“Treball en equip”. “Aprendre a perdre”. “Paciència”. “Companyonia”. “Amics i amigues”. “Conèixer gent”. “Família”. Són les respostes de jugadores en formació a la pregunta “què t’aporta el bàsquet?”. “Un equip és una escola de sororitat”, resumeix Laia Palau.

La Berta C., de 14 anys, va començar a jugar a bàsquet amb sis anys perquè els pares volien que fes un esport d’equip. Des de llavors ha estat en tres entitats: el C. B. Pedagogium, el Joventut de Badalona (Penya) i l’F. C. Martinenc. Cada una li ha aportat coses diferents: a la primera “estava amb els meus amics de l’escola”, a la segona va “aprendre molta tècnica individual i defensa” i a l’última ha fet “molta pinya amb les companyes”.

“Tinc una bona relació amb el bàsquet, molt millor que fa dos anys”, afirma. Quan jugava a la Penya la pressió era molt alta i fins i tot es va plantejar deixar l’esport. Al Joventut tenen dues vessants de formació: la línia de club, que és el treball de planter per futurs equips d’elit; i l’oferta d’esport oberta al públic general. “La manera de plantejar els entrenaments i partits és la mateixa, però l’exigència i les hores són molt diferents”, explica la Inés, mare de la Berta C. “Quan estàs a línia de club, cada final de temporada és com un examen: et diuen si compten amb tu per la següent, sense proporcionar el suport emocional necessari”, afegeix.

La Berta C. va entrar a la Penya a través de les proves que oferien. En el seu cas, el boca-orella va ser essencial: va assabentar-se dels entrenaments oberts perquè el seu germà hi jugava. “Aquell any el Joventut va decidir assumir l’estructura del  femení i equipara-la a la que tenien del masculí. Fins llavors eren dos clubs diferents”, explica en David, el seu pare.

El dia a dia d’una jugadora

Als entrenaments, tres dies per setmana, les jugadores del Cadet (14-16) B femení del Martinenc han d’arribar deu minuts abans. Solen començar “encistellant 30 entrades per la dreta en dos minuts i 20 per l’esquerra” en el mateix temps. Als partits, en canvi, estan convocades una hora abans per fer l’escalfament.

El dissabte la Berta C. juga a les 17:45h. Surt de casa amb temps per arribar a veure la segona meitat del partit del sènior masculí. Quan arriba al pavelló s’asseu a una cantonada de la pista amb les seves companyes.

A les 17h, les noies entren al vestidor per acabar de preparar-se. Posen música mentre es canvien les vambes, es pentinen unes a les altres i s’engominen els cabells. Al ritme de Les nits no moren mai de Doctor Prats, la Berta C. i les seves companyes canten, ballen i salten, donant voltes agafades en rotllana.

A les 17:15h, les jugadores surten del pavelló cap a l’esplanada de davant i comencen l’escalfament. Corren durant deu minuts i després fan sèries (exercicis específics) i estiraments. Quan acaben, tornen a la pista per seguir amb la preparació fent exercicis amb pilota.

Aquest partit és important. L’F. C. Martinenc va guanyar al C. B. Granollers a la primera volta i els dos equips estan empatats a la classificació. Els nervis també es noten al públic. Des de l’inici del joc se senten crits de la graderia: “Passos!”. “Dobles!”. “Tres segons!”. “Quan ens animen em va bé, però quan els pares comencen a cridar coses als àrbitres em poso nerviosa perquè moltes vegades no coneixen el reglament”, explica la Berta C.

Els crits i consells dels progenitors, les expectatives o les inseguretats poden generar una pressió massa alta per les nenes. La Carla, entrenadora d’un Mini (10-12) al Femení Sant Adrià i un Infantil (14) i un Preinfantil (13) al Manyanet Les Corts, assegura que hi ha moltes jugadores estressades per demostrar alguna cosa i arribar a un cert nivell: “Com a tècnica has de saber canalitzar-ho”. Quan prové de les famílies, “se’ls ha de fer entendre que la tensió mai funciona en positiu, de fet, és tot el contrari”.

La Berta G. va deixar de jugar a mitja temporada sent sènior (més de 18 anys) “perquè ja no gaudia i s’havia convertit en un factor estressant”. El bàsquet va passar de ser un espai de desconnexió a ser un moment de patiment: “Sentia que no aportava res a l’equip”. Actualment, participa en el Tot Bàsquet, la lliga de lleure de la Federació Catalana de Basquetbol (FCBQ): “És un espai segur on poder-m’ho passar bé com fa temps que no podia”.

La part social de l’esport és molt important. Moltes jugadores acaben deixant el bàsquet per una mala relació amb el club, els tècnics o les companyes. És el cas de la Jana, que va jugar dels vuit als 17 anys (júnior). Els primers entrenadors que va tenir no van quallar amb l’equip. Un d’ells els posava molta pressió quan encara eren petites: “Estava molt nerviosa i massa pendent de les conseqüències que tindria equivocar-me”, relata.

