“Vaig començar a veure que els cotxes ja tenien l'aigua per mitja roda i suposo que en el meu cap va reviure les escenes d'aquells dies”. Els mòbils van començar a emetre un so que moltes persones encara recorden amb angoixa i desesperació, aquesta vegada durant els recents episodis de pluja a Catalunya. Gairebé 9 mesos després de la dana, una alerta de Protecció Civil advertia de les fortes pluges imminents. L’Anna, valenciana natural de Torís, es trobava passant uns dies de vacances en un càmping de Deltebre quan el nivell de l’aigua va començar a pujar dràsticament.  

“A mesura que pujava l'aigua em vingueren al cap totes aquelles imatges de persones pujades dalt dels cotxes”

Dins d’un bungalou amb les seves filles —de 6 i 8 anys—, per a l’Anna la situació es va convertir en un malson que li va fer entrar en pànic recordant el pas de la DANA pel País Valencià el passat 29 d’octubre. “A mesura que pujava l'aigua em vingueren al cap totes aquelles imatges de persones pujades dalt dels cotxes”, explica l'Anna. “Vaig començar a posar-me nerviosa. Com que l'alerta deia que estiguéssim en llocs alts i segurs, m’angoixí més i vaig pensar: ‘Si no ho estic, què faig?’”, afegeix.

Enmig del nerviosisme, l’Anna va començar a trucar desesperadament al 112, i també a la recepció del càmping, demanant ajuda: “A tots els deia: ‘Soc de València, soc de València!’”. Justificant la seva angoixa, volia fer entendre que allò no era una reacció exagerada. I tothom li va respondre amb comprensió: “Tranquil·la, normal que estiguis així”.

Tot i que finalment l’aigua no va causar danys greus, l'Anna assegura que la por va ser real: “Si no hagués passat la dana, jo no soc una persona que es preocupi. Al contrari, hauria dit, pues xiques, eixim al carrer i ens mullem els peus”. Però aquell dia, l’alarma en el seu cervell li va fer tornar a viure aquell episodi: “Això m'ha traumatitzat”.

Inundacions en un càmping de Deltebre durant l'últim episodi de pluges torrencials. Cedides per Anna 

L'alerta als mòbils, un avís imprescindible però dolorós

El mateix dia dels fets de l’Anna al càmping —12 de juliol—, la Patrícia, també valenciana, d’Albaida, estava en un restaurant de Barcelona quan l’alerta va sonar a l'uníson a molts dels mòbils dels clients. “Quan va sonar l'alarma va ser com un interruptor, com si alguna cosa dins s'hagués encès. Intentava racionalitzar que no passa res, però el cos anava per un altre costat i vaig tindre un atac de pànic”, explica la Patrícia. Aquell dissabte es trobava dinant en uns amics quan elevaren l'alerta de taronja a roig i va saltar l'alarma. “No recorde molt perquè era com que estava molt focalitzada en intentar que no m'agarrés un atac de pànic” afegeix. Patrícia va necessitar sortir del restaurant, respirar i “prendre consciència que tot anava a estar bé”.

“El meu cervell en algun punt va fer una connexió d’alarma, mort, destrucció”

Aquella reacció al so estrident de l’alerta va ser una resposta directa a la catàstrofe viscuda mesos enrere. “El meu cervell en algun punt va fer una connexió d’alarma, mort, destrucció”, diu la Patrícia. Tot i això, reconeix la importància del sistema: “A Catalunya van fer bé d’enviar l’alarma perquè potser, si no, hauríem pogut estar parlant de vides perdudes”.

Captura pròpia de l'alerta de Protecció Civil enviada el 12 de juliol als telèfons mòbils  

Amb el temps, la Patrícia ha anat prenent consciència de com aquella experiència l’havia impactat emocionalment. “Has d'acabar d'assimilar que ha passat això i que ha passat a casa, que ha passat en una zona en la qual tu feies més o menys vida i que l'ha passat també a gent propera”, reflexiona. “Ens ha tocat a prop. És el teu poble, són els teus veïns. I encara que la gent digui que ja està, que ha passat... no, no està”, afegeix fent una crida a la societat perquè les conseqüències de la catàstrofe no s’obliden. 

La Patrícia ja rebia suport psicològic per altres motius, i això li va permetre posar paraules al que havia sentit. Però també és conscient que no tothom té aquest espai on canalitzar-ho. “Si no ho haguera tingut, m'ho hauria guardat per mi. Haguera sigut d’anar tirant”.

La necessitat d'acompanyament psicològic 

La psicòloga Patricia Cabrera, expertesa en Psicologia de les Emergències i Catàstrofes, adverteix que aquests casos no són aïllats. “Són situacions com molt extremes que requereixen una resposta molt ràpida. Davant de situacions de perill, internament el nostre cos detecta una amenaça, llavors reaccionem tenint por i el cos es prepara per a l'acció, per a protegir-nos d'aquesta situació”, explica la psicòloga. “Podria passar que aquesta situació ens pogués deixar paralitzats, desorientats, sensacions de desconnexió, i sentir, posteriorment, ansietat, hipervigilància, insomni… Tot això és normal”, afegeix. 

