La mort: de viure-la de prop, des de casa, a voler-la el més lluny possible. La concepció que la societat té del final de la vida ha anat canviant amb el pas del temps. Especialment a partir del segle XX, la mort va començar a passar de les llars a les institucions sanitàries. Així ho recull Belén Jiménez, doctora en Psicologia especialitzada en els estudis sobre el dol: “Vam guanyar en atenció mèdica, però també vam perdre familiaritat amb moltes experiències relacionades amb el final de la vida”.

Una sensació d’inexpertesa que també apunta el doctor Santiago Crespo, metge forense de l’Institut de Medicina Legal i Ciències Forenses de Catalunya (IMLCFC). “S’ha desplaçat la mort del domicili a les funeràries…i fem-ho ràpid”, exposa Crespo. En canvi, la cap de dependències de Cementiris de Barcelona, Mari Saiz, assegura que vol pensar que el tabú es va reduint. Així i tot, assenyala que no és un tema sobre el qual a la gent li vingui de gust parlar: “Moltes vegades, fins que no falta un familiar, no ens ho plantegem”.

Tant Saiz, com Crespo o Jiménez parlen des de l’experència. Ja sigui exclusivament des del seu càrrec, com des de vivències personals, tenen una visió àmplia de la mort. Tres professionals que expliquen com hi van arribar i com hi conviuen dia a dia per raó de feina o interès professional.

Aquest reportatge està pensat per ser llegit des de l'ordinador.

Quan conviure amb la mort és el dia a dia

Al llarg del segle XX, el final de la vida va passar de les llars a les institucions sanitàries. El tabú que l’envoltava va créixer i va quedar apartat de l’esfera social. Però, i qui el viu recurrentment per raó de feina? 

Entra-hi

keywords