El 5 d’abril de 1992, a Sarajevo ningú sabia que una guerra no s’acabava mai. Menys encara en Tijan Sila (Sarajevo, 1981), que amb 10 anys ni tan sols va reaccionar a l’alarma que anunciava les primeres bombes de l’exèrcit serbi sobre la ciutat. No trigaria a viure en un estat de pànic permanent: en aquesta obra autobiogràfica, Ràdio Sarajevo (Angle Editorial, 2026), Sila relata amb la franquesa d’un nen una guerra fratricida que va esguerrar de dalt a baix una societat sencera. 

L’obra, traduïda recentment al català, va de cara a barraca. Durant el setge de la capital bosniana, l’autor testimonia la degradació moral progressiva d’amics, veïns i familiars. Aquells que el saludaven miraven cap a un altre costat i els que jugaven amb ell ara n’eren incapaços perquè la droga els havia rosegat en cos i ànima. Mentre un cinisme acrimoniós impregna silenciosament l'entorn, ell viu sobrevivint. Ell i tots els habitants de Sarajevo. Tres dècades després ho explica tot plegat sense deixar res al tinter, sense fer d’historiador ni periodista, només d’infant que d’un dia per l’altre es va convertir en víctima.

Bloc de pisos a Sarajevo encara amb impactes de bala fruit de la guerra de Bòsnia

L’autor exposa l'experiència personal des del primer dia del setge fins al 1994, quan va arribar a Alemanya com a refugiat de guerra: el dia a dia, el pillatge a les ruïnes, la vida al mercat negre i la metamorfosi que viu la seva raja (en bosnià, "colla d’amics"), en Sead i en Rafik. Però també la sexualitat, el control emocional i la resiliència. De com se les empesca, sent preadolescent, per viure una vida ordinària en un món ara extraordinari, i de veure, alhora, que la cistella on jugava diàriament cada cop veu menys pilotes llepant la xarxa sota el cèrcol. Sila vaga en la fragilitat de ser un nen amb una innocència que li ha estat arrabassada sense consentiment.

Sila vaga en la fragilitat de ser un nen amb una innocència que li ha estat arrabassada sense consentiment

Parla sense embuts i això cristal·litza, inherentment, en l’absurd de la guerra, que s’acarnissa amb els qui resten als marges i aplaudeix sorneguerament els inclements. Alguns soldats dels cascos blaus acaben negociant amb en Tijan i els seus amics alguns intercanvis. No parlen d’armes, ni de munició, ni tan sols de protecció. La mainada rep llaminadures; els militars, revistes porno. Com més lleugeres de roba anaven les noies de les fotos, més dolços rebien: així funcionava. Mentrestant, ell, en Sead i en Rafik concentren part dels esforços a aconseguir piles per a allò que més els abstreia: una ràdio i les cançons que sonaven a Ràdio Sarajevo. 

Fill d’intel·lectuals, la guerra també es vivia a casa. Quatre parets de 18 metres quadrats miren amb ulls esverats la vida dels quatre membres de la família. Ni el pare ni la mare van semblar mai preparats per afrontar-ho. Ell se’l descriu poruc i pusil·lànime, pres de la covardia; ella, ferma i incommovible, per més que, enmig de les bombes, continués amuntegant llibres per seguir amb la tesi doctoral. I el pitjor: els veïns els tractaven com un drap brut, mirant-los amb aquell fàstic de qui li han ocupat dues places al pàrquing. Perquè el pare no era al front, amb la resta. Perquè els Sila es creien millors i perquè a Sarajevo tothom lluitava contra tothom. 

Sense necessitat d’edulcorar ni d’endurir el relat, Sila serveix en safata al lector l’obra perquè n’extregui les seves pròpies conclusions. No cal tocar la realitat, la guerra ja és prou crua en si mateixa. Com si fos una ironia de la vida, l’autor, criat en un ambient acadèmic i pacifista, s’adona que la guerra és la forma més democràtica de totes. Entra a totes les cases engolint rics, pobres, guapos, lletjos, lletrats i ignorants.