“Existeix la imatge romàntica del corresponsal de guerra: un home amb pantalons amb butxaques als costats i que treballa i escriu mentre fuma i beu durant la nit”, explica al Diari de Barcelona Ane Irazabal, periodista que, durant anys, s’ha mogut pel Pròxim Orient. Tot i això, hi ha una visió menys mitificada de la mateixa figura del corresponsal que parteix de la triple D: drunk, divorced and depressed (borratxo, divorciat i deprimit). Sigui com sigui, cobrir conflictes bèl·lics et deixa, inevitablement, una petjada que no es pot esborrar mai.

Però, qui són els corresponsals de guerra? Els primers resultats a la xarxa que donen resposta a aquesta pregunta apunten a periodistes que són enviats a una zona de conflicte bèl·lic, sigui per a un mitjà de comunicació o de manera independent, amb la funció d’informar sobre l'enfrontament. En el si de la professió, però, existeix un debat fonamentat en la distinció entre periodista especialitzat en internacional que cobreix conflictes bèl·lics —també conegut com a periodista horitzontal— i corresponsal de guerra —o bé periodista vertical o ‘paracaigudistes’—. 

Natalia Sancha, periodista especialitzada en el món àrab, considera que forma part dels periodistes horitzontals, aquells que “no necessitem intermediaris per fer entrevistes o per moure’ns per la zona i que vivim allà, patim el dia a dia”. D’altra banda, els ‘paracaigudistes’, com apunta Sancha, “són professionals que van saltant de guerra en guerra. Són, realment, corresponsals de guerra; només cobreixen guerres a qualsevol part del món, però no viuen allà”. Tot i aquesta distinció, Sancha remarca que les dues figures no són excloents l’una de l’altra, sinó que es complementen. “Els primers porten unes ulleres de teleobjectiu per mirar amb lupa i, els segons, unes ulleres d’angle gran angular”.

Les primeres normes de protecció dels periodistes en cas de conflicte armat responien al gènere masculí

Un altre aspecte que, en aquest cas, se centra en les condicions de qui exerceix aquest tipus de cobertura, és la distinció entre la condició de freelance (periodista independent) i la de corresponsal d’un mitjà de comunicació. “Com a freelance, si et passa qualsevol cosa és el teu problema i els mitjans se’n renten les mans. Si estàs contractat, en teoria tens assegurança, sou fix i, si et passa alguna cosa, aquell mitjà respondrà per tu”.

Així en parla Mònica Bernabé, periodista internacional que ha estat més de vuit anys com a freelance a l’Afganistan. Un punt de vista que comparteix Pilar Suárez, periodista freelance que ha cobert la crisi migratòria a Lesbos. “Et diuen que tu t’has de comprar el teu casc, les ulleres protectores i la màscara de gasos. En realitat hauria de ser una obligació del mitjà pel qual estàs treballant donar-te una assegurança perquè estàs arriscant la teva vida”.

Mònica Bernabé durant la seva intervenció a 'Salvados' durant la cobertura de l'ascens talibà al poder.

Bernabé i Suárez també coincideixen en situar el problema en què els mitjans no volen córrer el risc d’enviar una periodista en plantilla en un conflicte. “Per la difícil situació econòmica que viu el periodisme, els mitjans ja no envien corresponsals, sinó que opten per contractar persones locals o freelance perquè els surt més barata la cobertura”, comenta Suárez.

Dones corresponsals de guerra: un fenomen recent

Històricament, i tal apunta Gonzalo Jar Couselo a Mujeres corresponsales de guerra, la guerra ha sigut un terreny gairebé exclusiu dels homes. De fet, Jar Couselo explica que les primeres normes de protecció dels periodistes en cas de conflicte armat es referien sempre al gènere masculí. I és que, malgrat que existeixin cròniques bèl·liques firmades per dones durant el segle XIX —com és el cas de Clara Bewick Colby, Anna Benjamin i Teresa Dean—, la presència de les dones com a corresponsals de guerra es considera un fet tardà.

El primer conflicte armat que va comptar amb un nombre considerable de dones entre els professionals de la informació va ser la Guerra Civil Espanyola (1936-1939). Martha Gellhorn, brigadista internacional estatunidenca, va escriure cròniques des de primera línia de front, com també ho va fer Ana Maria Martínez Sagi, una de les periodistes espanyoles que va seguir de prop l’enfrontament entre nacionals i republicans. 

Sobre conflictes posteriors —com la Segona Guerra Mundial (1939-1945) i la Guerra del Vietnam (1955-1975)—, Carolyn M. Edy, Doctora de Comunicació, afirma que el nombre de dones acreditades com a corresponsals va augmentar considerablement. Però l'afluència de dones en conflictes, no va suposar que se les deixés de desqualificar pel simple fet de ser dones, segons Jar Couselo. Aquest menysteniment no va cessar perquè, tal com indica M. Edy a Trust but verify: myths and misinformation in the history of women war correspondents, les corresponsals de guerra sovint eren vistes com un grup menys qualificat.

