-
Publicat el 19 d’abril 2025

“Recordem, estimats germans, que en interès de tot, els asiàtics i africans ens hem d'unir. (...) Compartim l’odi al colonialisme i la determinació per preservar la pau”. Aquestes paraules que Sukarno, primer president d’Indonèsia, va pronunciar a la Conferència de Bandung de 1955 — reunió de països que acabaven de descolonitzar-se — celebraven els principis que havien de regir la cooperació entre el naixent Sud Global. Les paraules de Sukarno avui emergeixen de la història i el seu eco ressona en la realitat internacional. 

L’última cimera dels BRICS a Kazan projectava l’escenografia d’un moment transcendental, en una trobada que servia per oficialitzar el que era un secret a veus: Etiòpia, Egipte, l’Iran i els Emirats Àrabs Units (EAU) es convertien en membres de ple dret del club. Però l’ampliació no es va aturar. Després del rebuig d’Argentina —per la victòria de Javier Milei— i d’Aràbia Saudita —per no enfadar als Estats Units —, el gener es feia efectiva l’incorporació d’Indonèsia. En qüestió de mesos, el grup doblava el nombre de membres.

“El Sud Global es va adonar que el que discutíem els hi interessava, i molts volien ser membres perquè veien que era l’únic fòrum liderat pel Sud Global”, explica al Diari de Barcelona Dinesh K. Patnaik, ambaixador de l’Índia a Espanya. Es podria dir que aquesta era la manera en què es culminava la unió dels BRICS originaris amb el Sud Global i els protagonistes de Bandung, dotant d’una nova envergadura al grup.

“Em pregunto si potser hauria d'haver-ho anomenat ‘BICI’ amb una ‘I’ per Indonèsia, perquè té dinàmiques poblacionals que la faran més gran que Rússia”, explicava Jim O’Neill, creador de l’acrònim BRIC, en una entrevista amb el Diari.

Per què economies fràgils, governs sancionats i països amb més potencial que certeses eren els escollits per entrar en un club fins llavors hermètic i format per gegants econòmics? És aquest el pla per competir i desplaçar el G7? Però l’ampliació no és arbitrària. La selecció dels membres i el moment escollit plantegen qüestions profundes: quins interessos s’amaguen? Què poden aportar els nous integrants?

Identitat comuna i similituds estructurals

Etiòpia, Iran, Egipte, Indonèsia, EAU — i Sud Àfrica — comparteixen una identitat comuna: pertanyen al Sud Global. El creixement econòmic de les últimes dècades ha canviat els referents d'aquest espai. Mentre Brasil, l'Índia i la Xina han esdevingut els seus portaveus, la dimensió de les seves economies no encaixa amb la definició de Sud Global.

L’ampliació obre la porta a potencials nous líders, i aquí raona una clau: tots ells (amb l'excepció dels EAU) són gegants demogràfics. Des dels 280 milions d'habitants d'Indonèsia - el quart país més poblat del món - fins als 106 milions d'Egipte i Etiòpia, passant pels 88 milions de l'Iran fins els 61 milions de Sud Àfrica — incloent-la en l’esfera perifèrica dels BRICS+ —.

“La incorporació dels nous membres és similar a la que va motivar Sud Àfrica a fer-ho. Sentia que la configuració del poder emergent del Sud global més la Xina i Rússia era harmònica amb els objectius en política exterior i volia estar a la taula amb els grans tot i que és més petita en tots els aspectes. Tot i que es veu com a líder d’Àfrica, la realitat és que més aviat hi aporta segell de legitimitat i ideologia anticolonial”, explica al Diari Steven Gruzd, del think thank sudafricà SAIIA.

Aquestes economies també mantenen taxes de creixement positives, encara que amb intensitats diferents. L'Iran (la 37a del món), malgrat les sancions occidentals ha crescut una mitjana del 2,6% anual en la última dècada. Egipte (39a economia) ho ha fet al 4,2%, mentre els Emirats Àrabs Units (28a) han registrat un 3% mitjà. En canvi, Indonèsia, amb un creixement proper al 5%, s'ha consolidat com la 17a potència econòmica mundial. Etiòpia (58a economia) irromp amb un creixement superior al 7% anual els últims deu anys, convertint-se en exemple d'emergència econòmica. El cas més alarmant és Sud-àfrica (41a), que les taxes que amb prou feines superen l'1% anual la situen en estancament crònic.

