Mercè Rodoreda ha estat una de les poques coetànies capaces de sobreviure el buit de la Guerra Civil i el Franquisme. Amb èxits com La plaça del Diamant, Mirall trencat o El carrer de les Camèlies es va convertir en una autora universal que encara avui llegeixen joves i grans. El seu nom ha pres una nova embranzida a Barcelona d'ençà que es va inaugurar al desembre una exposició anomenada Rodoreda, un bosc al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB).  

La mostra és una al·legoria d’un bosc. La tria no és aleatòria tot i que, tradicionalment, s’ha simplificat la passió de la literata pels jardins i les flors. Abans d’iniciar l’experiència, la veu de la Neus Penalba, en l’audioguia, la comissària de l’exposició, recorda als visitants que “ens hem oblidat de veure que els elements botànics apareixen en tota la seva obra i tenen significats diferents”. La natura, doncs, serveix per connectar la complexitat dels set grans temes de l’obra de Rodoreda mitjançant diferents sales: Innocents, Desig, Quanta guerra!, Cases i carrers, Metamorfosis i Ànima. 

Com que és una autora que ha travessat generacions, s’estableix una relació entre la seva obra i altres creadors contemporanis. Es vincula el sentit dels textos de Rodoreda amb treballs plàstics i audiovisuals actuals d’artistes com Èlia Llach, Alice Rohrwacher, Cabosanroque, Oriol Vilapuig o Carlota Subirós, entre d’altres.

Lluny de ser una biografia, la mostra vol fer entendre l’obra de l’artista més enllà dels estigmes que han condicionat la seva lectura, sovint relacionats amb el tòpic de la primera sala: la innocència. Els personatges que apareixen a les obres de Rodoreda, siguin adults o joves, tenen una mirada molt ingènua de les coses, però alhora molt real. Això ha fet que personatges com la Natàlia, de La plaça del Diamant, siguin jutjats com una “bleda” o “cursi”.  

Innocència

En travessar la porta de l’entrada, l’espectador es troba amb un vídeo que representa una escena narrada del conte El viatge de les nenes perdudes, dins el recull Viatges i flors. Aquest primer recurs audiovisual és una metàfora que simbolitza el fet d’endinsar-se al bosc de Rodoreda de la mà d’aquesta nena perduda, amb la idea que la natura, igual que la infància, també pot ser cruel.

Abans d’entrar en matèria, hi ha la primera vitrina, que aporta una pinzellada de la vida de l’autora: textos on detalla per què va triar La plaça del Diamant com a títol de la novel·la, els records entranyables del barri de Gràcia o el discurs d’agraïment del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, entre d'altres. 

Encara que no és el tema principal, Mònica Ibàñez, la coordinadora d’exposicions del CCCB, recorda que apareixen “alguns punts biogràfics per situar el visitant que pot no saber res de l’autora”. I és que a mesura que un fa el recorregut, es troba gent de tota mena, des d'avis i àvies apassionats per Rodoreda, joves lectors, adolescents que l’estudien al batxillerat, fins a turistes. 

Poc després es reprèn el fil amb la comparació en diagonal entre el retrat de Mariona Pagès, una nena amb cara bufona, i un fragment de la pel·lícula La cinta blanca, de Haneke, on es mostra la violència d’uns nens en l’Alemanya nazi que tiren a un altre al riu.  És un símil dels germans cruels de Mirall trencat, en Ramon i la Maria, que torturen el seu altre germà en Jaume fins al punt d’ofegar-lo en una bassa. 

Aquest apartat incorpora una altra peça audiovisual del film Lazzaro felice, en Lazzaro, que, per Penalba, “és l’encarnació perfecta dels adults innocents de Rodoreda”.  En l’escena s’observa com tot el poble s’aprofita de la “bona fe” del protagonista. En un moment, en Lazzaro descobreix uns amants entre les plantes de tabac, però a causa d’aquesta innocència és incapaç d’entendre el que estan fent i se’ls mira amb cara de sorpresa.