La seva presència va ajudar a confirmar pors i estereotips, que després es van convertir en la justificació perquè l’exèrcit —l’estatunidenc en aquest cas— establís les primeres restriccions basades en el sexe. En les últimes dècades, però, Natalia Sancha considera que hi està havent una forta inserció de dones en el periodisme de guerra a l’Orient Mitjà. “Que siguem més dones ha servit no només per donar una visió més completa, sinó també per canviar la narrativa en general, especialment la del rol de la dona. Perquè fins ara el que hi havia eren guerres fetes per homes”.

La guerra en codi binari

I a la vegada que evoluciona la presència femenina en aquest tipus de cobertures, canvia també la manera com s’articulen les guerres. “Ja no només existeix el camp de batalla, la guerra és també a les xarxes socials”, assegura Mònica Bernabé. Així doncs, cada guerra té la seva pròpia versió digital que se serveix d’‘exèrcits’ de persones anònimes en línia que, defensant un bàndol o altre, intoxiquen l’àmbit informatiu i fan perillar el rigor periodístic.

“Pots guanyar la guerra al terreny, però perdre-la online. La guerra s’ha traslladat al codi binari de la xarxa”, diu Sancha. Internet, per tant, ha provocat un canvi en la cobertura dels conflictes armats perquè, amb la seva capacitat d’arribar a un públic massiu i globalitzat, ha trencat amb el monopoli exercit pels mitjans de comunicació més tradicionals. 

M. Bernabé: “Ja no només existeix el camp de batalla, la guerra és també a les xarxes socials”

Ane Irazabal fa servir el concepte 'dictadura de les breaking news' per explicar la situació comunicativa actual: “no es dona una continuïtat informativa als conflictes perquè el que és notícia avui prima, però és clar, potser demà ja no ho serà”. Amb això, Irazabal alerta que és fàcil caure en descontextualitzacions i mitges veritats. 'Recortarismo' és un altre concepte de l’escena periodística d’avui mencionat per Txell Feixas. L’excorresponsal a Beirut per TV3 i Catalunya Ràdio l’utilitza a l’hora de parlar sobre com la tasca periodística ja no és fer ‘reporterismo', sinó que s’ha convertit a fer “retalls de la realitat que tu vius, de la que et traslladen les agències, de la de Twitter...”. 

Ane Irazabal durant la cobertura de les protestes a la plaça Tahrir del Caire el 2011.

Amb aquesta presència a les xarxes, els obstacles més tradicionals en les guerres també troben la manera d’adequar-se als nous temps. “Cada cop més, els corresponsals estem exposats a l’amenaça de segrestos”, afirma Feixas. Ara bé, la figura dels corresponsals de guerra també perilla pel que fa a la reputació. “Estem assetjats com a mentiders sensacionalistes. Hem perdut el glamur en l’àmbit econòmic i, també, de credibilitat”, diu Sancha.

Ser allà

“No”. Aquesta ha estat la resposta taxativa de totes les dones periodistes consultades per l’elaboració d’aquest reportatge davant la pregunta "es pot cobrir un conflicte sense ser al lloc on està passant?". “No es pot perquè les matances sempre passaran a les fosques i s’ha de ser allà per respondre i per explicar-ho”, diu Sancha. Una opinió que remarca Pilar Suárez: “Un periodista no només ha de veure què passa, sinó també les sensacions que deixa. Per això fer periodisme a distància no serveix”. Més d’una d’aquestes professionals apunta que, actualment, la informació que es pugui extreure de les xarxes socials no pot treure el lloc a la informació de primera mà. S’hi ha de ser.

Però, fins a quin punt, estant en una zona de conflicte, cobreixes una desgràcia aliena? Ser allà també implica patir els talls d’electricitat quan n’hi ha, no tenir aigua ni internet, haver de marxar de casa… Cobrir un conflicte també te’l fa patir i això no s’entén des de les redaccions. Bernabé confessa que, per ella, és difícil deslligar-se d’alguna cosa que l’afecta, “no pots dir: ha acabat la meva jornada laboral i desconnecto”.

Moltes coincideixen en el fet que, encara que tinguin un casc, una armilla antibales, un telèfon per satèl·lit i tot el necessari per protegir-se físicament, no les han preparades per a les ferides psicològiques. “Després d’un munt d’anys sent testimoni de morts i bombardejos, de cop et trobes en un túnel negre fosquíssim”, declara Sancha. La implicació emocional és un fet perquè “si no ens afectés, seríem uns cínics”, indica Irazabal recordant un dels llibres de Ryszard Kapuściński. 

Aquest periodisme humà i empàtic no està renyit amb el periodisme rigorós. Feixas assegura que ella mai s’ha plantejat posar distància envers la realitat en què treballa. “El cost emocional de no posar distància és elevat; és una sacsejada i remoguda emocional important”, afegeix. Estrès post-traumàtic, depressió, ansietat... Són alguns dels estralls que les corresponsals entrevistades han patit o pateixen. Sense un manual per saber fer front a aquestes vivències colpidores, l’ajuda de psicòlegs i professionals de la salut mental es converteix en essencial per pal·liar seqüeles. Mònica Bernabé confessa que quan va tornar a Barcelona, anar d'excursió amb amics li recordava les caminades que, durant anys, va fer darrere dels soldats a la zona de conflicte.  

