és especialista en la seva part, i la teva vulnerabilitat ha d’estar al servei de tots”. “T’has de permetre fer més el ridícul i tenir menys por; comprendre que les circumstàncies ens afecten, entendre’ns i cuidar-nos”, afegia Arnaiz.

Preguntades per com impactaria en la seva carrera guanyar el Goya, Nora Navas ironitzava: “Quan vaig guanyar el Goya per Pa negre em feien la mateixa pregunta i jo deia que, com l’havia guanyat, no ho podia saber”. López Arnaiz culminava el raonament de Navas assegurant que el premi és una marca de garantia, però que no és imprescindible per comptar amb una trajectòria il·lustre: “Hi ha dones que mai han guanyat el Goya i ja tenen el segell de qualitat de la seva carrera per si mateixa”.