Rama Jutglar (Elgin, 1999), conegut en línia com a Ramilla de Aventura, s'ha guanyat l'admiració de milers d'usuaris pels seus viatges a destins inusuals i invisibilitzats per mostrar la realitat que no molta gent coneix d'aquests països. De pare vigatà, mare suïssa, nascut a Escòcia, criat a Granada i amb un nom hindú, és evident que l'apassiona viatjar pel món i descobrir altres cultures. 

El seu canal va eclosionar després d'una sèrie de vídeos recorrent Sibèria en el transsiberià poques setmanes abans de l'inici de la invasió d'Ucraïna. Després d'aquell viatge va visitar l'Afganistan controlat pels talibans, Kíiv sota amenaça de bombardeig, el Sàhara ocupat i Myanmar en plena guerra civil. A part de regions conflictives, també ha explorat indrets inusuals com el pol nord, la població més al sud del món i l'illa de Tristan da Cunha. En una de les seves parades logístiques a la capital catalana, el Diari de Barcelona ens reunim amb ell per parlar de l'elecció dels destins, la responsabilitat per comunicar sobre conflictes invisibilitzats i la vida com a creador de contingut sobre viatges.

 

 

 

 

View this post on Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

A post shared by Rama (@ramilladeaventura)

Des dels teus inicis t’has caracteritzat per visitar països “inusuals”, per què?
Interès personal. Hi ha els destins més coneguts, que tothom els coneix i també és més difícil fer alguna cosa diferent de la plataforma. Justament el que sigui poc conegut o el que no hi hagi gaire informació, perquè a mi m'interessa, m'atreu i em fa ganes anar-hi i veure què hi ha allà. Això és el que em crida, els destins poc coneguts.

Un dels teus primers viatges que es va fer molt famós va ser el transsiberià l’any 2022 poc abans de la guerra.
La primera vegada que vaig anar a Rússia va ser just abans de començar la guerra d'Ucraïna. Es parlava de les tensions i Putin ja havia enviat tancs i tropes a la frontera, però encara no havia començat. La guerra va esclatar una setmana després de tornar del transsiberià. Quan jo estava allà, a mi no em preocupava que comencés la guerra. I després de totes maneres he tornat a Rússia. 

També vas estar a Myanmar durant la guerra civil. Com esculls aquests destins que tenen un perill afegit pels conflictes armats?
Jo no soc reporter de guerra, no he anat al front. Sempre que visito un país en guerra em quedo a les zones tranquil·les. Vaig estar a Kíiv un any després que comencés la guerra, perquè a Ucraïna hi ha zones molt estables que es poden visitar. I a Myanmar, la zona del centre, controlada per la junta militar, és més o menys segura. El problema és la perifèria.  

"En aquests indrets delicats les càmeres creen una mica de recel per part de les autoritats"

A Crimea vas tenir problemes per gravar en determinades ciutats. Les autoritats d’aquests països us posen problemes quan us veuen viatjar amb les càmeres?
Allà vaig tenir problemes per gravar el port de Sebastòpol i els trens. Tot el que és infraestructura és molt sensible, a Crimea. En aquests indrets delicats les càmeres creen una mica de recel per part de les autoritats, i a vegades per part de la gent, també. Normalment es queda en què simplement et demanen que no gravis o que esborris l’últim vídeo que has fet, però a Crimea sí que vam estar estona parlant amb la policia el que estàvem fent. Ens van revisar tot el material que teníem, vam haver d'esborrar bastants vídeos, però mai he tingut cap cas d'haver d'anar a un interrogatori. 

