L’educació és una de les 10 preocupacions principals de la població catalana, segons l’últim Baròmetre d’Opinió Pública. A la pregunta del milió: “El sistema educatiu funciona?”, ja trobem les primeres discrepàncies. La resposta Àlex Letosa, psicòleg de l’educació, membre de la secció de Psicologia de l’educació del Col·legi de psicòlegs de Catalunya i exdirector d’institut és un “no” rotund. Ara bé, la directora de l’aFFaC, Lidón Gasull, més optimista, diu que funciona, però assenyala que hi ha marge de millora i queda molt camí per recórrer. 

És només una qüestió de recursos?  

Un tema central en aquesta matèria són els recursos. Va ser el segon punt en el comunicat de l’última vaga de professors de l’11 de febrer del 2026. Letosa ho confirma, però remarca que no és l’únic punt defectuós, sinó que “hi ha també un error d’enfocament”. El psicòleg destaca que la manca de recursos ha contribuït a generar una sensació negativa sobre sistemes educatius innovadors, que tot i estar avalats per l’evidència empírica, no han obtingut els resultats esperats. Això ha provocat una creixent tendència per a retornar a sistemes educatius més clàssics, com els existents als anys 80. És això el que el psicòleg identifica com “l’error d’enfocament”. 

L’expert en educació desmunta el mite de les ràtios i assenyala que són similars a les que hi ha hagut sempre. En aquest sentit, matisa que la manca de recursos es pronuncia quan s’entén que “el que ha augmentat és la complexitat a les aules més que el nombre d’alumnes”. Gasull i Letosa opinen que afrontar aquest augment de complexitat passa per destinar recursos a la formació específica. La directora de l’aFFaC considera que “s’ha de repensar si la formació que reben els docents a les institucions acadèmiques es correspon amb l’escenari que es troben després a les aules”. 

Tanmateix, Gasull insisteix de forma reiterada en el fet que els recursos no són el problema principal, i dirigeix les seves paraules cap a reformes normatives i estructurals, tot i que assegura que en cap moment vol traslladar la idea que no calguin més recursos. De fet, considera que “amb els recursos actuals es pot tenir un sistema educatiu millor”. “El sistema s’ha d’organitzar posant-hi al centre l’alumne i l’evidència empírica”, afirma contundent. Per a la directora de l’AFFac, “les famílies i els docents són secundaris i han d’estar al servei de l’estudiant”.

Estem formant correctament als nostres docents? 

Quan pensem en recursos, sovint ens venen al cap els diners, però com diu la directora de l’aFFaC, “no només són els diners, sinó el que fem amb ells”. Gasull assevera que, per millorar el sistema, cal saber què fer-ne, on té sentit invertir-los i on no. Letosa opina que els mètodes d’ensenyament actuals són correctes, “però l’estructura que hi ha al darrere no és suficient”. Recorda quan era director d’institut i feien intercanvis amb altres directors: “Els directors de Suècia ens explicaven que tenien una setmana sencera dedicada a la formació. Això aquí no passa”. Lamenta que el canvi de sistemes d’educació més clàssics cap a mètodes més innovadors, com l’aprenentatge per projectes, hagi estat impulsat de baix cap a dalt i no al revés. Això implica que els docents al peu del canó han anat obrint pas, amb les dificultats que això comporta. “És un problema d’implementació”, diu l’expert. 

Reconeix que encara tenim un sistema que no garanteix l’aprenentatge per davant de la memòria i esmenta aquestes deficiències amb l’exemple següent: “L’aprenentatge cooperatiu no és ajuntar cinc estudiants perquè facin una feina. Això és el treball en grup de tota la vida. Cal definir rols, hi ha d’haver un director, un secretari; cal tenir funcions definides i això no passa”. Tot i això, el psicòleg comenta que hi ha docents i centres educatius que estan fent una feina brillant i lamenta que sovint això passa desapercebut perquè no genera pescaclics. 

Aquestes paraules de Letosa ressonen amb el discurs de Gasull, qui insisteix en la necessitat d'una formació adequada, i assevera que “hi ha temes delicats que sembla que no es vulguin tocar, com la regulació en l’accés del professorat al sistema educatiu”. Conscient que “la forma en què els professionals accedeixen al sistema i acaben sent responsables d'un grup classe té un impacte directe i molt important en la qualitat educativa”, lamenta que no sempre hi ha prou garanties, i aprofita per parlar de la dualitat que existeix dins el sistema educatiu. Gasull recorda que al voltant del 30% de les escoles són privades i assenyala que, a causa de les diferències entre els criteris de selecció en l’àmbit públic i privat, és molt difícil implementar polítiques educatives globals. 

El paper de la família i la seva relació amb l’escola 

Corresponsabilitat és la paraula que escull Letosa quan parlem de família i escola. L’exdirector d’institut comenta que aproximadament un 80 % de l’èxit acadèmic de l'alumne és determinat pel seu origen socioeconòmic. “Per tant, tot el que es fa a l’escola no supera el 20 %”. Letosa posa de manifest la necessitat de cooperació i ajuda mútua entre els dos actors. És per això que és important proporcionar l’assistència adequada a les famílies, a través de “serveis socials o educadors, entre d’altres”. Si això no succeeix, “hi ha famílies que no poden o no volen assumir la part corresponent i s’acaba delegant tot al centre educatiu”. 

Letosa parla d’educar i no només d’ensenyar: “Per això se’n diuen centres educatius i no centres d’ensenyament”. Remarca la importància de construir uns valors i, això és una tasca compartida. Finalment, esmenta que no garantir aquestes ajudes “potencia la diferència i la segregació” en permetre que les diferències de capital econòmic i/o cultural de les famílies siguin un factor diferenciador del resultat acadèmic dels alumnes. 

Lidón Gasull assenyala també aquest punt i afirma que l’educació no és un problema aïllat i va de la mà, per exemple, de la pobresa. La directora de l’aFFaC es mostra crítica amb un enfocament massa tancat i considera que els dos temes estan estretament connectats i s’han de tractar alhora. Recorda que a Catalunya més de 3 de cada 10 infants es troben en situació de pobresa i/o exclusió social i comunica que “gran part dels problemes del sistema educatiu, com els resultats en lectoescriptura o els informes PISA, tenen la seva arrel en aquests nivells de pobresa”. 

Pel que fa al paper de les AFA (Associacions de Famílies d’Alumnes), Letosa i Gasull identifiquen un canvi en les dinàmiques els últims anys, però difereixen en l’enfocament. Letosa considera que les AFA han deixat de ser un espai de col·laboració com el recorda als 2000 quan començava a ser director d’institut, i lamenta que “sembla més una eina de fiscalització de l’entitat educativa i un espai de confrontació”. Assegura, però, que en els contactes que té sovint amb aquestes entitats s’hi troba gent amb ganes de col·laborar i reconeix, que hi ha d’haver espai per les discrepàncies. 

Gasull és crítica amb la resposta de l’exdirector i assenyala que el problema no és unilateral. La situació ha canviat, com ho han fet les escoles i les AFA. Atribuir les responsabilitats a les AFA “és llençar pilotes fora” assevera la directora de l’aFFaC. Gasull lamenta que al llarg dels darrers anys les AFA han esdevingut actors econòmics més que de participació. Lamenta una vegada més la falta d’una visió clara, coherent i consensuada de com ha de ser l’estructura d’un sistema educatiu adequat. I es queixa de la falta de regulació en aquest tema: “No hi ha regulació al respecte, enlloc es diu de forma clara quin és el paper de les AFA, que han i que no han de fer…”.