El següent va ser diferent. “Hi havia bona comunicació i confiança, el que hauria de ser normal”, explica la Jana. Llavors va arribar la pandèmia i es va aturar la pràctica esportiva. Quan es va recuperar la normalitat, el club va dividir el seu equip en dos: “A mi se’m demanava agafar molt protagonisme al Junior B, entrenar dos dies amb cada un dels equips (A i B) i jugar dos partits a la setmana”.

La proposta no convencia ningú, però tot es va acabar de complicar quan es va lesionar. “En aquell moment vaig estar segura que no volia seguir”, explica. Fins llavors havia continuat jugant: “No volia prendre la decisió dubtant perquè sabia que des del club m’insistirien a quedar-me”.

La Berta G. creu que la relació amb els tècnics és una part essencial de l’esport. “Per mi mai ha sigut un espai segur”, exposa. “Molts cops els veia com a enemics, com algú a qui havia de demostrar que sabia jugar i no algú de qui podia aprendre”. Tot i que en els diferents cursos de formació que ofereix la FCBQ s’insisteix en la importància de la gestió de grups, sovint, els entrenadors només es preocupen de la part esportiva.

La primera impressió és essencial: “N’he tingut molts que des del primer dia remarcaven la seva tasca entrenant un femení i ressaltaven les diferències amb un equip masculí”, explica. Frases com “els nois fan un joc més físic” o “ells no perden tant de temps parlant” són molt habituals.

Hi ha vegades, però, en què els límits entre tècnics i jugadores queden massa desdibuixats. La Irene, 22, va deixar el bàsquet per un cas d’assetjament sexual: “L’Emilio era el típic entrenador molt simpàtic i enrotllat”. Al sopar de Nadal “em va agafar i em va dir que era de les seves preferides”. La Irene no sabia que fer, però va pensar que l’Emilio havia begut massa. Jugant al futbolí ell es va apropar: “En ajupir-me per ficar els diners em va subjectar per la cintura i em va dir que em faria de tot”. Ella li va dir que s’estava passant, però ell la va ignorar.

L’Emilio la va seguir i la va tornar a agafar per la cintura arraconant-la cap a la paret: “Vaig perdre la noció del temps”. La Irene va continuar dient “no”, però ell no va parar fins que va arribar un noi amic d’ella. “Quan no mirava vaig marxar cap a casa”. Mitja hora després d’arribar va sonar el timbre: “L’única persona que coneixia casa meva era ell”.

La Irene va anar a parlar amb recursos humans dels Maristes de Rubí, on jugava. “Em van dir que no hi podien fer res i que no em podien facilitar les coses”. Està segura que el club va voler tapar el que passava per “salvar” la seva imatge i la de la institució. L’endemà l’Emilio va presentar la carta de renúncia.

Diferències entre femenins i masculins

La Meri, entrenadora d’un Cadet al C. B. Pedagogium, assegura que la motivació és una de les principals diferències entre els equips de formació masculins i femenins: “Els nens t’ho fan tot a la primera, en canvi, les nenes necessiten entendre el perquè de les coses”.

Aquestes divergències es fan més presents a mesura que la canalla va creixent: “A categoria Mini els infants són semblants, però després es noten moltes diferències en les ganes de jugar”, assegura. La manera de relacionar-se entre ells o elles també canvia. “En la meva experiència sí que és més complicat gestionar un equip de noies perquè qualsevol problema se l’emporten a pista. Els nois venen a entrenar i si tenen discrepàncies o han discutit fora no es nota al joc”, afegeix. “Les nenes han d’estar bé totes entre elles per poder està bé dins del camp”, assegura la Laura, entrenadora i jugadora del C. B. Roser.

“La relació personal és més forta amb les noies, tant per allò bo com per allò dolent”, complementa la Carla. També entren en joc les personalitats de cadascú: “Com a noia, m’és més fàcil establir una relació i tenir confiança amb equips femenins”.

Per ella és essencial dedicar un temps a la cohesió de grup i a adquirir certs hàbits disciplinaris, ja des dels entrenaments: “Tinc una norma: quan algú fica un triple tothom l’ha de celebrar”. Aquestes petites accions ajuden a crear sentiment d’equip i a evitar problemes interns entre les jugadores.

La direcció d’un equip comporta gestionar situacions de bullying, noies que no volen utilitzar parts de l’equipació per cànons estètics i dificultats de relació entre les jugadores, entre d’altres. A més, les entrenadores sovint es troben amb situacions de discriminació de gènere: àrbitres que no volen parlar amb elles, que les confonguin amb la delegada de camp o amb l’ajudant... “És habitual trobar-se amb situacions masclistes”, afirma la Meri.