La fotografia de Arbre sous les arches du Parkway, de Dora Maar, és la clara expressió de la naturalesa malvada, perquè representa el Parc Güell envoltat d’un arbre amb forma d’urpes. Aquest és un espai clau en el llibre de La plaça del Diamant, on el Quimet, per primera vegada, imposa violentament la seva opinió a la Colometa quan aquesta li diu que “tot plegat, massa ondes i massa punxes”. 

El desig i la maternitat

Aquesta secció mostra com Rodoreda, avançada al seu temps, desmunta la idea de l'amor romàntic, atès que “sol representar el matrimoni com un intercanvi de conveniència, ja sigui per la necessitat més bàsica de menjar” (fragment d’un dels textos de la sala). Es tracta de relacions en què la violència i la submissió sempre són presents, i per això l’escenografia s'acompanya de fotografies de flors en flames i salvatges.

La maternitat és un subtema que Rodoreda, en la seva escriptura, tracta en totes les seves possibilitats: la maternitat desitjada i la no desitjada, l’alletament, l’avortament clandestí i l’espontani. Precisament els embarassos involuntaris són una de les conseqüències més evidents del desig. L’encarregada de l’obra ha volgut fer-ne èmfasi amb una seqüència fotogràfica de Paula Rego, que simbolitza el patiment de no poder avortar lliurement i denuncia la prohibició d’aquesta pràctica a Portugal.

La guerra i l'exili

El següent espai adopta una experiència immersiva plena de roses, en la qual ressonen fragments de Viatges i flors, Quanta, quanta guerra…, La mort i la primavera i Cartes a l’Anna. Les veus que parlen són una barreja entre les de dones i nens que van viure la Segona Guerra Mundial, recollits per la premi Nobel Svetlana Aleksiévitx, i les víctimes ucraïneses, que fugen d’un conflicte contemporani. Així es reflexiona sobre com el trauma i el pas del temps manipulen la memòria fins al punt de generar certa ficció.

En abandonar aquest soroll, els ulls del públic es dirigeixen a la fotografia de grans dimensions on apareixen cavalls morts en la Guerra Civil, que reflecteix la idea de Rodoreda que “la sang dels homes caiguts en combat brilla tant com la dels animals”.  Al costat, l’acompanya una altra imatge que simbolitza com l’imaginari de la guerra s’impregnava en la infància, ja que apareixen nens jugant a matar-se. 

El quadre de Marie Vorobieff, titulat La mort i la dona, és el que Mercè Rodoreda, segurament, hagués volgut destacar en aquesta sala perquè retrata la visió de la guerra, però des d’una perspectiva femenina. Amb les formes extravagants del cubisme, fa un crit a les dones que van ser obligades a prostituir-se durant la Primera Guerra Mundial. 

Metamorfosi i ànima

En sortir, es troba projectada una part d’una entrevista de Rodoreda que resumeix la seva visió de la guerra. Quan el periodista li pregunta com aquesta ha condicionat la seva vida, ella respon: “És com no tenir país”. Segons Ibàñez, l’escriptora vincula el sentiment de “ja no ser del lloc on vas néixer, però tampoc del lloc on t'has exiliat”. Rodoreda encarna aquesta necessitat de llibertat amb les metamorfosis que pateixen els seus personatges quan es fusionen amb la natura. 

Aquesta sala comença amb un collage d’imatges que combinen diferents moments i elements de la naturalesa: una foto d’un fetus, d’una aranya, astres, un banc de peixos, etc. De seguida, però, es vincula amb la transformació última de la vida: l’ànima després de la mort. “Més enllà del que ella creia, barrejada tradicions espirituals diferents com el folklore català, l’hinduisme, el cristianisme i moltes altres”, detalla Ibàñez.

La creença de com la mort condueix al cel es tanca amb un dibuix estrellat i una cita de Mirall trencat (un text on la mort és molt present). Una imatge que pot semblar infantil però també molt frívola, una cosa ben rodorediana. 

El viatge pel món de l’escriptora finalitza amb un vídeo on dones expertes en literatura reflexionen sobre la transversalitat de la seva obra. Aquest és un missatge implícit per fer fugir a Rodoreda del masclisme cultural que sempre l’ha envoltat i, que en certa manera, ha obligat a fer aquesta exposició perquè torni a ser llegida sense prejudicis.