A més, Cabrera assenyala que no cal haver estat en la zona zero per desenvolupar un trauma: “Hi ha diferents nivells d’afectació: víctimes primàries, que han viscut directament l’emergència; secundàries, com familiars; terciàries, com els equips d’intervenció; quart nivell, la comunitat afectada; i cinquè nivell, persones que han estat exposades emocionalment a través dels mitjans”.

Tant l'Anna com la Patrícia van sentir-se avergonyides davant de les reaccions que van tenir en les seves experiències durant les pluges dels darrers dies. “Cridar a la policia, al 112, era un poc com, 'que exagerada!'”, explica l’Anna. “Una miqueta sí que em sentia culpable”, afegeix. Tot i que la Patrícia en aquell moment es trobava lluny del focus directe, ella va experimentar aquella sensació d'‘impostora’. “Vaig sentir vergonya perquè em va parèixer com que vaig reaccionar d'una manera exagerada. Sents un poc com que ets una impostora”, confessa.

“Aquesta situació del present no sols està reaccionant al problema, sinó que està activant una memòria emocional del passat que no es va poder processar i que s'ha quedat ancorada”

Segons la psicòloga Cabrera, aquestes reaccions són habituals, especialment després d’haver viscut un esdeveniment traumàtic. “Aquesta situació del present no sols està reaccionant al problema, sinó que està activant una memòria emocional del passat que no es va poder processar i que s'ha quedat ancorada”. Per això, afegeix: “Aquesta càrrega, tota aquesta informació d'aquesta memòria del passat, ve al present com si estigués passant aquí mateix”. 

També adverteix del tabú social sobre els efectes psicològics. Encara hi ha qui pensa que només es pot parlar del dolor físic, mentre que el malestar emocional continua silenciat o es viu amb vergonya. “Reconèixer que alguna cosa ens ha afectat no ens fa més vulnerables. Ens fa més humans”, defensa Cabrera.
 

Ferides obertes en el cor de la catàstrofe

A la zona zero, epicentre de la catàstrofe, les conseqüències encara són notables. Segons càlculs de la Conselleria de Sanitat, entre el 25 i el 30% de les víctimes de la dana del 29 d'octubre sofreixen trastorn d'estrès posttraumàtic. Encara queda molt per fer i Juli, veïna de Sedaví, ho sap bé. La dana la va sorprendre mentre treballava.

“Em va enxampar l'aigua, estava treballant, vaig sortir a buscar al meu fill, que se n'havia anat a treure la moto del garatge i vaig anar després d'ell, clar. Estàvem a 800 metres i fins que vaig arribar a ell ho vaig passar malament. No m'importava el que em succeís a mi, però sí al meu fill”, recorda. Finalment, la Guàrdia Civil els va rescatar i van passar la nit en un concessionari.

“Sents ploure i et cau el món. Penses que tornes al mateix”

Encara avui, els dies de pluja obrin ferides que no cicatritzen. “Sents ploure i et cau el món. Penses que tornes al mateix”. Un sentiment compartit per molts afectats de la zona. “La meva neboda veu ploure i el primer que diu és: ‘Morirem’”, explica. 

Juli reconeix que l’atenció psicològica és clau: “Creu Roja i Psicòlegs sense fronteres ofereixen ajuda psicològica en l'Espai Jove de Sedaví. En l'institut també.” Segons diu, encara hi ha professionals oferint aquest suport.

“S'ha invisibilitzat bastant, la veritat. Com que aquí ja no ha passat res… però no. Aquí encara hi ha molta gent que no té casa, que les hi han tirat, que no tenen treball. I això porta molta càrrega psicològica.” Per a Juli, la reconstrucció no només és material. També és emocional i comunitària. “Encara fa falta molt”, conclou.

Efectes de la dana després del seu pas per Sedaví: desplegaments policials en les zones més afectades (esquerra) i vehicles arrossegats (dreta). Cedides per Juli

Demanar ajuda és fortalesa

Per ajudar a fer front a aquestes seqüeles emocionals que sovint es viuen en silenci, institucions i entitats continuen oferint suport psicològic a través d’Unitats d'Atenció al Trauma en els departaments de salut implicats i l’habilitació serveis de detecció precoç en els centres escolars. És important recordar que demanar ajuda no només és vàlid, sinó necessari, i que ningú hauria d’afrontar sol aquest tipus de dol emocional.

L’accés a l’atenció psicològica pot marcar la diferència entre cronificar el patiment o començar un procés de reparació. “Hem d'educar en com funcionen les nostres emocions en situacions de perill per a poder-ho entendre i no culpabilitzar-nos”, explica la psicòloga Cabrera.

Per això, acceptar que aquestes reaccions són normals i compartir-les pot alleujar el pes que moltes persones senten en silenci. “Reconèixer que alguna cosa ens ha afectat, això no ens fa més vulnerables. La vida no es tracta que no ens passi res gens dolent, sinó que quan ens passi alguna cosa puguem acompanyar-nos, sostenir-nos i donar-nos suport en els altres”, conclou Cabrera.

Preparar-nos per al futur on aquests fenòmens climàtics poden arribar a ser cada vegada més freqüents també vol dir cuidar la nostra salut emocional, perquè darrere de cada alerta i cada crisi hi ha persones que necessiten sentir-se escoltades i acompanyades.