Un total de 682 persones que vivien o havien viscut al carrer a Barcelona entre 2015 i 2025 van morir a la ciutat. D'aquestes, 204 vivien al carrer en el moment de morir, amb una edat mitjana de 49 anys. Això són 34 anys menys que el conjunt de la població barcelonina, segons l'informe Viure al carrer mata. Persones en situació de carrer mortes a Barcelona 2015-2025, que ha presentat la Fundació Arrels aquest dimecres —en el marc dels 10 anys de celebració dels actes de record a les persones que acompanya—. Segons l'estudi, gairebé dues de cada tres persones han mort abans dels 55 anys. Entre les dones, la mitjana era de 45 anys, cinc menys que entre els homes (50). A més, el 60 % de la gent en situació de sensellarisme acaba morint al ras.

Des d'Arrels han advertit que, entre les dones, la mitjana de l'edat de morir és de 45 anys, cinc anys menys que entre els homes (50 anys). Aquest és un fet "molt alarmant", ja que a Barcelona, l’any 2025, l’edat mitjana de defunció va ser de 79,9 anys en els homes i de 85,8 anys en les dones. És a dir, una mitjana global de 83 anys, una diferència d’uns 30 anys en els homes i de 40 anys en les dones, tal com recull l'informe.

Viure i morir al carrer

El carrer no és només la situació residencial d’aquestes persones. En molts casos és també el lloc on acaba la seva vida, tal com remarca l'estudi: el 60 % de les persones que vivien al carrer també van morir al ras. En aquest sentit, la mort al carrer és gairebé vint vegades més freqüent entre les persones que viuen al ras que entre les que ja disposaven d’un allotjament.

"Aquest resultat evidencia fins a quin punt no disposar d’un espai residencial deixa la persona exposada fins i tot en els moments de més deteriorament", tal com subratlla Arrels a l'informe. Al mateix temps, que el 35 % morís en hospitals o centres sociosanitaris mostra que "viure al carrer no equival necessàriament a estar completament desvinculat del sistema sanitari".

D'aquesta manera, des de la fundació han afegit que el problema és també la "fragmentació" entre l’atenció sanitària, l’atenció social i l’accés a una alternativa residencial després d’un ingrés o davant d’un deteriorament greu de la salut.

Causes de les defuncions

Segons l'informe d'Arrels, les causes de mort reforcen aquesta lectura. Les causes mèdiques representen el 43 % de les defuncions de persones que vivien al carrer, però tenen també un pes molt important la violència, les sobredosis i el suïcidi.

Aquestes tres causes (agrupades en l'informe com a causes externes) representen conjuntament el 27 % de les defuncions de persones que vivien al carrer. Entre les dones destaca especialment el pes de la sobredosi, mentre que entre les persones joves les causes externes concentren una part molt important de les morts conegudes.

La directora d'Arrels, Beatriz Fernández, ha manifestat que la mortalitat de les persones que viuen al carrer "no respon únicament al deteriorament de la salut", sinó també a les condicions d’exposició, violència i risc que comporta la vida a l’espai públic, "que ens són moltes", tal com ha insistit.

Viure al carrer o viure allotjat: diferències en la mortalitat

La comparació entre les persones que havien accedit a algun tipus d’allotjament i les que vivien al carrer en el moment de la seva mort és "especialment reveladora". L’edat mitjana de defunció de les primeres és de 62 anys, 13 anys superior a la de les persones que continuaven al carrer.

Tres quartes parts d’elles van morir per causes mèdiques i només un 3 % a l’espai públic. El 94 % va morir en hospitals o centres sociosanitaris, recursos residencials o habitatges, segons l'informe.

Des d'Arrels han emfatitzat que aquestes dades demostren a quins riscos estan exposades les persones que viuen al carrer i en quina situació viuen i moren. "La situació residencial de la persona presenta una associació molt forta amb el lloc de la seva mort i també té a veure amb la causa de defunció", tal com han apuntat.

"Les persones que viuen al carrer tenen més possibilitats de morir al carrer i també de morir per causes que no tenen relació amb el seu estat físic, sinó que són externes", han reflexionat des d'Arrels. Així, Fernández, ha explicat que l'allotjament "no esborra automàticament" els efectes acumulats d’anys de sensellarisme, però pot permetre recuperar la salut, estabilitat i vincles.

"També ajuda a reduir exposicions que es poden evitar i afrontar el deteriorament i el final de la vida en espais amb més opcions de cura, d’intimitat i acompanyament. Garantir que ningú hagi de viure al carrer és, també, una política de salut i de protecció de la vida i la dignitat", ha reiterat.

Propostes per combatre la mortalitat

És per tot això que l'informe conclou amb un seguit de propostes per combatre l’alta mortalitat de les persones que viuen al carrer. "Cal actuar sobre les condicions que augmenten l’exposició al risc, millorar la capacitat dels serveis per prevenir morts i disposar de sistemes que permetin aprendre de cada defunció", han assenyalat des d'Arrels.

La fundació, doncs, ha insistit que cal reduir el temps de vida al carrer ampliant els recursos residencials, ampliant l’oferta d’habitatge i de recursos residencials estables i adaptats a les necessitats de les persones. A més, ha reclamat incorporar la prevenció de la mortalitat a les polítiques de sensellarisme.

L'entitat també ha demanat una millora en la coordinació entre serveis sanitaris, socials i de sensellarisme, i reforçar les polítiques de reducció de danys i la prevenció de sobredosis. A més, ha urgit la creació d'un registre de defuncions "estable", per avançar cap a definicions "comunes, metodologies estandarditzades", i "una millor coordinació entre fonts sanitàries, socials, forenses i d’entitats".

Arrels també ha apostat per revisar les morts per identificar fallades i prevenir-ne de futures. "S’ha de crear un sistema estable de revisió de la mortalitat associada al sensellarisme, un espai amb representants de salut pública, hospitals, serveis socials, serveis de sensellarisme i entitats socials", han reclamat.

Finalment, des de la fundació també han demanat protocols "clars" sobre com s’informa les persones properes quan mor una persona sense llar, com es gestionen les pertinences, s’acompanya el dol i es comparteixen els aprenentatges entre serveis. "Cal tenir cura dels supervivents de la mort i mantenir espais de memòria i homenatge", han conclòs.