“I va dir Déu: ‘Faci's la llum’. I la llum es va fer”. Segles després, la paraula reapareix en el títol de l'últim disc de Rosalía, Amaia Montero “creu en Déu a la seva manera” i la protagonista de Los domingos vol fer-se monja. Aquest auge en l'interès per allò religiós no és una cosa nova: artistes com Madonna o Lady Gaga ja van jugar amb símbols sagrats des de la provocació i l'estètica. Són molts els exemples dins de la cultura pop, i Rosalía n0és només un. Però llavors va fer el disc de Lux i el debat social es va amplificar: què hi ha darrere d'aquest renovat interès pel misticisme i allò sagrat? Quina és la posició actual del religiós i l'espiritualitat a Espanya? 

Segons les dades de l'informe BREC 2025 (Baròmetre sobre Religió a Espanya Contemporània), avui existeix una divisió pràcticament equilibrada entre creients (49 %) i no creients (51 %). Aquestes dades contrasten amb les de fa 25 anys: segons el baròmetre del CIS (Centre de Recerques Sociològiques), un 83,6 % es considerava catòlic i un 7,9 % es definia com a no creient. Aquesta evolució representa una profunda transformació en tot just una generació. 

No obstant això, l'aparent polarització actual es matisa quan s'analitzen les formes concretes de pràctica religiosa. Entre els qui es declaren creients, s'observa un gradual declivi de les formes religioses tradicionals i de l'assistència a ritus regulars. Només el 18 % dels enquestats afirma acudir setmanalment o mensualment a cerimònies religioses i el 31 % resa setmanalment. Si s'observa l'altre pol, el 42 % de les persones entrevistades no s'identifiquen amb cap doctrina catòlica. El distanciament és més acusat entre els joves: el 61 % dels joves de 18 a 24 anys i el 51 % del grup de 25 a 34 anys no es vincula a cap. 

No es tracta de blanc o negre, sinó d'un paisatge fragmentat. El fet de no identificar-se amb la religió no implica necessàriament l'absència de creences ni de pràctiques espirituals. L'informe BREC 2025 revela que un 45 % s'identifica amb l'existència de l'ànima, les energies (40 %), l'astrologia (21 %) i la reencarnació (20 %).

Per tant, no hi ha una divisió total entre la fe i l'ateisme, sinó que cada vegada apareixen noves formes d'espiritualitat al marge de les institucions tradicionals. Per exemple, ha augmentat la pràctica d'activitats com meditar (40 %), encendre una espelma o fer una ofrena amb finalitats espirituals (37 %) i fer ioga (22 %). 

Una cerca que no s'atura, es transforma

Sergi Castellà, investigador postdoctoral de religió i literatura, aporta una mirada històrica al fenomen i destaca la influència de la secularització, el procés que ha viscut Occident en el qual la religió ha deixat d'ocupar un lloc central en les nostres vides. Quan succeeix això, el buit restant l'ocupen les denominades “religions de substitució”. El filòsof Walter Benjamin va posar l'exemple del capital, però també podrien ser aquestes creixents espiritualitats, amb exemples com el ioga o la meditació interior. 

La Dra. Alba Colombo, catedràtica de la Universitat Oberta de Catalunya, parla d'una “transformació”, més que d'un retorn a l'espiritual. Explica que en temps d'incertesa, com crisis, pandèmies i conflictes bèl·lics, les persones busquen sentit i estabilitat. L'espiritualitat no desapareix, sinó que s'individualitza i abandona les institucions tradicionals, com l'Església. Cada persona s'encarrega de construir la seva pròpia manera de creure, combinant elements religiosos, però també emocionals i culturals. 

En aquest context, la presència d'allò espiritual i religiós en la cultura popular no és casual. Si l'espiritualitat es desplaça a altres espais, també pot trobar el seu lloc en la música o en el cinema. Los domingos, estrenada el 24 d'octubre de 2025 i guanyadora de cinc premis Goyas, inclosos el de Millor Pel·lícula i Millor Guió Original, narra la història d'una ruptura familiar després de la decisió de la filla més gran de ficar-se a monja.

Al seu torn, Lux, llançat menys d'un mes després, és un homenatge a un conjunt de dones místiques i poetesses. Però, per què la cultura pop és el nou escenari en el qual es desenvolupen aquests debats? Alba Colombo explica que és perquè ofereix comunitat, emoció i ritual. Es tracta d'una “espiritualitat desinstitucionalizada, emocional i estètica”. No se centra tant en el dogma, sinó en l'experiència. Afirma que un concert, una sèrie o una experiència artística poden generar moments d'intensitat que es viuen gairebé com a “epifanies”. Són espais més flexibles i menys normatius que la religió tradicional, la qual cosa permet reinterpretar símbols sagrats des de noves perspectives.

