El Tribunal Suprem ha donat aquesta setmana llum verda definitiva a l’eutanàsia de la Noelia, una jove de 24 anys amb una paraplegia irreversible i dolor crònic invalidant, que feia un any i mig que esperava poder morir amb l’ajuda dels professionals sanitaris. Tot i comptar amb tots els informes mèdics i avals administratius exigits per la llei, la seva mort digna havia quedat paralitzada per una llarga batalla judicial impulsada per l’associació Abogados Cristianos, amb el suport del seu pare.
 

Detall de la façana del Tribunal Suprem per Javier Lizón / EFE

El cas de la Noelia no només ha evidenciat fins a quin punt un dret reconegut pot quedar suspès en el temps, sinó que ha posat el focus en una qüestió clau: la possibilitat que tercers intervinguin judicialment per impugnar una sol·licitud d’eutanàsia ja validada. Tot i que la llei espanyola concep l’eutanàsia com un dret personal, voluntari i estrictament individual, aquest cas ha obert la porta a recursos de familiars o entitats alienes al procés clínic, amb capacitat de retardar-ne l’execució durant mesos o anys.

Abogados Cristianos ha anunciat que interposarà un nou recurs davant el Tribunal Constitucional. A més, el col·lectiu té causes penals obertes contra professionals de la Comissió de Garantia i Avaluació de Catalunya (CGAC) que van estudiar la petició de la jove. El cas reobre un debat de fons: quins límits haurien de tenir les garanties institucionals perquè no acabin convertint-se en un obstacle per a l’exercici real del dret a l’eutanàsia? Aquest article parteix d’aquest cas d’actualitat per analitzar els principals reptes pendents en l’aplicació de la Prestació d’Ajuda a Morir (PRAM). 

Per entendre fins a quin punt aquestes garanties poden acabar funcionant com un fre, cal baixar del cas concret al funcionament real del sistema. Per això, el Diari de Barcelona ha entrevistat dues veus profundament implicades en l’aplicació de la llei d’eutanàsia i en la defensa de les bones pràctiques. D’una banda, Cristina Vallés, presidenta de l’Associació Dret a Morir Dignament; de l’altra, Núria Terribas, jurista, experta en bioètica i membre de la Comissió de Garantia i Avaluació de Catalunya. Totes dues coincideixen a assenyalar que els principals obstacles no es troben en la llei, sinó en el desplegament: procediments excessivament llargs, manca de recursos i una creixent judicialització que impacta directament en els temps d’espera de les persones sol·licitants. 

Terribas adverteix que “estem aplicant tempos judicials a un dret que no pot esperar. Quan una resolució entra als tribunals, el dret a l’eutanàsia deixa de ser efectiu”. Segons explica, es tracta d’un dret personalíssim que queda sotmès a mecanismes pensats per a conflictes administratius ordinaris, amb terminis que són incompatibles amb situacions de final de vida.

Des de l’acompanyament a les persones sol·licitants, Vallés alerta que l’impacte real d’aquests recursos no és tant jurídic com vital: “La majoria d’aquestes impugnacions no prosperen, però el simple fet d’interposar-les pot bloquejar el procés durant mesos. I hi ha persones que no tenen mesos”.

Cristina Vallés a la seu de Dret a Morir Dignament

Aquest bloqueig temporal no és un cas aïllat, sinó que s’inscriu en un conjunt de disfuncions que condicionen l’accés efectiu a la Prestació d’Ajuda a Morir. Un dels primers reptes detectats és la manca d’informació a la ciutadania. “La llei d’eutanàsia preveu una campanya informativa a la població i als professionals, però aquesta campanya no s’ha fet. Si no es coneix el dret, no es pot exercir” explica Vallés, que lamenta que encara no hi hagi hagut una comunicació clara i accessible sobre com iniciar el procediment o on adreçar-se en cas de bloqueig.

A aquesta manca d’informació s’hi suma una formació insuficient dels professionals sanitaris. Segons Vallés, molts metges i metgesses no coneixen prou bé ni la llei d’eutanàsia ni els drets de final de vida recollits a la normativa sobre el dret d’autonomia del pacient. “Una cosa és que la ciutadania no conegui els seus drets; però que no els coneguin els professionals és molt problemàtic”, adverteix. Aquesta manca de formació pot derivar en actituds paternalistes o en interpretacions restrictives que frenen l’accés al procediment.

Barreres invisibles de l’accés a l’eutanàsia

La falta de formació té conseqüències immediates, com per exemple que ni tan sols es consideri una petició. “El més greu no és que una sol·licitud es denegui, sinó que no entri mai al procediment”, alerta Vallés. Quan això passa, la persona queda fora de qualsevol sistema de garanties: no hi ha registre, no hi ha resolució formal i, per tant, tampoc hi ha possibilitat de reclamació.

És en aquest buit on apareixen figures com els anomenats “objectors de conveniència” o “cripto-objectors”. Segons Núria Terribas, es tracta de professionals que, sense declarar-se formalment objectors de consciència, allarguen o bloquegen intencionadament els casos. “El cripto-objector és aquell que mareja el procés perquè no tiri endavant: no deriva el pacient, no dona resposta i, al cap de dos mesos, la persona queda desemparada perquè no sap on pot reclamar. Això no és objecció de consciència, és bloquejar l’accés al dret”.

