Tot comença amb un test d’ADN que determina que el seu primer ancestre va ser una dona d’Angola. La protagonista, seguint el raonament lògic, arriba a la conclusió que va arribar al Carib colombià mitjançant el comerç d’esclaus. “Aquest punt de partida és completament autobiogràfic”, diu l’escriptora colombiana que s’ha emportat aquest dijous la 44a edició del Premi Herralde de novel·la.

Margarita García Robayo ha sigut premiada amb la publicació del text a l’editorial Anagrama, que arribarà a llibreries el pròxim 12 de novembre, i la suma de 25.000 euros com a avançament del 10 % de les vendes del llibre. El jurat, format per Gonzalo Pontón Gijón, Marta Sanz, Juan Pablo Villalobos, l’editora Silvia Sesé i Fernando Pelayo, de la llibreria +Bernat de Barcelona, afirma que la decisió va ser unànime. 

El jurat comenta com de vegades es troben en dissens, cosa que complica la continuïtat de la conversa sobre la novel·la. “No ha sigut el cas”, reitera Pontón. Querida Sharik pren un format epistolar sense remitent on apareixen “elements fonamentals en el món d’avui: gènere, raça, amor, la mentida plàstica del turisme, l’impossible retorn als ancestres i, per descomptat, la intel·ligència artificial”, destaca. Sesé afegeix que la novel·la té “un to irònic, fins i tot cruel” que fa que destaqui i fascini: “Esplèndida. Senzillament esplèndida”. 

La guardonada assenyala que, a més de tots els temes que enumera Pontón, és una novel·la sobre la vergonya “que sovint s’hereta més que el to de pell”. A la novel·la, reflexiona sobre aquesta mena de “comportament impune davant de les accions que se’ns han llegat. El fet de pertànyer o venir d’un origen obscur vol dir coses molt determinants: és un mandat ancestral sobre com comportar-se, vestir-se, veure’s…” i planteja la pregunta sobre què és el que realment s’ha de sentir al respecte. Ella contesta que “no és culpa, és vergonya” i remarca com “la culpa no et pertany, però la vergonya no ha de ser teva per poder-la sentir”. 

Sobre memòria i intel·ligència artificial 

“És un retrat del vici humà de fabular-nos a la memòria, el vici de buscar un passat per sostenir-nos en el present. Si hi ha un tema central, suposo que és la necessitat de trobar una memòria personal”, explica l’autora. A la novel·la, després de rebre els resultats del test d’ADN, la protagonista demana a la intel·ligència artificial que generi cares de dones i noms de l'època d’aquell primer ancestre, fa més de vuitanta mil anys, i s’ajuda del que li ofereix l’eina per poder construir el seu passat. 

La IA actua com un personatge més del relat i contribueix al fet que neixin les cartes: la protagonista comença a adreçar-se a una persona inventada i a reconstruir la seva història gràcies a la ‘humanització’ d’unes dades genètiques. “Tenim la sensació que podem donar-nos el bàlsam curatiu d’una història pròpia i donar per fet que és certa i que tots ho creuran de la mateixa manera. Cadascú va creant el seu món per poder sanar-se a si mateix”, explica l’autora, i és precisament això el que fa el personatge principal de la novel·la. 

La vida local de Cartagena

L’obra és també un intent de retratar la Cartagena d'Índies com “un lloc donat per cert, però que per dins està podrit”. La ubicació des de la qual la protagonista escriu les seves vint cartes és un paradís tacat per la dicotomia del turisme: és el que dona treball i vida a les persones que viuen allà, però també el virus que s’estén per tota l’illa despullant-la de la seva història i personalitat.

“Al llibre es veu representat el que és una devastació semi-apocalíptica pròpia del lloc i de l’època. He intentat mantenir aquest fil entre el que considero graciós i el que considero grotesc”. García Robayo relata com les illes turístiques de Cartagena ni tan sols pertanyen als que hi viuen i treballen allà, que van i venen: estan ocupades únicament per resorts turístics i per residències de luxe de gent “rica”.

Com Pontón afirma: “Querida Sharik obre un diàleg inacabat cap a un passat amb un centre fonamentat en la raça a la Cartagena d’Índies dels darrers quaranta anys, però que, tot i així, aconsegueix transcendir l’àmbit local. És capaç d’obrir-se en totes direccions amb una mitja veu que ofereix humor i, en alguns moments, fins i tot, una ironia cruel”. “Una carta et permet dir molt amb un ritme molt concret”, indica la guanyadora, “i a mi m’agrada escriure, des de la simplicitat, coses que continguin complexitat”.