Els nervis abans del xiulet de l’inici, les banderes onejant balcons, ciutats que s’aturen davant d’una pantalla a l’espera de poder cridar “gol”. El temps sembla suspendre’s, com si tots els problemes quedaren fora durant noranta minuts. Avui, 11 de juny, el món es torna a paralitzar per l’inici de la Copa del Món de la FIFA 2026. Es tracta de la vint-i-tresena edició de l’esdeveniment més important del futbol mundial amb Mèxic, Canadà i Estats Units com epicentre de l’esport.

Aquest any constitueix el més gran de la història des de la seva primera edició el 1930, amb 48 seleccions participants i 104 partits que aconseguiran que, per un moment, el futbol es converteixi en un llenguatge universal capaç d’unir milions de persones per una mateixa passió. 

Cada quatre anys el mundial transforma els carrers, bars, places i llars de tot el planeta. Durant poc més d’un mes les converses giren al voltant de resultats, convocatòries, jugades i jugadors. Però darrere de les xifres —més de 5.000 milions d’espectadors acumulats a la darrera edició, estadis amb capacitat de 100.000 persones i audiències rècords—, hi ha un sentiment que va més enllà de la racionalitat. 

La psicòloga sanitària Núria León assegura que aquesta vinculació emocional tan intensa respon a un sentiment de pertinença: "L'ésser humà és social i construïm la nostra autoestima i identitat a través de grups. Formar part d'un equip reforça la identitat i el sentiment de pertinença col·lectiva". A més, destaca que el futbol funciona com un espai  on es canalitzen emocions que sovint no troben altres vies d'expressió.

"Ens permeten expressar eufòria, alegria, competitivitat o tristesa de forma socialment acceptada. Inclús hi ha persones que senten que està més acceptat plorar pel futbol que per altres qüestions personals", assenyala la professional. 

Una passió que s’hereta

Per a molts aficionats, la relació amb el club o selecció naix molt abans de conèixer i entendre les regles del joc, doncs el futbol és sovint una herència familiar: un pare o la mare que porta el seu infant a l’estadi per primera vegada, uns avis que expliquen les gestes d’altres generacions, el primer àlbum de cromos per completar o la samarreta guardada durant anys que passa d’un membre de la família a un altre. 

No hi ha una explicació coherent ni un procés de comparació entre opcions, aquell que selecciones —pot ser abans de saber com escriure el teu nom—, és amb el que creixes envoltat pels seus colors, himne i històries. Durant el mundial és especialment freqüent veure famílies davant del televisor mentre parlen d’edicions anteriors i transmeten als més petits una manera determinada de viure el futbol. No es tracta només d’un esport, sinó d'un element cultural que crea els records i connexions emocionals més especials de la infància i adultesa.

Aquesta transmissió entre generacions també té una explicació des del punt de vista psicològic. León declara que l'esport rei acostuma a viure en entorns familiars i d'amistat, un fet que reforça els vincles emocionals associats a l'afició. "Els pares transmeten als fills una història, uns valors i un orgull que han viscut com a propis. Com que aquestes experiències van acompanyades d'emocions positives, és més fàcil que vaja passant de generació en generació", narra l'especialista.

I en algun moment, sense adonar-nos-en el llenguatge canvia. Ja no sols juguen ells i elles, deixem la tercera persona a un costat per a convertir-ho en un moment que ens envolta, que ens implica. “Hem guanyat amb mèrits”, “ens ha faltat poc” o “necessitem fitxatges”, com si allò que passa al camp ens inclogués d’alguna forma, com si el resultat no fora dels jugadors, sinó dels milers d’aficionats que ho senten com si fossin ells els que espenten el baló dins la porteria o qui pateixen els colps del rival. El club representa una ciutat, una comunitat, una història i uns valors: defensar l’escut representa d’alguna manera defensar-se a un mateix.

A Barcelona, a la Ciutat Esportiva de Sant Joan Despí, es poden veure cada dia a desenes de seguidors esperant durant hores baix el sol que els seus ídols surtin de l’entrenament per poder veure’ls no més de tres segons i amb l’esperança que puguin interactuar amb ells. Un moment de tot just minuts, però que els queda per sempre a la memòria. 

🙌🏼 ¡Pasión por la @SEFutbol en México!

