El Festival de Cap Roig acollia aquest dilluns una d'aquelles vetllades que recorden per què aquest recinte de la Costa Brava és un dels escenaris més especials del panorama musical. L'entorn, completament idil·líc i gairebé màgic, va oferir el marc perfecte perquè Ana Torroja desplegués una acurada selecció dels seus grans èxits. La cantant va demostrar des del primer minut que la seva música és, per damunt de tot, un viatge en el temps: un trajecte sonor fet a la mida tant per als més nostàlgics com per als valents que ocupaven una primera fila que no va deixar de cantar ni un sol segon.

​

L'inici de l'espectacle va agafar tothom per sorpresa i va trencar les regles habituals d'un directe. El concert va començar amb un compte enrere projectat sobre la imatge d'un vinil on es podia llegir que el xou ja havia acabat. Aquesta picada d'ullet inicial va obrir pas a un desplegament tècnic on, a cada cançó, els efectes especials canviaven per complet la posada en escena.

​

A les pantalles hi havia moments en què es podien llegir les lletres dels temes per acompanyar la veu de Torroja, mentre que en altres cançons apareixia el nom de la composició ben visible, com va ser el cas de la celebrada Ya no te quiero.

Un dels punts més cuidats de la nit va ser la realització audiovisual. Durant tot el recital, una càmera la gravava molt de prop, projectant la seva imatge directament a la pantalla gran de l'escenari. Això permetia a tot l'auditori, des de les primeres files fins a les graderies més altes, apreciar la seva expressivitat, els seus gestos i la complicitat que mantenia amb el públic.

​

Pel que fa a la dinàmica de l'espectacle, el concert va deparar sorpreses importants en l'estructura dels temes. En lloc de tocar el repertori de la manera convencional, les cançons no les cantaven senceres, sinó que es van centrar a enllaçar directament les tornades. Aquesta decisió va imprimir un ritme àgil i constant a la vetllada, convertint el concert en una successió ininterrompuda de tornades emblemàtiques que no donaven cap treva als assistents.

​

Així i tot, a la cita no hi podien faltar les cançons més mítiques de la seva trajectòria. Un dels moments més especials es va viure quan van interpretar Maquillaje, fent-la asseguts en un tamboret a primera línia de l'escenari i oferint una dimensió molt més propera i despullada del clàssic. Tampoc va faltar la potència de La fuerza de destino, un dels temes més aclamats i corejats de la nit.

Però si hi va haver un instant que va sintetitzar la màgia de la vetllada va ser durant la interpretació d'Hijo de la luna. Just en aquell moment, la lluna del cel de la Costa Brava va brillar amb més intensitat que mai sobre el recinte, il·luminant la nit de manera gairebé irreal i creant una atmosfera única on la natura i la cançó es van fondre en un sol element.