L'Ana fa una dècada que evita pensar en l'incendi que va calcinar el mas on treballava i residia fins fa poc: "Les flames van arrasar els records de quan era petita, els que guardava de la meva mare i el bestiar que criàvem a la granja". Feia just un any, l'estiu de 2011, que ella i el seu marit (per raons de privacitat prefereix mantenir la seva identitat en l'anonimat) havien començat una explotació ramadera com a projecte de vida. "Teníem un centenar d'animals entre cavalls, llames, cabres, ovelles i gossos. Després del foc, la gran majoria havien mort cremats", explica l'Ana  sotragada al Diari de Barcelona.

El 22 de juliol de 2012, minuts abans de la una del migdia, un petit incendi al costat d'un pàrquing de camions situat a tocar de l'N-II, en el terme municipal de la Jonquera (Girona), feia saltar totes les alarmes. Aquell dia, la tramuntana superava els 90 km/h, els termòmetres marcaven unes temperatures superiors a les habituals i Catalunya es trobava immersa en un episodi de sequera des de feia mesos. Era el còctel perfecte perquè les flames avancessin imbatibles la curta distància que separa l'antiga propietat del matrimoni, situada a la rodalia de la Jonquera en la part alta d'un turó, de la zona d'inici del foc.

"Era una altra jornada de treball més amb el meu marit, però en veure que l'incendi s'apropava perillosament, vaig trucar els serveis d'emergència. Durant una hora vaig intentar demanar-los ajuda sense èxit. Van deixar-nos sols davant el perill", lamenta l'Ana compungida, que no va desistir fins a quedar-se sense bateria en el mòbil. L'hora que ella va invertir telefonant a Emergències va equivaldre a l'estona que les flames van necessitar per arribar fins on eren.

Envoltats per un fum dens que dificultava la respiració i amb el foc a dos dits, la parella va abandonar la granja a correcuita. Enrere deixaven l'única font d'ingressos estable que tenien, amb la impotència de no haver tingut el temps necessari per rescatar el seu bestiar: "Des de baix sentíem les ovelles cridar mentre morien abrasades".

Un dia més tard, quan per fi van poder tornar al terreny, l'estampa era desoladora. "El paisatge havia perdut el seu característic color verd, la finca va quedar coberta de sutge i a l'interior de la granja els cadàvers dels animals s'apilaven un a sobre de l'altre", descriu l'Ana, mentre revisa una a una les fotografies que retraten l'horror i el patiment que ambdós van viure els mesos posterior al desastre.

"Van intentar robar-nos, dormíem inundats per les restes de cendra en una habitació de casa que no s'havia cremat i ningú ens oferia una solució temporal a aquesta situació. No podíem tirar la tovallola, estàvem obligats a continuar si volíem pagar els deutes pendents. L'única ajuda econòmica, la vam rebre de l'administració, que ens va atorgar una subvenció de 1.000 euros. Això equival al preu d'una llama en el mercat actual", sentencia.

L'Ana cedeix algunes de les imatges que va fer la setmana després del desastre com a material divulgatiu per ensenyar la destrucció que un foc forestal pot ocasionar.

"El foc ens ha deixat fet pols. Tenim problemes de salut amb els ossos, la musculatura, els pulmons... És com si de cop tinguéssim vint anys més"

La masia va tardar cinc anys a recuperar l'aspecte original. L'ajuda familiar per reconstruir-la va ser clau i les brigades de voluntaris que es van crear arreu de la comarca per assistir els afectats també va ser rebuda amb els braços oberts. Malgrat la iniciativa externa, la majoria del treball va recaure sobre ells dos i els efectes del sobreesforç van causar-los certs estralls: "El foc ens ha deixat fet pols. Tenim problemes de salut amb els ossos, la musculatura, els pulmons... És com si de cop tinguéssim vint anys més".

La vida d'aquest matrimoni de grangers no és l'única que va patir un tomb. Hi ha afectats que encara conviuen amb les seqüeles psicològiques d'aquells dies i eviten rememorar-les sigui com sigui. "És un tema complicat i horrible. El marit d'una amiga —relata l'Ana— va morir dins de casa seva rodejat per les flames i un altre veí, que per sort tenia una piscina, va llençar-s'hi per salvar la vida dels seus nets i la seva mentre el foc devorava tot al seu voltant. És una experiència molt traumàtica", torna a reafirmar amb un to de veu convençut.

Quan tot semblava arrencar de nou, va arribar la pandèmia. "Aquesta va ser la gota que va fer vessar el got", reflexiona. Des de llavors, van decidir culminar la seva etapa a l'Alt Empordà i provar sort en un altre lloc.

El pitjor incendi del segle a Catalunya

Segons les dades de l'Observatori Forestal Català, l'Alt Empordà encapçala el rànquing de les comarques amb més superfície calcinada des de 1986, en concret, un total de 45.390 hectàrees. El foc de la Jonquera de 2012 va cremar-ne 10.477 i va afectar 16 municipis, d'acord amb la informació aportada per Agents Rurals. La investigació judicial, a càrrec d'Interior, es va arxivar un any després, el juny de 2013, en no trobar indicis d'ADN a cap de les burilles que van causar l'incendi més greu del segle XXI a Catalunya. Dues persones van morir, un home de 75 anys d'origen francès a Llers i un altre, de 64, amb cremades en el 80% del seu cos.

