Què passaria si totes aquelles dones que, a les xarxes socials, reivindiquen tornar a una vida tradicional poguessin viure-la de veritat? Sense electricitat, sense rentadora, sense supermercats, sense independència econòmica i, sobretot, sense drets? Aquesta és una de les preguntes que planteja Yesteryear, la novel·la debut de l’autora nord-americana Caro Claire Burke, una història que combina sàtira, crítica social i suspens per reflexionar sobre el fenomen de les tradwives i sobre els perills d’idealitzar un passat que, per a moltes dones, no tenia res d’idíl·lic.

La novel·la ens presenta Natalie, una dona obsessionada amb convertir-se en la dona cristiana perfecta. A les seves xarxes socials, la seva vida sembla un somni: un marit amb aparença de vaquer, sis fills perfectes, una granja, llet crua, ous acabats de recollir i una cuina rústica que sembla extreta d'una fotografia de Pinterest. El seu èxit és enorme i ha aconseguit milions de seguidors. Però aquesta perfecció té trampa: gran part d'aquesta vida perfecta és una farsa construïda per vendre una imatge i guanyar diners.

I és precisament aquí on Yesteryear comença a ser interessant. Perquè la diferència entre ser una tradwife i ser una happy wife és fonamental. No és el mateix escollir una vida tradicional perquè et fa feliç que convertir la submissió, el silenci i la dependència en un ideal que totes les dones haurien de perseguir. El problema no és cuinar, cuidar els fills o voler una vida familiar. El problema apareix quan aquestes tasques deixen de ser una elecció i es converteixen en una obligació moral. 

La novel·la porta aquesta idea fins a les últimes conseqüències: una matinada, la Natalie es desperta vivint una vida que no és la seva. En una casa que no reconeix. El seu marit hi és. També els seus fills. Però alguna cosa no encaixa. No hi ha electricitat, els nens vesteixen amb roba vella i el seu marit, que abans representava el paper d'un granger perfecte a les xarxes, ara és realment un home del camp. Natalie ha viatjat fins al 1855 i, de sobte, aquella vida que ella havia convertit en una fantasia estètica es transforma en una realitat molt menys atractiva.

 

 

 

 

View this post on Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

A post shared by 4th Estate Books (@4thestatebooks)

A partir d'aquí, Burke construeix la història alternant dues línies temporals. D'una banda, seguim la vida de la Natalie en el passat; de l'altra, descobrim progressivament com ha arribat fins allà i com ha construït la seva identitat pública. Aquesta estructura fa que la lectura sigui molt dinàmica. Els capítols són curts, el llenguatge és senzill i la novel·la avança amb facilitat, cosa que fa que sigui un llibre accessible fins i tot per a qui no estigui especialment interessat en el debat sobre les tradwives. 

Però darrere d'aquesta lectura àgil hi ha una crítica: què significa realment viure segons uns valors tradicionals portats a l'extrem? La rigidesa dels rols acaba generant culpa, frustració i una sensació constant de no arribar mai a ser prou bona. La bondat que es ven com a ideal acaba sent, moltes vegades, un valor fingit: una representació que cal mantenir perquè tothom està mirant.

I això té una connexió molt clara amb el món real. Els vídeos en què es cuina des de zero, es fan tasques domèstiques o es mostra una maternitat aparentment perfecta poden semblar innocents. El problema apareix quan aquestes imatges es presenten com si fossin una realitat espontània i universal, i no una selecció acuradíssima del que es vol ensenyar.

La pregunta que planteja Yesteryear és, per tant, si estem davant d'una elecció personal o d'un espectacle performatiu. Perquè una cosa és voler ser una happy wife: una dona que se sent satisfeta amb la seva relació i amb les seves decisions. Una altra és convertir-se en una dona que busca adoptar un conjunt de rols rígids que la fan ser necessàriament silenciosa, submisa i dependent. Hi ha una idea especialment dura que resumeix perfectament la crítica del llibre: la dona acaba tenint els mateixos drets que un gos pastor. Aquesta comparació brutal, que s’inclou textualment al llibre, serveix per entendre fins a quin punt les dones del passat eren considerades propietat de la llar. Perquè és molt fàcil idealitzar el passat quan només en veiem l'estètica.

Al llarg de la història, Burke juga també amb les expectatives del lector. El llibre està dividit en tres parts i combina la crítica social amb moments de suspens i humor. Les descripcions detallades ajuden a construir aquest contrast entre la fantasia d'una vida tradicional i la duresa de viure-la realment. I, sense entrar en espòilers, el final introdueix un gir de guió que reinterpreta part del que hem llegit i dona una nova dimensió a la història. No és només una crítica al món dels influencers, ni una novel·la sobre dones que volen viure com abans. És una reflexió sobre la nostra tendència a idealitzar allò que no coneixem. Sobre com les xarxes socials poden convertir una vida sencera en una escenografia. I sobre la facilitat amb què podem confondre una imatge estèticament atractiva amb una vida realment feliç.

Al final, potser la pregunta més important que deixa Yesteryear no és si volem tornar al passat, sinó per què volem fer-ho. Perquè una cosa és escollir una vida tradicional perquè et fa feliç o t’omple. I una altra, molt diferent, és haver après que ser una bona dona significa callar, obeir i no queixar-se mai.