“Destronar la novel·la com a número u dels gèneres literaris” és com Tom Wolfe (Richmond, 1931 - Nova York, 2018) inicia El Nuevo Periodismo. Publicat l’any 1973, l’assaig fou l’impulsor del “nou periodisme”, un gènere literari que des dels anys seixanta havia començat a eclipsar la novel·la. Així doncs, en les primeres pàgines, Wolfe fa una anàlisi exhaustiva sobre aquest fenomen periodístic que va transformar el panorama literari nord-americà. 

L’autor explica el context periodístic en què va sorgir aquest nou gènere, un clima de competició i rivalitat. "Tothom coneix aquella peculiar forma de competència entre els reporters, l’anomenada trepitjada”. Aquesta competitivitat és fonamental per entendre per què els periodistes de l’època perseguien un objectiu comú: “convertir-se en una estrella”, diu Wolfe. En què consistia per als periodistes d’aleshores? En escriure una gran novel·la. Aquest era considerat el vertader triomf. Les novel·les no eren una simple forma literària, “era un fenomen psicològic, una febre cerebral”, relata l’autor. Eren un d’aquells fenomenals cops de sort que conduirien els periodistes a l’èxit.

Va ser així que va irrompre, especialment a Nova York —considerat com la mina d’or dels periodistes de l’època—, una forma gairebé literària de fer periodisme. 

Tot i que Wolfe afirma no saber l’origen exacte d’aquest periodisme, també explica que no surt del no-res. Recorda autors que van començar a relatar la no-ficció de forma novel·lesca i menciona antecedents com Charles Dickens, Henry Mayhew, Mark Twain o Ernest Hemingway. No obstant això, el primer referent que menciona és James Boswell (1740-1795), que va fer servir el diàleg i va endinsar-se en els costums de la vida de Samuel Johnson per escriure la seva biografia.

Wolfe compara el naixement del "nou periodisme" amb la decadència de la poesia, que va ser substituïda per novel·la realista durant el segle XIX.

Tanmateix, va ser durant els anys cinquanta quan aquesta nova tendència periodística es va forjar, acompanyada d’una noció diferent de la subjectivitat. Es va començar a manifestar un nou mètode en els reportatges, una nova forma de recollir la informació. Els periodistes es fixaven en el detall, l’ambient, com si es tractés d’una novel·la. El “nou periodisme” consisteix en la incorporació de tècniques narratives, d’anar més enllà, de traspassar els límits convencionals del periodisme, de conviure amb les fonts i retratar els sentiments, les sensacions… Per això, ser-hi va començar a esdevenir fonamental. 

D’aquesta forma, la timidesa o els apropaments superficials a les fonts van convertir-se en un gran problema per als periodistes. Wolfe posa l’exemple de James Agee i la seva crònica sobre els Apalatxes durant la Depressió. Tot i que Agee va anar a viure amb els Apalatxes per poder entendre el que vivien, la seva timidesa personal i la falta de converses amb els locals van fer que la seva crònica fos, com diu Wolfe, “decebedora”. Només era des del seu punt de vista i no oferia res més que un relat frívol.

L'autor també exposa les crítiques que va suscitar en l’època la pràctica d'aquest "nou periodisme", sobretot, per part d'aquells periodistes més tradicionals. És d’allò més interessant entendre el que va suposar aquest canvi i com van ser els seus inicis. De fet, Wolfe ho compara amb la decadència de la poesia, que va ser substituïda per novel·la realista durant el segle XIX. Ara és la novel·la la que ha estat destronada pel “nou periodisme”.

D’altra banda, en la segona part de l’assaig, l’autor presenta una antologia de textos dels següents autors: Terry Southern, Norman Mailer, Nicholas Tomalin, Barbara L. Goldsmith, Rex Reed, Joe McGinniss, Robert Christgau i John Gregory Dune. Aquests exemplifiquen la tesi de Wolfe, és a dir, que és necessari que el periodisme adopti tècniques narratives, perquè enriqueix el seu relat, el fa més realista.

El periodisme del segle XXI no s'entén sense un contacte directe i estret amb les fonts, element necessari perquè els lectors connectin amb la informació.

És el cas de Reed i la seva entrevista a Ava Gardner, que a partir del diàleg honest i el detall mostra la carismàtica actriu. O també l’article de McGinnis, Com es ven un president, en què presenta la imatge del president Nixon durant la seva preparació per a la campanya presidencial de 1968. Ho fa a partir de la descripció reiterada i el diàleg; el procés tècnic de gravació d’anuncis polítics, quan ho repeteix, les càmeres… La selecció d’articles de Wolfe incideix en el fet que aquesta manera de fer permet als periodistes un apropament molt més real dels fets, de les persones.

En conjunt, l’obra fa palesa la importància d’aquest “nou periodisme”, en què el detall sí que importa. L’autor evidencia el cabdal paper del periodisme i la seva convivència amb la literatura, quan van deixar de ser dues capses separades i independents. L'autor reivindica el “nou periodisme" en l’àmbit literari: “No pot continuar sent ignorat com a forma artística”, afirma. 

Per això és interessant llegir-lo, per entendre com es va produir aquesta fusió tan innovadora en el seu temps, però que potser no ens sorprèn avui dia. El periodisme del segle XXI no s'entén sense un contacte directe i estret amb les fonts, element necessari perquè els lectors connectin amb la informació. És fonamental que el periodisme sigui humà. Per aquest motiu la majoria dels periodistes han adoptat les tècniques d'escriptura de les novel·les i també són escriptors. Autors com Gabriel García Márquez, Isabel Allende, Arturo Pérez-Reverte i molts més en són un exemple.  

De fet, Els suïcides del fi del món, de Leila Guerriero, periodista i escriptora, és una novel·la que explica el cas de les Heras, una localitat de l'Argentina que va tenir una dotzena de suïcidis en dos anys a finals dels noranta. Guerriero, tal com diu Wolfe en el seu assaig, explica el succés a partir del detall, de les interaccions que té amb els locals, les famílies, diàlegs informals, impressions, costums... D'aquesta manera, el lector accedeix a la informació d'una forma més humana i roman en la seva consciència. Per això l'humanisme en el periodisme del segle XXI és potser una de les seves millors eines per afrontar tots els seus reptes.