Vaig tenir l’oportunitat de conversar amb Luis García Montero durant uns minuts aquest Sant Jordi. Somreia, proper, i es mostrava sincerament agraït per l’acollida de la seva última novel·la, La mejor edad (Tusquets Editores, 2026). Després d’una encaixada de mans càlida, li vaig demanar una breu dedicatòria a l’exemplar que m’havien fet arribar: "Amb la meva millor abraçada, aquesta història de melangies i esperances", hi va escriure, amb una lletra suau i menuda que descansa a la segona pàgina del llibre.

Aquella frase, gairebé com un presagi, ja anunciava el que vindria: un relat travessat per la memòria, el dolor i una esperança que arriba (si arriba) amb retard.

La novel·la s’estructura en setze capítols que funcionen com una llarga conversa, sostinguda en el temps i en la ferida. Un exercici de nuesa emocional que l’autor va deixar en suspens cap al 2018 per raons vitals i que ara recupera amb una lucidesa desarmant. Tot comença en una taverna: Manuel Benítez, el propietari, rep la visita inesperada d’un vell conegut, el jutge Ramón María Zaldívar. Fa cinquanta anys, aquell mateix jutge el va condemnar injustament a la presó. Ara, és Zaldívar qui torna, no per casualitat, sinó empès per la necessitat, gairebé física, de demanar perdó.

A partir d’aquest encontre, García Montero construeix una mena de duel íntim, contingut, on les paraules pesen tant com els silencis. Els dos homes, marcats per aquella decisió, han recorregut camins diferents que acaben confluint en una vellesa semblant, feta de pèrdues, de records i de preguntes sense resposta clara. La conversa, de vegades aspra, de vegades sorprenentment tendra, es converteix en un espai on es despleguen reflexions sobre la culpa, la justícia, la hipocresia social i, sobretot, el pas del temps.

Quina és la millor edat?

És en aquest punt on la novel·la troba el seu nucli: la pregunta per la millor edat. La joventut, amb la seva energia i la seva inconsciència? O la vellesa, amb el pes de l’experiència i una possible pau final? García Montero no ofereix una resposta tancada, però sí que apunta cap a una idea inquietant: els joves no tenen por de perdre-ho tot, perquè encara ho tenen tot per perdre. Viuen amb el temps a favor, però també amb una fragilitat que els porta a equivocar-se. I són aquests errors els que, amb els anys, acaben modelant una maduresa sovint imposada.

La vellesa, lluny de ser només decadència, apareix aquí com un espai de consciència. No sempre de redempció, però sí de mirada. Envellir no és el problema; el problema és no poder habitar el present, quedar atrapat en allò que no es va resoldre. Al capdavall, tots vivim per primera vegada cada etapa de la vida: la infantesa, la joventut, la maduresa i la vellesa. I potser, en aquest recorregut, ens manca una mica més d’empatia per comprendre l’error dels altres i concedir segones oportunitats.

Amb aquesta novel·la, després de dotze anys sense tornar al gènere, García Montero es concedeix també a si mateix una segona oportunitat més enllà de la poesia. El resultat és un relat intel·ligent i emotiu, travessat per un humor subtil, que mira enrere sense nostàlgia complaent. I encara que el text no la convoqui explícitament, la presència d'Almudena Grandes hi plana de manera inevitable: com una ombra estimada, com una memòria viva, com una part indestriable d’aquesta, potser, millor edat.