Puebla enloquece con la llegada de la Selección española 40 años después de su última visita.

ℹ️ https://t.co/5Lt1EWpZc1 #VamosEspaña | #CopaMundialFIFA pic.twitter.com/kHeKyzDoHi

— Selección Española Masculina de Fútbol (@SEFutbol) June 8, 2026

El Mundial com construcció de la memòria compartida

El sociòleg Jordi Busquet considera que la capacitat per a generar records comuns està relacionada amb el paper que ocupa l'esport a les societats contemporànies. "L'esport, i el futbol en particular, és un dels principals elements de construcció d'identitats a les societats modernes. Canalitza la necessitat de les comunitats humanes de representar-se a si mateixes i de diferenciar-se d'altres grups a través de regles compartides", explica l'expert. Amb l'arribada del Mundial, el sentiment de pertinença adquireix una dimensió global, doncs cada selecció representa una comunitat i una manera diferent de veure el món.

Si hi ha moments que queden als records són els que més ens impacten. El Mundial no només deixa resultats, hi ha relats i figures que, dècades després, formen part de la memòria col·lectiva de milions de persones. “La mà de Déu” de Maradona contra Anglaterra el 1986, el cop de cap de Zinedine Zidane a la final de 2006 o el gol al minut 116 d’Andrés Iniesta a 2010 que va donar a Espanya la primera Copa del Món, són alguns dels moments que han quedat gravats a la història del torneig. 

Però el campionat no només deixa moments històrics: també construeix herois amb els quals els més menuts creixen. Durant tota la història de la competició, futbolistes com Pelé, Maradona, Messi o Ronaldo han superat la condició d'esportistes per convertir-se en mites per a molts infants —i que a més n'han inspirat altres com Neymar o Lamine Yamal a lluitar per a arribar a l’elit.

La figura de l’argentí Lionel Messi pot ser de les més recents per la conquista del predecent mundial que va estar considerada per molts aficionats com la culminació d’una història èpica. L'ex del Barça no només representa un jugador excepcional, sinó el reflex d’un sentiment identitari capaç de personificar els somnis i anhels d’un país sencer.

El fenomen dels ultres: la identitat portada a l'extrem

Tanmateix, la mateixa força que uneix també pot dividir. Quan la identificació creua tots els límits apareixen els ultres, persones que porten el fanatisme a l’extrem, el sentiment més enllà de la identitat i traspassen les barreres del sentit. Segons dades del Ministeri de l'Interior, només en la primera volta de la temporada 2025-2026, la Policia Nacional va detindre a 162 aficionats per "incidents violents".

Busquet adverteix que la mateixa identitat col·lectiva que dona cohesió també pot derivar en comportaments extrems i assenyala que quan apareixen episodis agressius entre aficions, sovint representen tensions presents en la societat: "Si en un partit hi ha situacions de violència és un símptoma que existeix una tensió latent que troba en l'esport una forma d'expressió", afirma el professional. 

Des d'una perspectiva psicològica, Núria León admet que el fenomen ultra està relacionat amb el sentiment de pertinença i amb el mecanisme de recompensa del cervell: "Abans del partit es genera molta expectació i dopamina. Quan arriba la victòria augmenten també altres substàncies associades al benestar i a la connexió social" i afegeix: "Algunes persones acaben vinculant una part molt important de la seva identitat a aquest grup i senten la necessitat de defensar-ho de manera extrema".

En una societat cada vegada més digitalitzada, Busquet considera que l'èxit persistent del futbol respon a una necessitat humana que continua intacta. "Som éssers gregaris que necessitem participar en una comunitat. L'individualisme no ens ompli completament i la gent continua buscant espais per trobar-se, compartir emocions i viure experiències compartides", tanca l'especialista. 

Si bé, com tot fenomen de masses, la Copa del Món de la FIFA 2026 també comporta les seues ombres i contradiccions, és un moment de trobada de felicitat, eufòria compartida, d'emocions que travessen fronteres i durant poc més de noranta minuts les preocupacions quotidianes semblen desaparèixer. Les banderes onegen, els càntics als estadis paren el temps, els nervis i la incertesa de no saber què passarà mantenen milions de persones pendents d’una pilota. Potser aquesta siga la gran força del Mundial: la capacitat per convertir una multitud de desconeguts en una mateixa emoció, encara que només siga per un instant.