Conversem amb el filòsof i assagista Rafael Argullol, que ha publicat El "Quattrocento" - Arte y cultura del Renacimiento italiano (Acantilado, 2025) un estudi sobre un període crucial de la Història de l’Art que concep la figura humana com una unitat harmònica entre la raó, la natura i la bellesa. 

El Renaixement deixa enrere l’abstracció teocèntrica medieval per establir al jo com a nucli de la creació?
Com tota gran revolució, el Renaixement és un procés progressiu, i en un moment determinat, esclata en un salt qualitatiu. En els darrers segles de l’edat mitjana ja es contemplaven molts aspectes que després prendrien protagonisme. A l’època medieval Déu era el creador, creava ex nihilo, i després el camp semàntic del concepte es va expandir fins a ser pres per la figura de l’artista. Si t’hi fixes, als temps actuals qualsevol persona és “creadora”, perquè l'evolució del terme ha seguit una mena de piràmide invertida.    

El Renaixement aglutina tot un seguit de figures que conformen un nucli cultural de molt prestigi, però tenien problemes amb les institucions?
Els artistes estaven integrats en els gremis, vigents a principis del Quattrocento. Efectivament, van produir-se lluites per emancipar-se i promoure la individualitat expressiva, com en el cas de Filippo Brunelleschi, que mentre construïa la cúpula de Santa Maria de Fiore va ser empresonat uns dies per contradir les normes dels constructors. 

Però actuaven amb llibertat? 
Per una banda, hi havia diversos reclams per la llibertat, però per l’altra la pintura i l’art del Renaixement transmetien un gran respecte per les lleis artesanals que també comprenien les dinàmiques mestre-deixeble. 

Però el Renaixement va ser un moviment modern. 
Sí, d’ambició pel nou art i per la nova civilització, però també de devoció cap a l’antiga.

"Els renaixentistes van ampliar el significat de la paraula creador als artistes"

L’equilibri pictòric entre sensibilitat i abstracció, propi del Quattrocento, és una manera d’entendre que l’essència de tota art és fer visible l’invisible? 
Sí, i hi ha hagut dues grans vies per reflectir-lo, com són la sensitiva-figurativa i l’abstracta-simbòlica. Aquesta doble distinció ja batega en les pintures rupestres, amb les d’Altamira, de caràcter naturalista-sensualista, i amb les del Llevant, més abstractes. Aquest binomi s’alterna durant tota la història de l’art.

Durant el Renaixement cap a quina de les dues es va tendir?
Cap a una visió més sensualista, amb la pintura com una finestra guiada per la perspectiva, però alhora, la pintura grega o la russa tendien més cap al vessant abstracte-simbòlic. Fins i tot els mateixos temes, com el de la Trinitat, admeten ambdues maneres d’interpretar-se.

Rafael Argullol durant l'entrevista

És interessant la relació que marques entre anatomia i moral, en tant que la segona no apel·la només a un comportament, sinó a una manera de mirar.
El Renaixement va tenir una gran influència del platonisme i no es va desviar de la idea triàdica que la bellesa física, moral i espiritual formen un continu. Els autors van buscar una harmonia, terme físico-moral i mediador, entre la bellesa del cos, de l’arquitectura i de les ciutats. 

La cerca platònica de les idees és indissociable de la fe?
Darrere de tot gran moviment d’idees històriques i artístiques sempre hi ha una fe, encara que no sigui religiosa. Sense la fe, que n’hi ha de molts tipus, no hi ha il·lusió, és indispensable per a l’ésser humà. 

"El Quattrocento és un període miraculós difícilment comparable en termes d’autoconsciència de grandesa"

Sorprèn que els artistes del Quattrocento tinguessin tanta consciència positiva del seu propi moment històric, perquè normalment, l’existència acostuma a ser més pessimista que vitalista.
Aquest estudi el vaig emprendre fa bastants anys, i ara quan el rellegia em va tornar de cop l’entusiasme, fruit d’una estada a Itàlia molt important per a mi, però també fruit de la fascinació que tenien aquells creadors per la seva època. El Quattrocento és un període miraculós difícilment comparable en termes d’autoconsciència de grandesa. Des del Romanticisme nosaltres no ens sentim pas orgullosos de les nostres actualitats, sentim un rebuig. 

Abans del Quattrocento també hi havia aquest rebuig?
Fins i tot a l'antiguitat es nota, però el segle XV, que venia de la Pesta Negra, és una excepcionalitat, especialment l’escenari de Florència. Dante, Boccaccio, Petrarca, Brunelleschi, Donatello, Miquel Àngel, Leonardo, Pico della Mirandola, Ficino o Botticelli eren florentins. Aquesta extraordinària concentració de talent sorprèn molt, tenint en compte que la ciutat era relativament petita.   

L’ésser humà és el centre d’un conflicte de forces que el situa de manera nua davant la natura. És aquest el motiu pel qual un art de les proporcions no es manté per sempre?
Sí. Tot aquest impuls optimista i centrífug del Quattrocento arriba a un replegament sobre si mateix amb el Cinquecento, propiciat també pel panorama de les guerres religioses i de la Reforma. Això va traduir-se en una pintura teatral i dramàtica, també fascinant, com la de Caravaggio. No obstant això, el Quattrocento té un alè apol·lini gairebé impossible de perllongar. 

"El grotesc casament de Jeff Bezos a Venècia és antirrenaixentista"

Aquesta fascinació renaixentista per la bellesa perviu en cineastes com Paolo Sorrentino?
Sí, el seu cinema només pot ser italià, de la mateixa manera que el Renaixement només podia produir-se en aquest país, perquè els seus artífexs no només impulsaven noves doctrines, sinó que tenien a la seva vora el testimoni i les runes de l’antiguitat. Per exemple, la tragicomèdia és profundament italiana, en la mesura en què un respecte superior per la bellesa es compensa amb un joc lúdic. Sorrentino ho sap bé. La cultura francesa és més solemne i rígida, però també mostra un gran amor cap a la bellesa. 

És Narcís el Déu del segle XXI?
Al meu llibre Visión desde el fondo del mar el critico i proposo una mirada des del fons del mar, en comptes de parlar des de la superfície reflectida de l’individu a l’aigua. Ara es gesta un narcisisme fatu originat a la segona meitat del segle XX, però s’impulsa encara més mitjançant les pantalles tecnològiques. S’ha transicionat des del narcisisme elegant però esnob d’Oscar Wilde a una egolatria patètica, com s’ha vist amb el muntatge grotesc a Venècia per commemorar el casament de Jeff Bezos. És antirrenaixentista. 

Què recomanes als artistes contemporanis?
Recomano recuperar la llibertat renaixentista però recolzada en la humilitat de l’artesà medieval, que necessita ser reabsorbida en favor del respecte cap a la tradició i cap als altres.