El paper de la federació

Una de les funcions de la Federació Catalana de Basquetbol (FCBQ) és donar suport a l’esport base. Des de fa tres anys, amb el canvi de junta directiva, es va començar a invertir en el projecte de Bàsquet Femení. S’estructura en tres objectius: sensibilitzar i conscienciar de la necessitat de canvi; apoderar jugadores, entrenadores, àrbitres i directives; i establir indicadors de diagnosi i seguiment. A més, també s’estableixen quatre eixos de treball: visibilitat, establir referents, equitat i respecte.

Maria Solé, tècnica del projecte de Bàsquet Femení de la FCBQ, destaca 3 iniciatives: el programa de Mentoria d’Entrenadores, el projecte Promise d’Erasmus + i el pla Clubs Agents Transformadors.

La primera consisteix a què una entrenadora experimentada en tutoritza un grup amb menys bagatge. Fan formacions teorico-pràctiques presencials i online, fòrums de formació, visiten sessions de primers equips masculins i femenins i dirigeixen combinats de jugadors i jugadores Sub-22. “Està molt bé perquè ens donen eines per formar-nos i ens posen en contacte amb tècniques conegudes”, explica la Meri, que hi participa per segon any consecutiu.

La segona és un projecte europeu que s’ha iniciat aquest any gràcies a les beques Erasmus +. L’objectiu principal és fer xarxa internacional per apoderar jugadores, entrenadores, àrbitres i directives. S’organitzaran fòrums i trobades i es crearà una aplicació que oferirà diferents formacions i recursos.

La tercera iniciativa implica els clubs en el reconeixement del femení. Des de la FCBQ han dissenyat material que serveix per treballar amb “les famílies, els equips tècnics o les juntes directives, el tema de la perspectiva de gènere”. En una segona fase del projecte, s’organitzaran xerrades a totes les regions territorials (Girona, Lleida, Tarragona, Barcelona i comarques centrals). Finalment, es designaran ambaixadores a cada club per fer més directa la comunicació amb la federació i per “fer xarxa dins l’àmbit català”.

Així i tot, Solé insisteix que “encara falta força feina”. La Carla està d’acord amb totes les iniciatives, però recorda que abans “hi ha coses que s’haurien d’equiparar amb l’esport masculí perquè tot això tingui un sentit real”. Un exemple molt clar és la situació de tercera catalana: els partits d’homes tenen dos àrbitres per reglament, en canvi, els femenins només un. “Per mi per una mica de valor cada programa d’igualtat que puguin fer mentre hi hagi discrepàncies dins el mateix organisme”, subratlla.

La importància de les referents

“És essencial tenir referents. Així les nenes poden somniar a convertir-se en professionals i es redueix l’abandonament de l’esport”, assegura Anaïs Lopez, divulgadora de bàsquet femení a xarxes socials. Les jugadores que ja han triomfat ajuden a establir un camí clar per aquelles que encara estan en formació. L’objectiu de l’esport base és formar futures professionals.

La Laura afegeix que “hem de donar visibilitat a més jugadores i no quedar-nos només amb Laia Palau com amb Alèxia Putellas en el futbol”. Solé destaca altres figures com Yasmina Alcaraz, una de les dues dones que arbitren a la lliga ACB. “És un orgull per tots els que ens hi dediquem”, conclou la Carla.

L’Anaïs destaca que el bàsquet “és l’esport col·lectiu que més llicències femenines té”. La temporada passada, la FCBQ va batre el rècord de llicències femenines amb 27.164 fitxes (superant les dades d’abans de la pandèmia). Tot i així, l’única categoria on el percentatge d’homes i dones és gairebé igual, és la d’auxiliars de taula, amb un 49% de dones. Les pitjors xifres són les de les directores tècniques, on les dones només representen un 5%.

La majoria de clubs tenen més equips de nois que de noies. Per exemple, el C. B. Pedagogium en té sis femenins i 11 masculins. Hi ha d’altres que com el C. B. Roser els donen la mateixa importància. Aquest any tenen 17 equips masculins i 15 femenins. La Laura remarca: “Això a la majoria de clubs no es troba”.

Segons l’Anaïs, els clubs han de “donar visibilitat i millorar les estructures de les categories de formació perquè les nenes puguin compatibilitzar esport i estudis”. Això és el que ha començat a fer el València Bàsquet. Fins ara, moltes jugadores marxaven als EUA per jugar a la lliga universitària (NCAA) sense haver de renunciar a tenir una altra formació.

El València  va oferir a Raquel Carrera, per primera vegada, cinc anys de contracte i estudis pagats. Així se soluciona un dels problemes endèmics de la Liga Femenenina Endesa (primera categoria nacional): la fuga de talent. També s’obre un nou camí per altres jugadores com Laia Lamana o Elena Buenavida. L’Anaïs sentencia: “normalitzar, visibilitzar i equiparar és essencial pel creixement del bàsquet femení”.