“La Unió Europea combinada és un soci comercial més gran que la Xina, i amb la resta del grup el comerç és millorable. No hem vist que les relacions amb els BRICS hagin revertit la crisi sudafricana. Amb els anys veurem un allunyament gradual dels mercats occidentals, i com més pressió posi Trump sobre aquests països, més s'associaran entre ells. L’administració Trump ha estat atacant Sud Àfrica, i això l’empenta al camp de la Xina, Rússia i l'Iran”, diu Gruzd del SAIIA. 

Les noves incorporacions també provenen d’una mateixa tradició: la no alineada. Indonèsia i Egipte van ser membres fundadors del Moviment de Països No Alineats (MNOAL). Etiòpia, que també va participar de la cimera fundacional del MNOAL, és l’única nació africana que mai va ser colonitzada i no comparteix el ressentiment anticolonial dels seus veïns. Tot i que el moviment no alineat va perdre la seva projecció en acabar la Guerra Freda, encara avui el formen fins a 120 estats membres, entre ells l’Iran, Sud Àfrica i els Emirats.


Reunió de ministres d'agricultura dels BRICS a Brasilia, aquest dijous (EFE)

Complementarietat geoestratègica

Més enllà de trets estructurals, cada membre ha trobat interessos singulars per unir-se. Per l’Iran, els BRICS+ són una oportunitat vital: construir aliances alternatives amb què poder desenvolupar l’economia tot i el bloqueig occidental. L’Iran ofereix les segones reserves mundials de gas i una posició geogràfica clau —pont entre Orient Mitjà i Àsia—. El règim dels ayatol·les lidera l’anomenat Eix de la Resistència —xarxa que inclou Hesbol·là, Hamas, i els houthis —, sent un actor clau en el trencaclosques de l’Orient Mitjà. No és casualitat, doncs, que la inclusió de Teheran s’hagi interpretat com un gir explícitament antioccidental del grup, ja que compta amb el suport incondicional de Moscou i Beijing. 

Egipte aporta als BRICS+ un gran actiu estratègic: el control del Canal de Suez, ruta vital pel comerç global. Aquesta via marítima és essencial per a les exportacions a Europa i al nord d’Àfrica, convertint El Caire en un actor clau per a la connectivitat econòmica del grup. Egipte exerceix un lideratge regional tant en el món àrab com a Àfrica, amb un paper mediador en conflictes com el palestí-israelià i un dels exèrcits més poderós de la zona. En retorn, el país pot buscar inversions en infraestructures, alta tecnologia, i reduir la dependència dels préstecs de l’FMI.

Pel que fa Indonèsia, no és només un dels principals exportadors mundials d’aliments, sinó que controla l’Estret de Malaca, un coll d’ampolla d’alt risc: per allà hi transita el 25% del comerç marítim del món i el 80% del petroli que consumeix la Xina. Qualsevol bloqueig d’aquesta via estrangularia l’economia xinesa, cosa que converteix Indonèsia en un aliat imprescindible. La nació musulmana més gran del món també és la líder natural de l'ASEAN, l'organització que vertebra la cooperació econòmica del sud-est asiàtic, convertint-la en portaestendard dels interessos regionals. 

“Els EAU crec que han entrat perquè els Estats Units van incomplir les promeses que li van fer quan va signar l'acord d'Abraham amb Israel”, explica al DdB Igancio García-Valdecasas, ambaixador espanyol retirat i analista internacional. Els Emirats, a diferència d’altres monarquies del Golf com Qatar o Aràbia Saudita —més explícitament alineades amb occident—, ha mantingut un equilibri calculat. La seva entrada al club no és una ruptura radical, sinó una oportunitat estratègica per avançar els seus rivals regionals i consolidar-se com a pont entre mons. Encara que no comparteixen l’estatus d’economia emergent (el seu PIB per càpita és dels més alts del món), aporten elements que mancaven.