Explica que hi ha moviments organitzats formals, com l'Església, i informals, com aquestes noves espiritualitats. Ja no és crucial compartir la religió per a compartir valors i és possible, per tant, entendre la música pop com un d'aquests canals informals. Castellà també assenyala que l'Església no s'ha quedat estancada i que ha hagut de modernitzar-se al ritme de la societat del segle XXI. Posa l'exemple d'Íñigo Quintero, amb la seva cançó Si no estàs dedicada a Déu, o Hakuna, un grup musical cristià.

A les xarxes socials també trobem monges influencers, com a Sor Marta o Xiskya Valladares, que acosten la vida al monestir als usuaris de TikTok. “Jo admiro molt les monges”, deia la mateixa Rosalía en l'entrevista de Radio Noia, “són com a ciutadanes celestials”. 

@xiskya

TE LEO EN LOS COMENTARIOS

♬ sonido original - Xiskya Valladares

Tots dos professors coincideixen en el fet que les societats contemporànies no han deixat mai de buscar el sentit; simplement, ara ho fan fora de les institucions clàssiques. No ha canviat la necessitat de creure, sinó la manera i l'espai on aquesta creença s'articula. El doctor en mística també assenyala que les preguntes a les quals les societats busquen respondre són dues, i que són “les de sempre”: la vida i la mort. 

Lorena Monton, periodista musical, explica que Rosalía “sempre s'ha mostrat pròxima al místic” i que és probable que, després de l'èxit de Motomami, hagi hagut de parar per a “aprofundir en el seu interior”. No obstant això, creu que la bona rebuda de l'àlbum no coincideix amb l'espiritualitat que aquest presenta. Considera que hi ha una predisposició a acceptar qualsevol proposta que presenti, per la qual cosa estaríem parlant d'un “consum d'un producte artístic”.

“Les societats no han deixat de buscar el sentit. No ha canviat la necessitat de creure, sinó el mode  i l'espai on s'articula” 

Així i tot, sí que relaciona la societat hiperestimulada amb la necessitat de dedicar temps a la contemplació. En una entrevista amb La Vanguardia, defineix el disc de Lux com “una oda al procés, a la lentitud i a la cocció”. Exposa que és un “reflex del que ocorre en la societat en general, sobretot amb la gent jove”, al·ludint a l'excés de soroll, de rapidesa i d'incertesa global, tal com apuntava Colombo.

Apel·la al fet que el disc dibuixa la necessitat interior de saber qui som i què fem aquí, les preguntes “de sempre” a les quals fa referència Sergi Castellà. La periodista, en aquesta entrevista, també assenyala el creixement de l'espiritualitat en la gent jove, el públic majoritari de Rosalía. 

Transformació generacional

En els joves és on la transformació es fa més visible. Les noves generacions han crescut en una Espanya secularitzada, però no necessàriament amb menys inquietuds espirituals. Alguns mantenen la pràctica religiosa que han heretat del seu cercle i de la seva família; d'altres s'hi aproximen de manera híbrida i construeixen la seva pròpia espiritualitat.

L'Oriol Arasanz és un jove de 21 anys catòlic i practicant. Va rebre educació religiosa i pertany a una família també practicant. Per a ell i el seu cercle, els símbols no tenen cap "poder màgic o espiritual” i funcionen com a recordatoris de la seva fe. No considera ofensiu l'ús estètic o popular del símbol religiós, perquè la creu és precisament un “element popular”, com ho són el símbol de la pau o l'smiley.

No veu la missa com una experiència sentimental ni mística, sinó com una cosa reconfortant i que li transmet pau. En aquest espai es percep com a “contemporani de Jesús”. No considera aquestes pràctiques com una cosa “teatral” ni com un “espectacle”, encara que els no creients puguin veure-ho així des de fora. En relació amb els concerts, comenta que sí que pot “trobar-se amb Jesús”, sigui “en un concert de Bach o de Bad Bunny”. 

La Mireia Solé és el cas contrari: té 22 anys i porta molt temps es replantejant la seva fe. Porta el Sagrat Cor tatuat. També una espelma, i sempre porta un parell de creus penjades del coll. A diferència d'Oriol, considera a la creu com un símbol d'acompanyament i portar-la per a ella és un “acte conscient”, de “protecció” i de “ajuda”. Se sent “desprotegida” sense la seva creu.

No obstant això, no es considera catòlica ni cristiana. Té molt interès en tot el que engloba a la religió, però no comparteix el fet d'arrelar-se en una institució ni d'etiquetar-se en un vessant del cristianisme. Creu en diversos símbols, com ara Jesús, la Verge i l'Esperit Sant, però el fa a un nivell espiritual i lliure. Adapta les seves creences al seu moment vital i necessitats personals.