Mapa interactiu que mostra la superfície calcinada en km² en l'incendi de la Jonquera de 2012.

La principal causa d'incendis forestals al territori català és la intencionalitat, amb un 25,3% respecte del total de causes i, en segon lloc, les negligències humanes amb un 13,3%. Així ho demostra l'anàlisi Percentatge d'incendis per causa, que, des de 1995, realitza el Departament d'Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural de la Generalitat. "Contra això no hi podem fer res. Per moltes campanyes de civisme que es portin a terme, la inconsciència de les persones envers els perills del foc no té límits i sempre hi haurà algú que llançarà un cigar mal apagat al voral de la carretera i provocarà una nova catàstrofe", assegura Joan Budó. Ell és naturalista, de l'Alt Empordà "de tota la vida" i ara dirigeix el Centre de Reproducció de Tortugues de l'Albera (CRT), però sobretot va patir l'incendi de ben a prop.

L'incendi va cremar l'Alt Empordà durant una setmana. El conjunt d'hectàrees calcinades suposa el 10% de la comarca

A primera vista, per la finestreta del cotxe, circulant per l'AP-7, es pot apreciar com la vegetació ha tornat a néixer, cobrint qualsevol rastre d'un incendi en el passat. "Els boscos de les zones cremades han recuperat la seva frondositat, tot i que de manera desigual", aclareix Budó, des d'un alturó que proporciona una visió panoràmica de la Jonquera i el paisatge que l'envolta, dominat, en primer terme i a mà esquerra, per les naus industrials i, en segon, per la nacional, l'autopista i les vies de l'AVE. Entremig, la localitat s'estén paral·lela a les carreteres i desapareix al coll del Pertús. A mà dreta, uns núvols baixos difuminen a estones unes serralades petites.

Els terrenys amb alzina surera van ser els més afectats per les flames, però, alhora, els que més ràpidament van tornar a florir. "Aquest tipus d'arbre s'ha adaptat a les condicions climatològiques actuals i ha desenvolupat una protecció especial davant el foc gràcies al suro que li fa d'aïllant tèrmic. Es cremen l'escorça i les fulles, però per dins continua viu i, encara que sembla mort, de seguida comencen a sortir-li nous brots. No és el primer incendi que pateixen", afirma el naturalista.

A altres pobles, com ara Biure, Boadella i Pont de Molins, situats a l'oest de la comarca, els vessants de les muntanyes estan "pelats". "En aquells paratges predomina el pi blanc, la gran majoria dels quals van morir carbonitzats. Allà s'hi poden observar llocs plens d'herbes, matolls i pins joves d'un metre i escaig que estan en procés de creixement", diu l'altempordanès. A diferència de l'alzina surera, el pi blanc no torna a brotar quan es calcina. Són els seus fruits, les pinyes, que, en contacte amb les altes temperatures, exploten i escampen les llavors.

La imatge de l'esquerra és del 22 de juliol de 2012, poc després de l'inici del foc, a l'autopista AP-7 al seu pas per la Jonquera. A la dreta, una altra fotografia del mateix lloc en l'actualitat.

Un decenni després, la cendra de l'incendi roman impregnada als arbres que el 2012 van sobreviure. "Són l'única resta visible que ha perdurat en el temps. Si fregues amb força la seva escorça, la mà se't tacarà de negre. Si t'hi fixes bé, el rastre de les flames encara persisteix", assevera Budó. Ell alerta del risc que suposa no invertir suficient en polítiques de prevenció efectives i de la necessitat de sensibilitzar la població de com poden ser de vulnerables davant d'un foc descontrolat.

"Vivim amb por, mai saps si el desastre pot tornar-se a repetir. El més probable és que sí", opina, mentre interpreta un plànol amb els incendis que ha patit la regió els darrers 40 anys, el més greu dels quals es va produir el 1986, en unes condicions molt similars al del 2012, cremant el doble d'hectàrees, unes 20.000.

Els bombers, herois sense capa

Els primers efectius a actuar en la zona zero van ser els de la Jonquera, però el temor de no poder oferir una capacitat de resposta útil per fer front a una nova catàstrofe ha augmentat. La Generalitat va ordenar el 2021 "reconvertir" el parc de Bombers del municipi de professional a voluntari. La decisió, que va entrar en vigor l'1 de gener de 2022, també perjudica altres pobles de la comarca i els deixa sense cobertura els 365 dies l'any.

Com a resposta a aquest "tancament", en paraules textuals de l'alcaldessa de la Jonquera, Sònia Martínez, l'administració local ha iniciat els tràmits per crear una Comissió Municipal de Protecció Civil, una assemblea que es reunirà cada cert temps per analitzar les situacions d'emergència del terme municipal. "Un dels objectius és examinar les dades aportades pels cossos d'emergències i en el cas que empitjorin, caldria revertir la decisió presa", exposa Martínez. En Fèlix Carreras, excap de Bombers de la Jonquera, tampoc dona crèdit de la situació: "No s'entén com un lloc que ha estat tan castigat pel foc, avivat per la tramuntana, hagi d'esperar uns bombers que venen de 20 quilòmetres".

