“No considero que una part de mi hagi d’anul·lar a l’altra”. L’Adam és un estudiant de 21 anys que ha viscut en primera persona els reptes de construir la seva pròpia identitat entre diferents cultures. La seva experiència no és única; darrere seu hi ha altres joves que, tot i haver nascut a Catalunya, reben preguntes i són qüestionats per qui són i com se senten: tres testimonis, tres històries diferents de joves nascuts a Catalunya que parlen d’identitat, integració i racisme.

Alguns joves de pares migrants tenen el que s’anomena una doble identitat, un fenomen estudiat en l’àmbit de les ciències socials: intenten combinar elements de la cultura familiar i la identitat religiosa amb la identificació del país on viuen, com seria Catalunya. Segons les dades de l'Institut d'Estadística de Catalunya (Idescat), l'1 de gener de 2025 hi havia 252.843 persones de nacionalitat marroquina residents a Catalunya, fet que situa el Marroc com la nacionalitat estrangera més nombrosa a Catalunya, representant el 16,6 % de la població estrangera total.

Crisi o oportunitat? Tres històries i una mateixa realitat

Durant l’adolescència, la construcció de la identitat esdevé especialment important: volem tenir una noció clara de qui som perquè necessitem un punt de partida, una estabilitat i una coherència a la vida per relacionar-nos. Però què passa quan no encaixem amb el que pensem que ens identifica? Aquesta situació es viu necessàriament com una crisi o també pot esdevenir una oportunitat per explorar i construir una identitat pròpia? 

“No crec que hagi d’escollir”, afirma l’Adam. “La meva identitat s’ha construït amb tot allò que he viscut”, afegeix i comenta que ambdues cultures, idiomes i costums poden conviure. En canvi, la Marwa i la Narjis —joves estudiants de 18 i 20 anys— expliquen que sí que han hagut d’escollir: se senten i s’identifiquen més amb la cultura marroquina, en part perquè és amb el que han trobat un sentiment de comunitat més fort. “Les vegades que he intentat conviure amb la cultura catalana, he rebut rebuig”, denuncia la Narjis.

Adam Addami, psicòleg i fill de migrants, que ha tractat joves que han passat per una crisi d’identitat pel fet de no saber si pertànyer a la cultura de la seva família o a la cultura del país d’acollida, trenca amb aquesta idea: "L’error més gran que vaig cometre jo i que comet la majoria, és començar a voler escollir entre una de les dues”, puntualitza. Segons ell, “realment pot ser una barreja de les dues”, coincidint amb el testimoni de l’Adam.

Tanmateix, el psicòleg destaca que la construcció de la identitat no depèn només de la voluntat individual: depèn del grup d’acollida. “La identitat és personal, però si un grup t’acull més que un altre, amb aquest no et sentiràs jutjat ni marginat i serà més fàcil desenvolupar el sentiment de pertinença, ja que l’ésser humà té la necessitat d’afiliació", detalla. En aquest sentit, l’antropòleg Jordi Moreres introdueix que, tot i que tots necessitem reconeixement, no hi ha una única manera correcta de construir la identitat dels fills migrants: "Heu de tenir la capacitat per poder desenvolupar identitats molt diverses", detalla. 

Prejudicis i racisme: “D’on ets de veritat?”

Per què algunes persones han de demostrar que realment pertanyen a Catalunya, mentre que altres no s’han de justificar? Aquesta diferència posa de manifest els prejudicis i estereotips que encara es troben a la societat. "Em qüestionen: ‘com seràs espanyola si els teus pares no són d’aquí?’, o ‘com pot ser que et consideris marroquí si has nascut aquí?’. És esgotador", denuncia la Narjis. L’Adam també viu aquesta constant justificació i els prejudicis que es manifesten a través de comentaris com “que bé parles el català per ser...”, una frase que, segons explica, sovint queda inacabada perquè s’espera que sigui ell mateix qui la completi. “Es pensen que és un compliment”, ironitza.

Aquest qüestionament constant de vegades pot estar relacionat amb els prejudicis que encara existeixen envers les persones d’origen migrant, especialment si tenen trets físics determinats, un origen no europeu o una religió minoritària com la islàmica. En aquesta línia, Moreres introdueix una distinció important entre la paraula immigrant i expat: aquest últim s’associa sovint a persones estrangeres que s’instal·len a Catalunya, procedents de països occidentals, mentre que immigrant es relaciona més amb persones que arriben per motius laborals o econòmics. 

