- vídeos -
Per Abril Lozano i Jan Martí
Publicat el 17 de novembre 2026
Què fa que Barcelona i la seva àrea metropolitana siguin singulars? Les rajoles amb la flor de quatre pètals, el metro aclaparador de les 8.00 hores del matí, la Torre de la Miranda, Can Boixeres... hi ha moltes coses que podríem incloure en la llista, però segurament no mencionaríem noms de grans supermercats, cadenes de restaurants o botigues de fast fashion. Avui, però, per sort o per desgràcia, Barcelona també és això. D’aquí ve que molts petits comerços de tota la vida hagin hagut de tancar i que només en quedin un grapat. Lluiten per resistir pujades de lloguer, pèrdues de clients i pressions externes, per continuar essent un trosset de Barcelona. Són els resistents.

Són les 11 del matí i sortim de l’estació de metro de Plaça de Sants. El navegador ens marca que estem a només un minut a peu. Quan tombem la cantonada veiem una porta petita amb un banc —també petit— i un noi que fuma amb un tallat a la mà. Costa intuir el que hi ha rere el vidre, perquè està decorat amb fotografies familiars, menús i també un cartell que dona color a l’estampa i que crida a sumar-se a la vaga general. Però la flaire de cafè i el xup-xup no deixen lloc per als dubtes: ens trobem a la Bodega Montferry del barri de Sants.

“Endavant, passeu. Què voleu per beure? Un cafetó, un aigua…?”, ens pregunta l’Ivan, que domina la barra amb una expertesa que només s'adquireix després de molts matins al peu del canó. Després de rebutjar l’oferta i reservar el cafè per més tard, en Marc Miñarro, el propietari, surt de la cuina i ens ajuda a buscar un lloc per fer l’entrevista.

Com que només queda lliure un barril petit que s’acaba d’alliberar, allà que anem. Pel camí, taules amb parelles, taules amb famílies, taules que parlen castellà, anglès, però, sobretot català, i totes les taules que deixen els plats gairebé nets en acabar. 

   La bodega es va adherir a la vaga general per l'habitatge del passat 11 de novembre / Jan Martí

Un xup-xup amb 61 anys de trajectòria

Una vegada situats, en Marc ens comença a relatar els inicis de les bodegues Montferry, l’any 1965, a Barcelona. Eren diversos locals, “com una mena d’antiga franquícia”, puntualitza, que amb el temps van passar a ser propietat de qui les explotava. És possible que algú conegui alguna Montferry fora de Sants, i el motiu és que encara hi ha unes quinze bodegues repartides per tots els barris de la ciutat, tot i que ja no mantenen cap vincle entre elles:  “Moltes s’han traspassat per la jubilació dels antics propietaris i n’hi ha alguns que fins i tot els han canviat el nom”, explica el propietari. 

La Montferry de Sants no sempre ha tingut la ubicació actual, al passatge de Serra i Arola. L’originària va obrir prop dels Jardins de Can Mantega, i des del 2013 la gestiona en Marc juntament amb la seva parella. Va arribar-hi gairebé de casualitat, sense ser cuiner de professió: “Amb la colla d’amics sempre ens havien agradat molt les bodegues. Ens feia molta pena que tanqués i es transformés en un altre bar més de patates braves, així que vaig decidir embolicar-m’hi”, bromeja. Van iniciar el projecte sense grans pretensions, apostant per receptes conegudes: “Sempre hem tingut una carta amb tot de cuina catalana, que bàsicament és el que sabem fer”, diu. 

 La bodega va canviar d'ubicació l'any 2019 a causa de la crisi de l'habitatge / Jan Martí

La crisi de l’habitatge també afecta els resistents

El 2019, la Montferry va viure en primera persona la crisi de l’habitatge. “Estàvem a un edifici antic i el propietari va decidir enderrocar-lo. Els dos negocis que hi havia i una senyora gran que vivia al pis de dalt vam haver de marxar”, explica el propietari. En aquell solar van edificar-hi pisos, i en Marc ironitza sobre el propòsit d’aquella construcció: “Dubto molt que siguin per a gent del barri, perquè no estan a preus assequibles”.

En aquell moment es van posar en marxa per aconseguir que l’Ajuntament vetllés per la conservació de la bodega com a local històric, però s’hi van negar. “L’opció que ens van donar va ser esperar tres o quatre anys per poder edificar, i que després ens oferirien un lloguer. I durant aquests quatre anys què fas? I per quin preu ens ho llogaran?”, explica. Aquest entrebanc els va fer creure que la Montferry no podria continuar, però “ens vam buscar la vida i vam trobar aquest lloc. Si no, potser hauríem hagut de marxar de Barcelona”, recorda. 