Els bombers van esdevenir els herois sense capa d'aquella jornada. L'Eloi Bonet, un dels primers a arribar a la Jonquera, assegura que, al principi, els efectius eren limitats i s'havien de distribuir "en funció de la gravetat de cada cas". "Era com una guerra de guerrilles. Enviàvem un camió a un mas, un altre a una benzinera i així successivament, segons la disponibilitat", apunta Bonet.

Des d'una altra perspectiva, el sergent Gabriel Marzo, que va estar de servei el segon dia dels set que va durar l'incendi, afirma que el treball en equip entre els diferents cossos va ser decisiu en l'extinció del foc: "Van venir dotacions de França, Andorra, València i uns 400 efectius de l'UME". En la mateixa línia, Ferran García, sotsinspector dels Bombers de la Generalitat, destaca el protocol a seguir en incendis forestals: "La nostra prioritat és salvar vides, després protegir béns i, per últim, el medi natural".

Portbou, de la festa al dol

Portbou estava de festa major. El mateix 22 de juliol, la carretera transfronterera que travessa el municipi (N-260) va registrar un intens trànsit, a causa del tall de l'AP-7 a la Jonquera. Passades les set del vespre, algú va alertar que també hi havia foc al costat de la via que porta fins a Cervera de Marenda, a prop del coll de Belitres. En minuts, les 200 persones que es trobaven allí van quedar rodejades per les flames.

El vial s'havia convertit en una ratera. Davant la impotència de quedar atrapats, una seixantena de persones van abandonar els seus cotxes i van començar a descendir per l'abrupta orografia, punxant-se amb les plantes autòctones de la zona. Com era estiu, molts vestien amb calça curta i xancletes de goma. El tumult va continuar baixant el vessant per un camí en desús que porta fins a una platja abandona. Un altre grup va esperar que l'incendi passés, parapetats dins dels seus automòbils. Més tard, extingit el foc, van marxar.

Les flames van cremar unes 50 hectàrees a Portbou. Una cigarreta mal apagada va provocar el foc, segons Interior

En Manuel Flores, propietari del restaurant El España i exalcalde de Portbou, recorda aquell moment amb commoció: "El personal de la casa i jo vam veure com les persones, perseguides pel foc, baixaven el pendent. De sobte, una família es despista, deixa de seguir el grup i es perd". És la família Couton que, atordits pel fum, escullen la ruta equivocada i van a parar a un barranc d'entre 15 i 20 metres d'altura que dona directament al mar.

Alhora, la Jandra, veïna de Portbou, observava l'escena amb preocupació des del port. Ella i en Jaume, un altre veí de la vila, salpen rumb a la punta de Santa Rosa amb una barca. Allí es troben en Pascal Couton, de 46 anys i minusvàlid per un ictus que va patir fa uns anys. Couton estava exhaust després de descendir la muntanya, amb ferides en les seves extremitats causades per les diminutes però doloroses punxes de figues de moro i descarnant-se les cames amb els esbarzers.

En Jaume va decidir escalar el penya-segat per ajudar-lo, però en el procés el pare francès va relliscar i es va precipitar a l'aigua. "Va caure de cap contra una roca que hi havia allà. Només vam poder treure el cos sense vida", relata la Jandra visiblement afligida. A la mateixa localització, unes hores més tard, els serveis d'emergència van trobar surant el cos sense vida de l'Ocean, de 14 anys, filla d'en Pascal Couton. La resta de membres de la família van sobreviure i van ser traslladats a l'hospital amb ferides greus i contusions.

L'actual alcalde de Portbou, Xavier Barranco, sent ràbia quan ha de tornar a parlar sobre aquest tema: "És una tragèdia que es podria haver evitat bloquejant l'entrada de camions. L'N-260 necessita una ampliació urgent en el seu tram final. S'han fet millores de visibilitat en tres corbes, però és insuficient". La carretera continua sent igual d'insegura que durant el franquisme, quan es va asfaltar per primer cop.

La tranquil·litat de Portbou, un poble teixit entre el mar i la seva imponent estació, es va veure afectada quan un segon foc va declarar-se per sorpresa. Han passat deu anys, però molts ho recorden com si fos ahir. "Viure amb por". Aquesta és la frase que més s'escolta en temporades de sequera o durant l'estiu pel temor a repetir el malson de 2012. Els altempordanesos i les altempordaneses són conscients que tard o d'hora el desastre pot repetir-se, però no saben quan i en quines circumstàncies. El rastre de les flames persisteix, ocult, entre la vegetació que amb el pas dels anys ha tornat a florir. És com una ferida que encara no acaba de cicatritzar.

Cronologia interactiva de l’incendi de Portbou. Font: Elaboració pròpia. Plantilla: Google Earth.