La construcció de la identitat i el sentiment de pertinença no són només una qüestió individual. També depenen de les oportunitats, el reconeixement i les condicions que ofereix la societat. Les institucions, com les escoles, tenen un paper clau per garantir que l’origen no sigui un obstacle. Aquí entra en joc un terme que s’utilitza sovint: "integració", però l’Adam pensa que la integració ha de ser mútua. “Es parla d’integració com si només fos responsabilitat dels joves i de les famílies, com si haguéssim d’estar constantment demostrant que volem formar part d’aquesta societat”.

Per combatre el racisme, l’antropòleg fa una proposta més estructural: "La forma de combatre el racisme és lluitar contra les desigualtats socials, això és el que permet que la gent pugui tenir accés a les mateixes oportunitats", insisteix Moreres. La Narjis no demana més oportunitats, només vol que se la miri com una més i aquí moltes vegades entren en joc els estereotips amb què justifiquen el racisme. En aquesta mateixa línia, la Marwa també ha trobat dificultats al món acadèmic i laboral: “Som més jutjats, els estereotips limiten les nostres oportunitats”.

Com inclouen els partits polítics la immigració als seus discursos?

Els discursos polítics influeixen també en la creació d’aquests estereotips: "La immigració a vegades es mostra de manera simplificada", apunta l’Adam, cosa que considera que pot generar enfrontaments socials. Coincideix amb la Narjis, qui també opina que hi ha persones que només es queden amb els discursos d’odi. "El que fa és separar-nos entre nosaltres i deshumanitzar el col·lectiu d’immigrants", coincideix la Marwa.

Determinats discursos polítics i mediàtics associen la immigració amb la delinqüència, participant en l’elaboració d’una imatge de la comunitat magrebina violenta i aquesta percepció pot afectar a les segones generacions, tot i haver nascut a Catalunya.

Jordi Moreres fa una reflexió força crítica sobre la presència de discursos d’odi als partits polítics. Han passat de ser discursos marginals a ser part del debat polític habitual. Moreres també destaca una contradicció important: en alguns partits polítics hi ha persones d’orígens diversos, però alhora també qüestionen la immigració; la incorporació d’aquestes persones no garanteix que un partit sigui inclusiu. Posa l’exemple de Vox: el secretari general del partit i el líder a Catalunya és Ignacio Garriga, fill de mare guineana, sent un dels pocs diputats de raça negra i d'origen afrodescendent en les institucions espanyoles. Juntament amb Bertrand Ndongo —col·laborador del partit nascut a Camerun— Vox utilitza aquestes figures com escut contra les crítiques racistes, fenomen anomenat tokenism (en anglès vol dir 'inclusió simbòlica').

També recorda que la representació política evoluciona amb les generacions i posa com a exemple José Montilla, d’origen andalús, que va arribar a presidir la Generalitat. En aquest sentit, planteja que en el futur les persones descendents de famílies immigrades també podrien ocupar les principals responsabilitats polítiques de Catalunya.
Paper de les institucions: “Estem en el sistema laboral, productiu, demogràfic, però no en el sistema de decisions, de ciutadania, etcètera, de participació”, afirma Jordi Moreres.

Preguntem als joves què troben a faltar a les escoles o què és el que esperen de les institucions per tal de millorar la inclusió d’aquesta comunitat. La Marwa opina que una conscienciació col·lectiva des de ben petits facilitaria el sentiment de pertinença a la societat, mentre que l’Adam també pensa que l’escola té un paper clau en aquest procés, però destaca més la formació del professorat per poder detectar situacions de discriminació. “L’error sempre ha estat fixar-se en la diferència i no pas en la igualtat, la diversitat es veu, la igualtat no”, afirma Moreres.

Sense negar el gran treball que han fet les institucions al llarg dels anys, Moreres considera que les administracions públiques s’han centrat en les diferències culturals, religioses i de costums, mentre que els problemes d’habitatge i precarietat s’han deixat en segon pla. En aquest àmbit, insisteix que el problema de les famílies migrants no és necessàriament cultural, sinó econòmic i social. Posa l’exemple dels col·legis privats: tot i que allà també existeix diversitat, no preocupa: “La classe social els iguala”. Per això mateix, proposa treballar per garantir les mateixes oportunitats des de la infància, perquè tothom pugui gaudir d’una vida digna.