Abu Dabi i Dubai són hubs financers i tecnològics, i l’avantatge en el sector podria esdevenir clau per la creació de la infraestructura de pagaments digitals necessària per desdolaritzar el comerç intra-BRICS+. “No es pot entendre la seva inclusió sense la por a mantenir el dòlar com a moneda de reserva i del comerç internacional”, explica García-Valdecasas. A més, mentre són el quart exportador mundial de cru, també són pioners en energies renovables. Aquesta dualitat els permet oferir als BRICS+ tant recursos energètics com alta tecnologia. En aquest sentit, el seu model de ciutats intel·ligents podria ser estès a grans urbs d’Àfrica, Àsia i Llatinoamèrica.

Etiòpia és el gran tapat de l’ampliació del club, perquè tot i el subdesenvolupament econòmic que arrossega, disposa d’elements estratègics. Ocupa una posició única al corn d'Àfrica, capdal per la proximitat al mar Roig i a l'estret de Bab el-Mandeb, on transita el 12% del comerç mundial. “Etiòpia s'ha erigit com a garant d'estabilitat enmig del caos del corn d’Àfrica: a l'est, Somàlia és un estat fallit, i al nord una guerra civil enfonsa el Sudán”, explica al Diari Javier Pérez, cònsol honorari d’Etiòpia a Barcelona.

La capital etíop, Adis Adeba, acull la seu de la Unió Africana i encarna l'aspiració continental d'una integració política i econòmica. Aquesta posició central en la governança africana reforça el paper d'Etiòpia com a pont natural entre els BRICS+ i Àfrica. Però el país manté tensions amb Egipte per la presa del Renaixement al Nil, infraestructura clau pels etìops que El Caire tem que redueixi el cabal fluvial.“Encara s’hi viu de l'agricultura, només recentment s’està diversificant amb l’entrada d'indústria lleugera. Hi ha necessitats d’inversions i els BRICS+ ho poden facilitar”, diu Javier Pérez.


El president d'Indonèsia, Prabowo Subianto, amb primer ministre indi, Narendra Modi, i la presidenta índia Droupadi Murm (EFE)

Una ampliació apadrinada

Els vincles entre vells i nous membres revelen l’arquitectura de relacions de l’ecosistema del club. Rússia i la Xina s’han erigit com a padrins d’Egipte. A l’altra banda del Nil, l’Índia troba en l’impuls a Etiòpia un contrapès contra la influència xinesa a la regió. “No és res nou, tenim connexions fortes amb l'Àfrica oriental. Nosaltres vam identificar els nous membres africans pels BRICS+ perquè Àfrica serà el futur”, declara l’ambaixador Patnaik. “La Índia és una potència inversora a l'est d'Àfrica, perquè l'oceà Índic és la zona d'expansió primària de Nova Delhi”, matisa Javier Pérez, cònsol etìop.

Al centre de tot, l’Iran no només està recolzat pel Kremlin i el Partit Comunista Xinès, sinó que també l’Índia coopera amb Teherán de forma oberta, conscient que els Estats Units li concedeixen un marge d'acció inusual i no la poden sancionar - necessiten Nova Delhi com a contrapès a Beijing -. De fet, una empresa estatal índia gestiona el port iranià de Chabahar, que connecta les exportacions índies fins a Rússia i el nord d'Europa.

Els Emirats, per la seva banda, són un dels principals socis comercials de l'Índia amb qui ja comercien en monedes locals, i ha exercit de pont amb Rússia mitjançant el blanqueig d'or rus: comprant or a Moscou per proporcionar-li liquiditat, i venent-lo després als mercats internacionals per ajudar el Kremlin de les sancions. Tot i això, Abu Dabhi és el quart màxim inversor a tota Àfrica on gestiona més d'una desena de ports, i per tant, és un actor geopolític autònom que no depent d'altres potències.

Última ampliació?

