Joieria SANT: artesania amb ànima i identitat barcelonina - Diari de Barcelona
Resistents
Joieria SANT: artesania amb ànima i identitat barcelonina
Caroline Sant encarna la tercera generació d’una nissaga joiera que obre un nou capítol a l’Eixample, on l’art i el disseny dialoguen amb l’ofici
Avui, però, per sort o per desgràcia, Barcelona també és això. D’aquí ve que molts petits comerços de tota la vida hagin hagut de tancar i que només en quedin un grapat. Aquests lluiten per resistir pujades de lloguer, pèrdues de clients i pressions externes, per continuar sent un trosset de Barcelona. Són els resistents.
"Si volem que tot continuï igual, tot ha de canviar"
El Gattopardo, Giuseppe Tomassi de Lampedusa
Transitar avui pel centre de Barcelona és un exercici de resistència. Les obres de la rambla de Canaletes i la marea constant de turistes dibuixen una ciutat accelerada, sorollosa, gairebé desbordada d’ella mateixa. Tot sembla provisional. Tanmateix, hi ha carrers que no han renunciat a la memòria.
El carrer Petritxol és un d’ells. Estret, empedrat amb la pedra natural originària, amb una llum que sembla sempre de tarda, conserva una manera antiga de caminar i de mirar. Aquí, l’ofici no només s’exhibeix: s’habita. Artesania, xocolata i art conviuen en aquest carrer carregat d’història. Les granges Dulcinea i La Pallaresa continuen servint xocolata desfeta amb xurros; la Sala Parés, primera galeria d’art de l’estat, manté el pols silenciós de l’obra penjada.
Les parets parlen. Ho fan a través de plaques ceràmiques, de majòliques dedicades a la Mare de Déu de la Mercè —patrona reivindicada pels veïns i comerciants fins i tot en temps de franquisme— i també a través dels noms que hi han viscut o treballat: Àngel Guimerà, Montserrat Caballé, Joan Magrinyà o Lluís Millà i Reig. Petritxol no és només un carrer: és una superposició de vides, d’oficis i de llegats familiars.
Camino per aquesta fusió d’antiguitat i present fins que m’aturo davant d’un aparador de fusta antiga i vidre gruixut. El temps sembla aturat. La joieria Sant és aquí des de fa gairebé un segle, observant el pas dels anys amb la paciència de qui sap que preservar-se és, avui, un acte de resistència.
Dins l’aparador, les joies no brillen de manera ostentosa: suggereixen. Les pedres —òpals, diamants, gemmes de colors— irradien una llum continguda, gairebé viva. I aleshores, de manera inesperada, m’apareix Marilyn Monroe a la memòria cantant al film Els senyors prefereixen les rosses: “els diamants són els millors amics de les noies”. Potser Marilyn no parlava només de diamants, sinó de la inversió econòmica, cultural i estètica que perdura malgrat el pas del temps i la nostra fugacitat. És també memòria, identitat i record.
Les joies —aquestes joies— no són només objectes. Són transmissió. Passar d’àvia a neta. D’una vida a una altra. Com el carrer. Com Petritxol. Amb aquest pensament entro. Només entrar el timbre xiscla a l’antiga.
Entrar és retornar
A dins, el temps canvia de ritme. La catifa vermella, les vitrines, les portes de fusta noble, les cadires entapissades amb vellut. Tot té una densitat antiga. També l’olor: metall, fusta, història. No hi ha música ambiental. No hi ha presses.
Apareix un home gran, ben conservat, d’ulls clars: és l'Eduard Sant Coromines. Segona generació de joiers. El seu somriure és tranquil, la seva cordialitat és familiar. Parla amb la serenor de qui ha passat la vida escoltant, atenent i assessorant.
La història de la joieria Sant comença l’any 1931, en un context d’inestabilitat política i social. Els germans Alfons i Rafael Serrahima, cosins d’Eduard Sant, obren taller i botiga sota el nom de Joieria Serrahima. Procedien de l'alta burgesia industrial catalana i amb clara vocació artística. Ja des del principi, van trencar amb l’estètica carregada de l’època: apostaven per línies netes, sòbries, minimalistes. La fama no els va arribar tant pels materials valuosos i nobles, sinó especialment pel disseny i la puresa formal. Aquella decisió va marcar per sempre la línia de la casa.
Als anys setanta, un net del fundador, Eduard Sant, assumeix el relleu. No reinventa l’ofici, el continua i passa a portar el seu cognom. Actualitza formes sense trair els principis. Materials nobles, pedres naturals, disseny honest.
Avui, la tercera generació és plenament present. Caroline Sant Chalois, de pare català i mare francesa, va estudiar Dret a la Universitat Pompeu Fabra i va fer una estada d'un any amb una família de mestres joiers a Amsterdam. Amb 24 anys és quan va decidir bolcar-se plenament amb el negoci familiar.