Em ve al cap el viatge que vas fer a l’Afganistan un any després de la tornada dels talibans. Com vas viure aquell viatge?
Vaig estar dues setmanes allà, just quan tornaven a acceptar turistes i encara no se sabia molt com seria el nou govern talibà. Evidentment, no hi vaig anar sol i allà també tenia un guia local i un conductor, però hi vaig anar molt nerviós perquè no teníem cap ambaixada d’Espanya ni de cap país europeu, ni tan sols protecció internacional; estàvem sols, en aquest sentit. És dels pocs viatges que al final tenia ganes de sortir del país, per la tensió que vaig acumular al llarg del viatge. Tinc molts bons records de l’Afganistan, però vaig passar per molts controls, els talibans ens van rebuscar l’equipament i vam veure un atemptat de cotxe bomba que havia passat tot just mitja hora abans. Són aquestes acumulacions de petites coses que al final carreguen, i al final de les dues setmanes només volia sortir del país i oblidar-me'n.

Gairebé dos anys després del teu viatge van morir en un atemptat tres catalans a Bamian, una ciutat que havies visitar. Et va impactar?
Em va sorprendre molt, perquè a més Bamian va ser el lloc a l'Afganistan on més relaxat em vaig sentir. Era on la gent somreia més. Van ser molt hospitalaris. I just resulta que allà passa l’atemptat, al mercat on havíem estat feia un parell d’anys. Et fa pensar, sí. 

Sobre l'Afganistan es va discutir molt si visitar-lo era ajudar a la consolidació i el blanquejament del règim dels talibans. Estàs d’acord amb aquest argument?
L’entenc, però no el comparteixo, també es diu el mateix d'anar a Rússia, o el mateix es podria dir de Myanmar. Però més enllà del règim que hi hagi i dels problemes que pugui tenir, jo crec que és important tenir la possibilitat d'anar enlloc i experimentar-ho per tu mateix, i veure que un país no és només el govern que tenen. També parles amb la gent, veus coses i també t'adones que molts d'aquests règims criminalitzats aquí o que nosaltres no els acabem d'entendre, vas allà i coneixes a la gent d'allà, i entens els seus punts de vista i les seves experiències. Llavors és una perspectiva més. 

(...)
Si tu vas allà, pagues una visa i després vas deixant diners sí que ajudes a la comunitat d'allà, però també ajudes a molta gent, moltes famílies, molta gent amb treballs normals. No crec que sigui realment un problema anar a aquests països. No hi hauria d'haver problema d'anar a algun lloc només perquè no t'agradi el govern o el règim.

"Si tenim l’oportunitat d’arribar a tanta gent cal aprofitar-ho i fer alguna cosa de valor per qui ho veu"

Els creadors de contingut sobre viatges arribeu a molta gent i mostreu parts del món i conflictes que potser els mitjans tradicionals invisibilitzen. Creus que teniu certa responsabilitat visibilitzant alguns conflictes? 
Sí, és clar. Jo no em considero periodista perquè no tinc ni els coneixements ni la formació. Però en el moment que arribes a molta gent sí que la sento la responsabilitat d'intentar fer un treball avançat i assegurar-me d’explicar bé el context, tot i que no m’agrada entrar a fons en política. Si tenim l’oportunitat d’arribar a tanta gent cal aprofitar-ho i fer alguna cosa de valor per qui ho veu. També ens serveix a nosaltres, perquè jo n'aprenc molt, anant als llocs i recollint informació. 

Un altre cas que em ve al cap és els vídeos que vas fer visitant el Sàhara Occidental ocupat i els campaments sahrauís. Com recordes aquella experiència?
Als campaments hi he estat dos cops, i als territoris ocupats altres dos: un cop que vaig passar quan anava a Mauritània en bus des de Tànger i l’altre és quan ens van fer fora d’Al-Aaiun amb un amic meu que és periodista. Els dos viatges als campaments, sobretot el primer, el recordo com una de les meves millors experiències que he tingut. No és un viatge turístic, ni vas a veure llocs meravellosos. Realment vas a veure gent, refugiats, que estan allà no perquè volen, sinó perquè una guerra els ha acabat ficant allà i estan sobrevivint al mig del desert. Els sahrauís, almenys allà als campaments, són possiblement la gent més hospitalària que he conegut. És un dels viatges que més temps m'ha costat de processar.

