Les declaracions de Susan Sarandon han sacsejat la 7a edició del Barcelona Film Fest. Després de la presentació i projecció de Thelma i Louise, una pel·lícula que Sarandon va protagonitzar l’any 1991, l’actriu va afirmar que mai van pensar en el  llargmetratge “com una pel·lícula feminista”. Malgrat no tenir aquesta intenció inicial, el film ha acabat esdevenint una icona feminista de Hollywood. 

Tal com ha passat amb aquesta filmació, existeixen molts altres exemples en la història del cinema contemporani d’obres que, sense pretendre ser-ho, amb el pas del temps s’han acabat convertint en símbols per al moviment feminista. La mirada de les noves generacions ha fet que el que inicialment no tenia intenció de ser trencador ni reivindicatiu, agafés una altra dimensió. En posem exemples: 

The women (1939) 

Un retrat de les dones de classe alta de principi del segle XX protagonitzat íntegrament per dones. Aquesta és l'aposta del director de George Cukor, descrit històricament com a “feminista i misogin a la vegada”: representar a un grup de dones nord-americanes amb uns rols avançats per a l’època. Tot i la novetat que va suposar una pantalla on només hi apareguessin dones, el problema principal de l’obra continua girant al voltant d’un home. “T’ho passaràs molt bé i entendràs perquè el feminisme havia de sorgir”, va afirmar Jeanette Winterson, escriptora anglesa a The Guardian. 

Como eliminar a su jefe (1980)

La comèdia protagonitzada per Jane Fonda, Lily Tomlin i Dolly Parton explica la història de tres secretàries que fantasiegen amb la idea de plantar cara al seu despòtic i sexista cap. Malgrat l’aire de comèdia, l’obra posa sobre la taula l’assetjament laboral com un problema diari de les treballadores, esdevenint un film clau en l’era del #MeToo. “Va ser Fonda la que va donar la idea de fer una versió de Hollywood d’una comèdia feminista, però són les actuacions de Tomlin i Parton les que més impresionen”, va apuntar Peter Freedman a Radio Times. 

Tomates verdes fritos (1991) 

El commovedor clàssic cinematogràfic gira al voltant de les històries que Ninny, una àvia que viu internada a una residència, explica a Evelyn, una dona de mitjana edat que viu immersa en una frustració diària. Dia a dia, el relat de Ninny es va tornant cada vegada més fascinant, narrant la seva història d’amistat (o alguna cosa més?) amb Ruth. Una obra mestra que toca temes tan complexos a l’època com el lesbianisme, la violència de gènere o l’assassinat. “Un drama sobre dones fortes, generoses i divertides, que sembla tallat pel mateix patró que Magnòlies d’acer”,  criticava l'escriptora nord-americana Rita Kempley a The Washington Post. 

La princesa Mononoke (1997) 

Un any abans de l’estrena de Mulán, la pel·lícula Disney que ha esdevingut símbol feminista, els estudis Ghibli van estrenar un film que anava molt més enllà. En la batalla entre un poble miner i els animals del bosc, un príncep que pateix una maledicció es topa amb una princesa absolutament atípica. Líder del bàndol dels animals, la princesa Mononoke és la guerrera més letal. “Els personatges femenins complexíssims tenen un paper protagonista absolut. Remarcable precisament perquè no era tan comú en el moment”, reflexiona Maribel Pascual a Las Furias. 

Una rubia muy legal (2001)

Sota l’aparença d’una comèdia adolescent sense més transcendència, la pel·lícula protagonitzada per Reese Witherspoon i dirigida per Robert Luketic aborda amb intel·ligència temàtiques molt complexes, des de l’assetjament sexual al constant judici al qual estan sotmeses les dones. “Ha hagut de passar el temps perquè el públic i la crítica redescobreixin, en allò que semblava res més que una comèdia sense grans pretensions, un guió sorprenentment feminista per la seva època”, analitzava la periodista Alba Correa per a Vogue.