La invasió russa a Ucraïna el febrer de 2022 va marcar un punt d'inflexió en la política de seguretat i defensa de la Unió Europea. Aquest conflicte va accelerar un canvi a Brussel·les portant-lo a assumir un paper més actiu en matèria militar i industrial. No obstant això, avançar cap a una defensa europea comuna no és tan senzill, ja que els 27 no tenen les mateixes prioritats militars, els governs són reticents a cedir el control dels seus propis exèrcits i Europa continua depenent dels Estats Units tant en l’àmbit militar com en el tecnològic.

El mapa de l'amenaça i la integració europea

A causa de la guerra, els països més propers territorialment a Rússia, com Polònia o les repúbliques bàltiques, han guanyat influència a la Unió Europea i en la seva resposta al conflicte a causa de l’amença sobre la seva integritat territorial. “El posicionament en matèria de seguretat i defensa, i la possibilitat d'interlocució diplomàtica amb la Federació Russa, es deuen precisament a la pressió d'aquests països”, afirma Ruth Ferrero, investigadora de l’Institut Complutense d’Estudis Internacionals.

No obstant això, Rússia suposa una amenaça real a curt o mitjà termini? Josep Baqués, professor de Ciència Política a la Universitat de Barcelona, no ho considera: "El desgast que ha patit ha estat molt important, per començar en tropes, també en matèria militar i en municions. Aquesta guerra ha implicat que Rússia no pugui atacar a curt termini i difícilment a mitjà termini". 

Malgrat això, el rearmament s'ha presentat com una necessitat impulsada pels països de l'Est, una regió en la qual, a més, hi ha molta diferència entre els qui exigeixen seguretat i els qui la donen. “Polònia ha guanyat molt de pes en l'OTAN i aporta moltíssim del seu propi compte i risc, però els països bàltics són una càrrega militar, els hem de defensar els altres”, desenvolupa Baqués.

A més, l'amenaça russa no es percep amb la mateixa urgència al Mediterrani, la qual cosa augmenta les diferències entre els estats membres en matèria de defensa. "Espanya, Itàlia, França i Portugal són països en què Rússia cau llunyíssim, i precisament per això aquests països són més reticents a incrementar la despesa en defensa pensant en Rússia i miren més al flanc sud", afirma el politòleg sobre la divisió interna a la UE.

Oriol Costa: "La Unió Europea es representava a si mateixa com una potència civil mentre era defensada per l'OTAN i els Estats Units, però això es va acabar"

Les diferències entre els Estats members no són l’únic obstacle per a construir una defensa europea comuna. Durant anys, la seguretat del continent ha depès en gran part de l’OTAN i del suport militar dels Estats Units. Però, pot Europa assumir un paper més actiu en la seva pròpia defensa?. "La Unió Europea es representava a si mateixa com una potència civil mentre era defensada per l'OTAN i els Estats Units, però això es va acabar", diu Oriol Costa, investigador i professor de relacions internacionals, sobre el rol històric dels europeus com a sol consumidors de seguretat.

Això s'afegeix a la incertesa sobre quines seran les prioritats dels Estats Units pròximament. "Hi ha un risc sever, profund, que els Estats Units vulguin desplaçar les seves capacitats i els prop de 100.000 homes estatunidencs que hi ha a Europa cap a la mar de la Xina", adverteix Rafael Martínez, catedràtic de ciències polítiques de la Universitat de Barcelona. “No es tractaria tant que Europa ha de rearmar-se, com que Europa ha de ser capaç de cobrir el buit que deixa els Estats Units en l'entramat defensiu europeu”, sentència Martínez.

Malgrat la importància que hi ha a guanyar independència dels Estats Units, Ruth Ferrero recorda la realitat: "No hi ha capacitat en aquest moment en la indústria de defensa europea de no dependre de les tecnologies procedents dels Estats Units, i de la intel·ligència que s'ofereix via satèl·lit".

La sobirania nacional dels estats

Avançar cap a la independència militar entra en conflicte amb un dels límits dels governs europeus. "Els governs dels estats membres no estan disposats a cedir la sobirania dels seus exèrcits o el comandament tàctic de les seves forces armades a les institucions supranacionals de Brussel·les", afirma Javier Arregui, professor de la Universitat Pompeu Fabra i expert en polítiques europees. Segons Arregui, el que s'està gestant no és un exèrcit europeu sota el comandament d'un Comissari de Defensa, sinó "un model en el qual els estats mantenen un control de veto sobre l'ús de la força mentre deleguen a Brussel·les la gestió industrial".

A aquesta barrera se sumen més deficiències i diferències de cooperació entre els països sobre el terreny de guerra. "Tens 27 exèrcits, però una part important d'aquests no són exèrcits de veritat, són organitzacions molt disfuncionals, per a temps de pau", afegeix Oriol Costa. L'expert expressa la gravetat explicant que els països no estan acostumats a col·laborar: "Els tancs d'uns no entren en els vaixells dels altres, i les bales d'uns no serveixen per als canons dels altres".

El dilema econòmic

Sense una integració dels exèrcits, el debat sobre la defensa europea s'ha traslladat a l'economia i armament. Països com França tradicionalment han defensat que els fons comunitaris prioritzin el material del continent, Buy European, mentre els estats amb indústries més petites prefereixen comprar recursos estatunidencs perquè ja està fabricat i llest per utilitzar-lo. “El desplaçament de la Comissió cap a aquest àmbit està tensionant, sens dubte, l'equilibri de poder a la UE”, reflexiona Arregui.

Per limitar a la Unió Europea i evitar la pèrdua econòmica, els governs fins i tot recorren a lleis que els permet saltar-se les regles del lliure mercat europeu. “La resistència d'alguns estats és significativa, ja que utilitzen l'article 346 del Tractat de Funcionament de la Unió Europea per protegir la seva indústria nacional i també per garantir el secret militar”, afegeix. 

Finalment, la divisió real arriba al moment de decidir qui paga tot aquest rearmament. Si Europa vol produir més armes, necessita com pagar-lo. “Hi hauria una manera de sortir d'aquí ve que seria acudir als mercats amb deute comú, tenir eurobons de defensa, però hi ha bastants estats que no estan disposats a això, com els alemanys o els holandesos”, argumenta Costa. "Això naturalment trasllada la pressió als pressupostos generals de cadascun dels estats", conclou l'expert.