Com va passar a molts petits negocis, la pandèmia també la recorden com una etapa turbulenta en la seva història. “Va ser una època molt complexa, sense saber com ho faríem”, admet Miñarro, però reconeix que les xarxes els van ajudar a reinventar-se: “Gràcies al fet que la gent s'havia de buscar la vida per menjar, ens feien comandes per Twitter i Instagram i venien a buscar-les. Això va fer que ens conegués molta gent”, celebra.

 L'entrepà del dia amb bull blanc del Pirineu, ceba confitada i tomàquet sec / Jan Martí

Les xarxes socials, un gran aliat

Tot i la reubicació forçada, Miñarro troba la part positiva: “És un local més gran que l’anterior, ens permet fer una oferta una mica més àmplia, però l’essència és la mateixa”. Una essència que es reflecteix en una oferta de la de tota la vida: esmorzars de forquilla, capipotes, fricandó, mandonguilles…

A més a més, des del primer moment van buscar maneres de donar-se a conèixer, i fa 13 anys van iniciar una tradició que ja és coneguda a les xarxes: “Vam començar a fer un entrepà diferent cada dia, amb ingredients especials. El pengem i a la gent li agrada”, relata. Tot i tenir una oferta gastronòmica clàssica, intenten anar una mica més enllà, perquè la intenció és “fugir dels entrepans de bacó-formatge, llom-formatge o truita… Busquem fer alguna cosa que cridi l’atenció”, destaca.

En Marc se sent orgullós de ser dels resistents, però denuncia una manca de suport per part de les institucions cap a aquests comerços de llarga trajectòria. Miñarro admet que en moltes ocasions “he pensat a deixar-ho córrer, perquè la cosa no està senzilla. Tots els polítics s’omplen la boca amb els autònoms, els salaris, la gent... però la realitat és que no tenim cap ajut”, lamenta.

El propietari se sent afortunat perquè la seva feina dona resultats i té una bodega que funciona. Però reconeix que “molts d’aquests negocis tanquen per esgotament, perquè tot són entrebancs”, diu. A més a més, assegura que les dificultats per arribar a final de mes que pateixen moltes persones del barri sovint es tradueixen en no poder sortir a esmorzar o dinar fora: “Que et vinguin a un local és oci. El primer que retalles quan no tens calés és això, perquè s’ha de pagar el lloguer, la llum, el gas…”, explica.


Marc Miñarro: “Soc llogater i petit empresari, per això la Bodega Montferry va fer vaga el passat 11 de novembre”


La primera Bodega Montferry va obrir les seves portes l'any 1965 / Jan Martí

En els anys que porta a Sants, en Marc ha notat una gran transformació pel que fa al veïnat: “Si ets jove i vols trobar un pis o una habitació tens molts problemes. Has d’afluixar la cartera, i tot així no hi ha oferta de pisos de lloguer. Això fa que el barri s’estigui despoblant de gent que vol viure-hi perquè es veu forçada a marxar”, comenta.

Aprofitem la resposta per preguntar-li pel cartell que hem vist a la porta, que convida a adherir-se a la vaga general que es va celebrar el dia 11 de novembre. A Miñarro li sembla més que evident penjar-lo perquè pateix la crisi de l’habitatge en primera persona: “Soc llogater i petit empresari, per això la Bodega Montferry no va obrir”.

A la bodega tenen clar que, tot i les dificultats, fan una bona feina. De fet, quan els preguntem quin futur li veuen al negoci, ens confessen que “ens agrada tal com està, i a la gent també”. Creuen que tenir un local consisteix a “venir a treballar, oferir un producte i que els clients marxin contents i amb ganes de tornar”, i ells han trobat la fórmula perquè així sigui. 

 En David és un dels clients habituals de la bodega / Jan Martí

Comencem a recollir el material després de l’entrevista, i de sobte veiem la transformació d’en Marc, que també és la de molts autònoms: es treu el micròfon, entra a la cuina i surt amb les mans plenes de plats de fricandó i entrepans del dia. Juntament amb l’Eli, l’altra cambrera de sala, comencen una dansa perfectament sincronitzada perquè a ningú li faltin tovallons, el cafè o el compte.

Mentrestant, en David i l’Albert, que són clients fidels de la Montferry, ens ho deixen clar: “Intentem venir cada setmana, per poc que es pugui. És important visitar els comerços de tota la vida i, més encara si ho fan tan bé”. Després de gaudir d’un entrepà del dia fet amb bull blanc del Pirineu, ceba confitada i tomàquet sec, podem afirmar que començar el dia a la Montferry és començar el dia amb bon peu.


 

 

— El més vist —
- Etiquetes -
- Comentaris -
- vídeos -
— El més vist —