“Interpretant Xi i Putin i crec que no hi haurà més ampliacions de membres plens. No en necessiten, ja tenen potència econòmica i comercial com per anar avançant i plantar-li cara al dòlar”, explica García-Valdecasas. A Kazán no només es donava la benvinguda als nous membres de ple dret, sinó que s’inaugurava una nova categoria secundària de ‘socis’, que els permet participar de reunions temàtiques multilaterals, accedir als canals de finançament del grup i comerciar en monedes locals, però sense dret a vot ni de decisió de polítiques internes.

Bielorrusia, Bolivia, Kazajistán, Cuba, Malasia, Tailandia, Uganda i Uzbekistán eren els escollits, també sota el model d’apadrinatge dels fundadors a líders regionals, potències demogràfiques, economies creixents i marginats per occident (cas cubà i bielorrús). “No volem créixer per mantenir-ho el més curt possible i assegurar-nos que cada part del Sud Global pot parlar. Hem de veure si ho podrem gestionar”, diu l’ambaixador indi Patnaik.

La categoria ‘soci’ ha sigut una manera de donar cabuda a les sol·licituds d’adhesió, però també ha reflectit les contradiccions del club davant la retòrica no excloent que ven: el Brasil va vetar a Veneçuela i l’Índia al Pakistàn: “Han d’entendre la seva posició al món i han de deixar de donar suport al terrorisme transfronterer a l’Índia. El Pakistan no s’involucra amb el seu veí, i no esperem que es converteixi en un membre constructiu de la comunitat global perquè no estaríem còmodes amb la seva presència a una comunitat tancada d’interessos similars”, assegura Patnaik.

Aquests xocs posen de relleu la dificultat per afrontar de manera conjunta les grans qüestions d’ordre mundial, començant per les divergències internes del Sud Global. En aquest sentit, reformes d’organismes com el Consell de Seguretat de l’ONU semblen impossibles. “Sud-àfrica, per exemple, vol tenir un lloc al Consell de Seguretat ampliat. Però no està gens clar que tota Àfrica li doni suport.

Fa anys hi va haver el Consens d'Ezulwini, en què la UA va acordar l’objectiu d’assolir dos seients amb dret a veto en el Consell. Però no es va dir qui hauria de tenir aquests seients, i almenys tres països el reclamen: Sudáfrica, Nigèria i Egipte. Altres com Kenia, el Marroc o Argèlia també ho voldrien. Hi ha molta controvèrsia sobre qui ha de representar Àfrica, però és molt teòric perquè no hi haurà gaires canvis en l’estructura del Consell”, explica Gruzd del think thank SAIIA.

Un lloc a la taula dels grans

Els BRICS+ han teixit l’expansió amb un fil precís: el control dels punts neuràlgics del comerç global. Egipte i Etiòpia són les claus del mar Roig i l’accés al Mediterrani; els EAU i Iran custodien l’estratègic estret d’Ormuz; i Indonèsia vigila l’estret de Malaca. Per aquests, el BRICS+ representa un ascensor geopolític. La posició de lideratge regional els converteix en veus indispensables en els debats multilaterals, i contrasta amb l’exclusió que han patit en els fòrums occidentals.

El grup també s’ha llegit en clau de civilitzacions, seguint la lògica internacional post-Guerra Freda de Samuel Huntington. El BRICS original representava grans espais culturals: el llatinoamericà, l’ortodox, el confucià, l’hindú i l’africà. Ara, s’afegeixen tres civilitzacions més: la islàmica (Egipte i EAU), la persa (Iràn) i la malaya (Indonèsia). Seguint el model huntingtonià, només hi falta l’espai occidental.

Aquí rau un dels seus atractius: el multilateralisme inclusiu, on el pes d’un país no es mesura només pel seu PIB o l’arsenal militar, sinó pel paper com a representant d’una regió, d’una civilització o d’una visió alternativa del món. L'èxit dependrà de la capacitat del club per oferir als membres més necessitats eines reals per superar vulnerabilitats econòmiques i polítiques. Si ho aconsegueixen, no només enfortiran la cohesió interna, sinó que demostraran que el model BRICS+ pot ser viable.

— El més vist —
— Hi té a veure —
- Etiquetes -
- Comentaris -
— El més vist —