Caroline Sant continua el negoci per vocació estètica i per responsabilitat amb un llegat familiar i ciutadà que considera irrenunciable. "He crescut rodejada de peces molt maques i de gent amb molt coneixement de la matèria. És un privilegi”, explica. Entén la joieria com un ofici que requereix coneixement, tracte humà i compromís.
Per a ella, preservar Sant és evitar la desaparició d’una institució barcelonina i, alhora, disposar d’un espai d’expressió creativa pròpia, especialment al nou local recentment inaugurat al carrer Mercader número 16 a l'Eixample, on reinterpreta el llegat amb petites variacions sense trair l’essència de la casa.
L’ofici com a resistència
Sant és una joieria d’alt nivell, però defuig qualsevol idea d’exhibició. El luxe aquí és temps, mirada i criteri. Les peces clàssiques conviuen amb creacions úniques. “El tipus de joia fa de filtre pel tipus de públic que tenim”, diu Sant. Famílies històriques de la burgesia catalana cultivada, artistes, creadors, personatges poc convencionals, clients internacionals que busquen una peça amb ànima. “No és una qüestió de diners, sinó de gust, educació i sensibilitat”.
Rebutja frontalment el concepte de “joieria exclusiva”. “A qui vols excloure?”, es pregunta. Per això, a Sant conviuen polseres de plata amb peces d’alta joieria. “No vull vendre porqueria, però sí coses senzilles, amb materials nobles. Això educa el públic i fa que la gent perdi la por d’entrar en una joieria”.
Un dels grans valors de la casa és el taller. Reparacions, reformes i transformacions fetes amb criteri històric i estètic. “Per intervenir bé en una joia has de tenir coneixement i cultura; si no, generes anacronismes” explica Sant, tot defensant preus justos perquè l’ofici sigui sostenible i transmissible.
Una de les peces més emblemàtiques és el braçalet de plata de llei amb peces d'or groc de 18k anomenada 'polsera Estora'. Aquesta joia va ser dissenyada el 1940 al taller original de Petritxol, quan hi treballaven unes trenta persones. Avui es continua fent exactament igual en mans del seu únic professional del taller, que triga unes dotze hores a crear-la.
Segons Sant, és "un emblema magnífic perquè tot i tenir un disseny antic és absolutament moderna i atemporal. És l'expressió de com l'artesania ofereix una permanència que la producció industrial no pot donar, perquè no respon ni a modes ni a corrents". En un temps on el luxe és tornar a l'artesania, reivindica la fidelitat als mateixos principis davant d'un sector que sovint s'ha adaptat al públic amb poder adquisitiu en lloc d'educar-lo. Per preservar la identitat dels negocis artesans i de la ciutat de Barcelona cal, doncs, tenir ajudes i suport polític en aquesta línia.
De Petritxol a Mercader
El nou espai del Passatge Mercader, dissenyat per Francesc Rifé, respon a aquesta mateixa lògica. Sobrietat, ordre, qualitat de materials, combinats amb una dimensió més artística i personal. “És un lloc on puc expressar el llegat a la meva manera, amb petites variacions, però sense trencar mai la línia de la casa”, explica Sant.
Des de finals de 2025, Petritxol i Mercader conviuen. A principis de l'any vinent, tota l’activitat es traslladarà al nou local. No com una ruptura, sinó com una renovació conscient. “És un homenatge als gairebé cent anys d’història de Sant”, comenta l'artesana.
Petritxol quedarà com el que sempre ha estat: un secret ben guardat. Un lloc de trobada d’elits discretes, d’artistes, d’excèntrics, de personatges vinguts d’arreu del món. La seva màxima ho resumeix tot: discreció. “Tot el que passa a la joieria queda entre aquelles parets” comenta la barcelonina.
Una manera de confiar en l'ofici
Sant no és només una joieria. És una manera d’estar a la ciutat. De confiar en l’ofici. De creure que el temps, quan es treballa bé, pot jugar a favor. Les seves creacions utilitzen materials insòlits, assumeixen riscos formals, però mai cauen en l’excés gratuït. Hi ha una elegància sòbria que les travessa totes. Caroline Sant no només representa la tercera generació: projecta i posiciona la joiera familiar en aquesta nova realitat, aportant a Barcelona i el món digital una energia creativa que dialoga amb la ciutat sense voler dominar-la.
El seu treball s'assembla a la curadoria. Selecciona pedres rares, recupera peces històriques, impulsa col·laboracions amb artistes d’altres disciplines. Però, sobretot, acompanya. Escolta. Com fa el seu pare. Com feia el seu avi.
En una època dominada per la producció en sèrie i l’exhibició constant, Sant continua reivindicant el taller. La reparació. L’encàrrec. El gest lent. El diàleg i el tracte personalitzat i proper. En definitiva, l'ànima de l'ofici artesà. L’obertura del nou espai al Passatge Mercader és una extensió natural del seu origen.
