Familiar i tradicional. Així defineix en Josep Lluís Jalmar, propietari del Quimet d’Horta, el bar que regenta. Des que va obrir portes l’any 1927, el local ha vist passar generacions senceres i ha resistit el pas del temps, convertint-se en molt més que un establiment de menjar: és un punt de trobada, una memòria viva i un símbol del barri.

Sempre hi ha algú que entra, algú que surt, algú que espera la seva xapata. El Quimet és un d’aquells bars on mai no hi ha silenci, on l’ambient sembla etern. “És un bar molt familiar, i gairebé tot el barri d’Horta hi ha passat alguna vegada”, explica el seu responsable. Prop d’un segle després de la inauguració, encara s’omple de veïns, famílies i curiosos que hi busquen truites i xapates, però sobretot l’essència d’un espai que forma part del patrimoni sentimental del barri.

El bar del lloro

El Bar Quimet obria el 1927 amb portes ornamentades, grans finestrals i taules de marbre, en mans del matrimoni format per Rosita Not i Quimet Carlús. Aviat es va fer conegut pels seus entrepans, especialment les xapates. Però la singularitat, en els primers anys, tenia plomes i cua vermella: era el lloro Juanito.

 
En Josep Sagol, client habitual del bar, amb el Juanito. El lloro Juanito/Quimet d’Horta

El Juanito, un lloro gris africà, va esdevenir tota una atracció, i va donar al Quimet la fama popular de “el bar del lloro”. Imita­va el xiulet dels revisors del tramvia i s’entretenia a cridar el nom dels amos o a increpar clients amb frases com “borratxo, gandul!”. Molts parroquians s’indignaven sense saber que la broma venia de l’ocell. Amb qui el tractava bé, però, era afectuós.

“En Juanito va viure al Quimet uns cinquanta o seixanta anys —recorda en Josep Lluís—, però un dia un client li va acostar una cigarreta i li va cremar la gola. El vam portar al zoo de Barcelona i, suposo que encara deu ser allà, perquè els lloros viuen molts anys. Vam intentar tenir un altre lloro al bar i mantenir així l’essència del local, però no vam poder per normativa sanitària”.
  
La catifa a l’entrada del bar en homenatge al Juanito. Judit Pellejà

Tres generacions, un mateix bar

El Quimet d’Horta ha tingut tres propietaris. El primer va ser en Quimet Carlús, qui va traspassar el local després de la seva jubilació a en Jaume Jalmar, l’any 1955. Posteriorment, el negoci va passar a mans del seu fill, Josep Lluís Jalmar, actual responsable. Els dos darrers van mantenir el nom original, per retre homenatge al fundador i preservar la identitat del local. 

Amb els anys, el bar ha sofert reformes interiors, però la façana i les portes originals s’han preservat. “La barra i el terra ja no són els mateixos, però l’exterior està igual, és més, la façana és la mateixa que hi havia antigament”, destaca l’actual propietari del bar.

L’interior, tot i els canvis, manté un esperit propi. Les parets estan plenes d’ampolletes d’una col·lecció que en Josep Lluís va iniciar de petit: més de 5.000 exemplars avui formen part avui de la decoració i de la memòria del bar. “N'hi ha moltes i cap d’elles està repetida”, afegeix l’amo del bar.
 
 Una part de la col·lecció d’ampolletes d’en Josep Lluís Jalmar exposada al Quimet. Judit Pellejà

Una seu social improvisada

Situat a la plaça Eivissa, centre neuràlgic d’Horta, el Quimet ha estat també punt de trobada de clubs i entitats del barri, com la Unió Atlètica d'Horta, la Unió ciclista d'Horta i l’Escacs Alfil Club. “Com que teníem molt d’espai a les golfes, l’aprofitaven per fer-hi les seves oficines”, explica el Josep Lluís. 

Amb el temps, els clubs esportius es van traslladar a les seves pròpies instal·lacions, i el bar va recuperar l’espai. A més, durant els anys vuitanta el Quimet era punt de reunió per a partides de parxís, escacs i dòmino, que allargaven les tardes. “Ara, per sort, tenim molta clientela i no ens podem permetre que s’ocupin les taules sense consumir”, admet el propietari.

L’ingredient secret

Hi ha un ingredient que fa diferent el Quimet d’Horta d’altres bars d’entrepans: el pa. El forn Artpa elabora el pa de xapata exclusivament pel bar. “És la clau de les nostres xapates, no sé si tenim les millors de Barcelona, però aquest pa només el fan per a nosaltres”, diu en Josep Lluís, que calcula que en serveixen unes 200 cada dia.

Si en temps del seu pare només hi havia deu varietats d’entrepans, tots freds, ara la carta s’ha ampliat a 37 truites diferents i una gran diversitat d’entrepans. Els plats que més èxit tenen entre els clients són la truita de calçots amb romesco i l’entrepà de botifarra de Solsona, formatge i pebrot. “Tot i això —afegeix l’amo del bar—, aquí sempre hem estat reconeguts per les tapes d’anxoves i el combinat, i encara que ens hem anat adaptant, el que ens funciona, millor no tocar-ho”. 

Al llarg dels seus quasi 100 anys, el Quimet ha rebut diversos premis i reconeixements com, la placa “Arrelats” atorgada per la Institució Municipal de Paisatge Urbà (2007), i el guardó a la integració en el barri, dels Premis Barcelona Restauració (2023). 

Una clientela fidel

En una ciutat on molts bars s’han convertit en reclam turístic, el Quimet conserva una clientela arrelada: “Han vingut avis, pares, nets, fins i tot els fills dels nets. Han passat moltes generacions”, relata en Josep Lluís.

Tot i això, la proximitat del bar amb dos hotels ha fet que hi arribin visitants estrangers, però el caràcter familiar continua sent l’essència. “Som i sempre hem estat un bar molt familiar i de barri —comenta el propietari—, i preferim que es quedi així”.

Encara que sempre hi ha gent, el local viu els moments de més afluència al migdia i al vespre, especialment divendres i caps de setmana, quan les taules s’omplen del tot. “És un bar amb molta afluència de gent, és més, a vegades hi ha deu taules d’espera”. 
  El Quimet d’Horta un dilluns al vespre.

Reptes d’un bar gairebé centenari

La diferència amb les cadenes de cafeteries és clara per a en Josep Lluís: “Aquí hi ha família, tant darrere la barra com a les taules. Als barris, la gent valora que t’aten­guin amb confiança i proximitat. Les cadenes tenen un altre sistema, però, si hi ha gent que prefereix anar a cadenes de cafeteries, doncs que hi vagin! Nosaltres, per sort, estem bé i hi ha clientela per a tothom”.

Malgrat l’èxit, mantenir el negoci no és fàcil, amb l’augment de la feina cal més personal i a això se sumen cada vegada més normatives, tant sanitàries com econòmiques. “Hi ha dies que plegaria —confessa l’amo del bar—. El local té quasi 100 anys i sempre falla alguna cosa. Per sort, jo mateix puc arreglar-ho; si no, necessitaria un manteniment constant. Ara som deu treballant, amb mi inclòs”.

La continuïtat d’un llegat

El futur del Quimet és incert: “Relleu no n’hi ha, però jo espero durar molts anys. Seguirem mentre es pugui, i quan no, m’agradaria que s'ho quedés algú que segueixi la mateixa línia”. Quan li preguntem què diria a algú que encara no coneix el seu bar, en Josep Lluís és sincer: “Que vingui, amb paciència, però que vingui a conèixer-lo perquè intentem fer-ho bé!”.