 

 

 

 

View this post on Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

A post shared by Sahara Marathon (@saharamarathon)

Sents que els sahrauís et van rebre més alegrement en veure que estaves gravant un vídeo?
Ho vaig notar el segon cop que hi vaig estar. Quan vaig tornar als campaments era just després d'haver intentat anar al Sàhara ocupat, i llavors ja alguns havien vist el primer vídeo que havia fet o això que ens havia passat al Sàhara. I la gent m'ho agraïa. Quasi era una mica estrany, perquè jo només he fet un vídeo, saps? No he fet res extraordinari. Però sí, la gent m'ho agraeix. Realment són molt agraïts amb qualsevol persona que pugui fer alguna cosa per ajudar-los i sobretot donar-los visibilitat.

En un dels viatges als campaments vas entrevistar a Brahim Gali, president de la República Àrab Sahrauí Democràtica i líder del Front Polisario. Com va ser l’experiència?
No m'hauria pensat que ho faria, però l'oportunitat es va donar i vam dir: per què no? També és el primer vídeo més polític que he fet, i potser és el més semblant a un reportatge de tot el que he fet fins ara, parlant de tota la història i com s'havia donat i el context i tot. Davant de l'oportunitat de saludar el president, no li podíem dir que no. Va haver-hi temps a fer-li una pregunta jo i una altra el noi amb qui anava a dir.

"Viure dels viatges té un munt de coses positives i negatives. Cada any em dic a mi mateix d’intentar estar més temps a casa"

Com a creador de contingut de viatges passes molt temps fora de casa. Com és la vida “nòmada”?
No em considero nòmada perquè intento mantenir una base a casa. Ara és estar entre casa dels meus pares, a Granada, o a Madrid, on tinc el pis i llogat. Encara no passo tant temps a casa com m'agradaria, però sempre vaig tornant. Potser el temps més llarg que he estat a fora de casa han sigut a prop de 3 mesos, que és molt, però mai he fet això dos anys sense tornar a casa, no és el meu estil. És una mica difícil tenir una mica de vida normal. Tot el que necessiti una mica de constància es fa complicat: no puc apuntar-me a un equip de futbol, no puc anar a classes d’idiomes, no puc veure els amics o tenir una relació. Totes aquestes coses necessiten constància, i viatjar no m’ho permet. Després té moltes coses positives. Si no, tampoc ho faria. Tinc la sort de poder anar a pràcticament a qualsevol lloc que vull, quan vull. Molta llibertat, i estic molt agraït de poder fer el que faig. Cada any em dic a mi mateix d’intentar estar més temps a casa.

Potser per això vas començar el canal de “Dos x España”?
Aquesta era part de la idea. No em passa només a mi; ho he parlat amb altra gent que hem viatjat bastant. Comences viatjant molt fora i anant lluny i després, de sobte, t’entra aquesta nostàlgia d’estar a casa i tornar a Espanya. Penses: he anat a tants llocs... i després tants llocs al meu país que no conec, saps? Per què anar tan lluny quan hi ha tantes coses a casa per descobrir? Aleshores amb el meu amic Guillem va sorgir la idea després de gravar junts un vídeo a la Manga del Mar Menor, a Múrcia.

Has fet un munt de viatges sol, ho recomanes?
Sí, ho recomano molt. La meitat dels meus viatges han sigut sol, però et vas trobant gent i no et sents tan solitari. També en aquest cas del viatge en tren més llarg del món, entre Portugal i Singapur, en estar constantment en moviment fent coses no tenia gaire temps per pensar en la soledat. Quan estic viatjant quasi sempre viatjo per fer algun vídeo i tinc alguna idea del que estic fent o el que vull fer, aleshores estic concentrat en aquest objectiu i no em paro gaire a pensar en la soledat. M’he arribat a sentir més sol a una ciutat que no pas viatjant.