Aquest fenomen contrasta amb les dades oficials. Segons dades del Departament de Salut a què ha accedit Diari de Barcelona, a Catalunya hi ha 557 professionals inscrits formalment com a objectors de consciència, una xifra que representa aproximadament l’1,12 % del total de metges col·legiats. Un percentatge baix que, segons les expertes consultades, no explica per si sol les dificultats d’accés que es detecten en la pràctica i que apunta més aviat a problemes de formació, organització i circuits d’informació.

Un dret sotmès al calendari

A tot plegat s’hi afegeix un altre repte de pes: els terminis del procediment. Tant Vallés com Terribas alerten que el temps mitjà de resolució s’ha anat allargant amb els anys, fins al punt que una part significativa de les persones que sol·liciten l’eutanàsia moren abans que el procés es completi. Aquesta situació afecta especialment els pacients oncològics, en què l’evolució de la malaltia pot ser molt ràpida. “Caldria adaptar els terminis a pacients amb una evolució molt curta, perquè si no el dret arriba massa tard”, defensa Vallés.

Un altre dels reptes estructurals que assenyalen les expertes és la manca d’un enfocament realment multidisciplinari en l’acompanyament dels processos d’eutanàsia. En la pràctica, expliquen, moltes sol·licituds recauen gairebé exclusivament en un únic professional, sense el suport necessari d’altres perfils clau. “Els equips haurien de ser equips reals, no només un metge sol: com a mínim hi hauria d’haver metge i infermeria, i en molts casos també treball social i psicologia”, defensa Cristina Vallés. Segons remarca, els finals de vida —i especialment els processos d’eutanàsia— requereixen una mirada que vagi més enllà de la decisió clínica estricta: “Acompanyar bé un final de vida no és només una decisió mèdica, sinó també emocional, social i familiar”.

La Núria Terribas afegeix una reflexió: “La medicina no ho pot tot: hi ha patiments que no es poden resoldre, i quan per a una persona la vida ja no és mínimament acceptable, hem de facilitar que se’n pugui anar tranquil·la”.

Més enllà del compliment formal

Des de dins de la Comissió de Garantia i Avaluació, Núria Terribas reforça aquesta idea i alerta dels riscos d’una mirada excessivament tècnica o burocràtica. “Moltes vegades em trobo defensant una perspectiva més humana del cas, perquè sovint hi ha una mirada massa pragmàtica de voler-ho objectivar tot”, explica. En aquest sentit, adverteix que la documentació clínica no sempre reflecteix la realitat vital de la persona: “Els papers ho aguanten tot i també poden desdibuixar. Quan arriba una reclamació, jo sempre defenso que s’ha de veure el pacient, parlar amb ell i entendre el context en què viu”. Per a Terribas, incorporar aquesta mirada no és un afegit opcional, sinó una qüestió de qualitat democràtica del dret: “Avaluar el patiment greu i crònic exigeix una formació bioètica que no tothom té, i jo crec que hauria de ser exigible, perquè és imprescindible per fer justícia a cada cas”.

Amb el pas dels anys, el debat sobre l’eutanàsia s’ha anat desplaçant del terreny estrictament legislatiu cap al de la seva aplicació real. Tant Vallés com Terribas coincideixen que, més enllà de possibles reformes futures, el principal repte avui és garantir que el dret reconegut no quedi diluït en procediments opacs, manca d’informació o desigualtats territorials. “Modificar la llei orgànica és pràcticament inassumible amb el panorama polític actual, i fins i tot podria empitjorar-la”, adverteix Terribas. “Per això hem de buscar millores que no impliquin canviar la llei, sinó per millorar l’aplicació”.

Aquestes millores, expliquen, no requereixen grans canvis normatius, sinó voluntat política i recursos: reforçar la formació dels professionals, garantir temps i cobertura als equips que assumeixen els casos, millorar els circuits administratius i assegurar que la ciutadania sàpiga com exercir el seu dret. Per a Vallés, informar no és una opció accessòria, sinó una obligació institucional: “L’ajuda a morir és un dret de la ciutadania i una prestació del sistema públic. Informar no és fer proselitisme, és garantir que la gent sàpiga que aquest dret existeix i com s’hi pot accedir”.

En un context marcat per la judicialització, els terminis excessius i les barreres d’accés, les dues expertes coincideixen que el risc no és tant l’abús del dret com la seva ineficàcia. Quan el procediment s’allarga, quan el cas no entra al sistema o quan la resposta arriba massa tard, el dret deixa de dependre de la voluntat de la persona i passa a quedar condicionat pel funcionament del sistema.

El cas de la Noelia ha posat sobre la taula totes aquestes tensions. No tant perquè sigui excepcional, com perquè evidencia què passa quan un dret reconegut no arriba a temps. En aquest escenari, el debat ja no és si l’eutanàsia ha de ser legal, sinó si el sistema és capaç de garantir-ne l’exercici real.