N. Sancha: “Mentre els meus companys homes tenen fills i una dona, les dones corresponsals tenim dos gats i un cactus”

“Ser corresponsal és una passió i quan hi entres no hi ha massa lloc per a la queixa. De renúncies en fas moltes, però ho tries tu”. Així explica Txell Feixas les renúncies que implica treballar en una zona de conflicte. La família, els amics, la rutina, la tranquil·litat… són aspectes quotidians que tots els corresponsals —poc o molt— deixen per exercir la tasca periodística.

Ara bé, i les dones? “Renunciem a la família perquè no hi ha cap company home que aguanti aquest ritme. Mentre els meus companys homes tenen fills i una dona, nosaltres —les dones corresponsals— tenim dos gats i un cactus”, diu Natalia Sancha entre riures. Irazabal creu que és injust que les dones, arribades a certa edat, es vegin obligades a escollir entre la carrera professional o la vida personal perquè les dinàmiques socials en dificulten la seva compatibilitat.

Txell Feixas dintre d'un blindat de l'exèrcit iraquià durant l'ofensiva de Mossul el 2017.

Linda Steiner, a Women war reporters’ resistance and silence in the face of sexism and sexual violence, parla de "demonizing working mothers" o la demonització de la mare treballadora per referir-se al requisit social de no tenir fills imposat a les dones que volen cobrir conflictes a llarg termini. La professora de Periodisme a la Universitat de Maryland i editora de la revista Journalism & Communication Monographs afegeix que les mares que decideixen fer-ho se les demonitza, mentre que la majoria d’homes corresponsals no tenen massa problemes per anar-se’n i tornar tranquil·lament. “Si una dona té fills, dubto que marxi i, si marxa, serà qüestionada i jutjada”, recalca Bernabé. Fet que se sustenta en l’imaginari col·lectiu —descrit per Di Giovanni e Higueras— de veure l’home que va a la guerra com un professional valent i, en canvi, a la dona que fa el mateix com una inconscient.

Una motxilla plena

Malgrat les renúncies, les situacions laborals irregulars i tot el que implica ser periodista en una zona de conflicte, cada cop són més les professionals que “agafen la motxilla i proven sort”, diu Irazabal. Des de sempre, la posició de la dona en el món del periodisme de guerra ha sigut minoritària, també degut a riscos afegits com és el cas de violacions i abusos sexuals. Tot i això, Mònica Bernabé insta que s’acabin les excuses: “si se’ns protegeix a tots posant-nos armilles antibales i un casc, i una dona pot patir més riscos, s’ha de mirar de trobar mesures de prevenció”.

Una mirada de gènere també és necessària per explicar els conflictes d’avui. Les cròniques de guerra sempre han tingut una visió masculinitzada, un punt de vista incomplet, com explica Feixas, “basat en periodistes homes que entrevistaven a testimonis homes, oblidant-se de les dones, per tant, de la meitat de la població mundial”. L’excorresponsal a Beirut, però, apunta que la mirada de gènere és —o hauria de ser— “una mirada humana” i, per tant, no ha d’estar exclosa que la practiquin els homes.

T. Feixas: “Hem begut molts anys de corresponsalia d’homes i ara cal desprendre’ns de tot aquest temps de mirada masculina exclusiva”

La dona té una manera de mirar i d’expressar diferent en relació amb els conflictes armats. Marie Colvin (1956-2012), la icònica corresponsal de guerra, prioritzava les dones i els nens com a testimonis en les seves cròniques. Seguint aquesta manera de fer, la creixent presència de dones periodistes en zones com l’Orient Mitjà, ha obert la possibilitat d’accedir, per primer cop, a espais reservats per dones on els homes no hi tenen cabuda. “Hem begut molts anys de corresponsalia d’homes i ara cal desprendre’ns de tot aquest temps de mirada masculina exclusiva”, opina Feixas.

Un ofici complex, però que totes estan convençudes que les omple com cap altre ho podria fer. Tot i el cansament físic i emocional que diversos anys on the ground provoca, la majoria de les cinc dones periodistes amb qui hem parlat, no es veuen fent res més. Totes, per culpa d’aquest desgast, han necessitat canviar d’etapa per fer una parada a boxes i recarregar piles.

“Després de 20 anys, si no m’acomodo a tenir electricitat i aigua potable, la meva idea és tornar a marxar”, confessa Sancha. Així i tot, Feixas explica que malgrat el vertigen que li suposa pensar que potser no tornarà a fer una feina com la de Beirut, està convençuda que el bon periodisme es pot fer lluny, però també a prop. Per la seva banda, Pilar Suárez s’estrena com a docent, mentre que Irazabal vol continuar mantenint la curiositat de conèixer noves realitats per evolucionar i seguir explicant el que passa. Bernabé, que assegura que no seria qui és avui si no fos per Afganistan, té clar que tornaria a seguir el mateix camí. Cinc dones que estan ajudant a desmitificar la imatge romàntica del corresponsal de guerra.