Els rostres darrere l’11-N: quatre vides per entendre la vaga general - Diari de Barcelona
LES CARES DE LA VAGA GENERAL
Els rostres darrere l’11-N: quatre vides per entendre la vaga general
Des de la barra d’una bodega de Sants fins a les aules universitàries: diferents històries que posen veu i cara a una protesta que es preveu històrica
Una teoria del caos, popularitzada pel meteoròleg Edward Lorenz l’any 1972, explica com una petita variació inicial en un sistema complex pot desencadenar conseqüències enormes i imprevisibles a llarg termini. És el que es coneix com a efecte papallona: un simple aleteig pot acabar provocant un huracà a l’altra punta del món. Però, què passa quan traslladem aquesta teoria a la societat? Pot una situació aparentment aïllada desencadenar una reacció en cadena capaç de sacsejar tot un sistema?
Amb la tardor arribava la primera aletejada. 23 de setembre de 2026. El desnonament de la Maricarmen era molt més que un episodi aïllat: era la primera peça d’un dominó que estava a punt de començar a caure. La reacció en cadena no trigaria a fer-se notar. Les primeres gotes arribaven amb la derogació dels decrets d’habitatge, les mobilitzacions i les acampades que s’estenien arreu de l’Estat. Però la tempesta encara no havia descarregat.
5 d’octubre de 2026. Una setmana després, Pedro Sánchez compareixia davant les càmeres al Palau de la Moncloa en una roda de premsa extraordinària. L’anunci era clar: eleccions convocades per al 29 de novembre. Ja no eren només les primeres gotes. L’huracà havia arribat.
Ara, més d’un mes més tard i poques setmanes abans de la cita amb les urnes, la tensió és palpable. Quan treballar ja no garanteix un sostre i les institucions donen l’esquena, pels sindicats, plantar-se és l’única via. La vaga general de l’11-N recorda una veritat incòmoda: la maquinària només funciona si els treballadors la mouen.
Darrere d'aquesta aturada hi ha històries anònimes. Quatre perfils que posen veu, rostre i motius a una jornada que es preveu històrica.
Marc Miñarro, propietari de la Bodega Montferry de Sants
Entre esmorzars de forquilla, capipotes, fricandós i mandonguilles cada matí la Bodega Montferry obre a les vuit les seves portes al públic. Dimecres 11, però, s’aixecarà de forma diferent. Les persianes es mantindran baixades i, per les següents 24 hores, els entrepans del dia, els esmorzars de forquilla i el soroll d’una bodega plena, es posaran en pausa. L’enrenou i la vibració de cada matí es traslladaran als carrers.
Al capdavant de la mítica bodega de Sants hi trobem el Marc Miñarro. No et fa falta ni travessar les portes per veure que el seu negoci, és un negoci diferent. Tot just a l’entrada, a part del cartell de la façana, una pancarta promocionant la vaga general amb el lema: “Viure ens costa la vida” et crida l’atenció. Ell ho té decidit, per un dia apagarà els fogons i sortirà al carrer: "La vaga general és cosa de tots."
En Marc no és cuiner, ell és geòleg. Fa tretze anys amb la seva dona i després d’una mala ratxa a la feina, va decidir abandonar-ho tot i fer un gir de 180 graus. Va deixar el món de la construcció, per entrar de ple a un món desconegut com era el de la restauració. Ara ja tretze anys i després d’un gir dràstic pot dir orgullós que és el propietari d’una bodega al cor de Sants.
Però el camí no ha estat fàcil. De fet, fa un temps van patir en pròpia pell la cara més dura de l’especulació: els van fer fora del seu primer local. L’edifici antic on es trobaven va ser enderrocat pel propietari, i tant ells com una veïna gran del pis de dalt que tenia un petit comerç local van haver de marxar. Després d’intentar sense èxit que l’Ajuntament d’aleshores protegís i reconvertís aquell espai històric, van haver de buscar una alternativa per sota de les pedres i van agafar el traspàs d’aquest nou local, a poca distància. Avui, on abans hi havia història de barri, s’hi alça una nova promoció d’habitatges que poc té a veure amb els veïns de tota la vida.
Ser empresari no és sinònim de ser milionari, i menys quan ets un petit negoci en un entorn ple de traves. L’accés a l’habitatge és un problema transversal que ens afecta a tots. En Marc és llogater, i en contra del que es cregui, ell explica que: "Als empresaris no ens cauen els bitllets de les butxaques, la realitat és ben diferent". En Marc només demana poder tirar endavant amb tranquil·litat, sense que el dia a dia es converteixi en una lluita de supervivència econòmica.
Per tot això, aquest dimecres la Bodega Montferry abaixarà la persiana. Perquè en Marc, el seu equip i molts veïns sortiran al carrer per reclamar que viure no els costi la vida.
Maria Roger Aubanell, joiera i autònoma de Malgrat de Mar
La immensa majoria de nosaltres ens aixequem cada matí amb el so del despertador tradicional o, per als qui ens hem rendit a les noves tecnologies, amb l’alarma del telèfon mòbil. Des d’inicis d’octubre, però, el dia de la Maria comença d’una manera molt diferent. Ella s’aixeca entre els murmuris dels turistes, el soroll de les maletes i l’anar i venir dels autobusos que rodegen la plaça de Catalunya. Fa un mes que va abandonar casa seva a Malgrat de Mar per instal·lar la seva tenda al cor de Barcelona i reclamar una solució digna a la crisi de l’habitatge.
La Maria és joiera, autònoma i té el seu propi negoci. Davant la gravetat de la situació actual, va decidir que la lluita social era molt més urgent que continuar amb la seva activitat empresarial, malgrat haver-hi dedicat anys de feina i esforç. "Soc conscient que tinc una posició privilegiada. La meva clientela es pot permetre postergar els encàrrecs". Mentre ella manté la persiana baixada, dedica el seu temps al servei d’una causa col·lectiva i utilitza la seva veu per sumar forces amb vista a la convocatòria de l’11-N.
Per a ella, la vaga general és "el moment idoni per aturar-ho tot durant vint-i-quatre hores". És l’instant precís perquè tothom qui defensi un sostre, un salari i uns drets bàsics dignes surti al carrer a reclamar el dret a viure i no només sobreviure.
Lua Garcia, Estudiant de Comunicació Audiovisual a la Universitat Pompeu Fabra.
Històricament, les revolucions socials han anat estretament lligades a les noves generacions. Els joves han estat sempre el motor de resistència de les societats. Potser és perquè són ells els qui hauran de viure en aquest món durant més temps, o potser perquè conserven aquest idealisme i energia que segons es diu, amb els anys i el pragmatisme, sovint es van deixant de banda.
Un mirall recent d’aquesta força jove el trobem a Sèrbia, on les protestes universitàries massives van aconseguir capgirar la política del país i fer front a un govern gairebé autoritari que feia més d’una dècada que estava aferrat al poder. A casa nostra, una cosa està clara: el rostre d’aquesta vaga general també és jove. No podem entendre aquesta crisi social sense entendre’ls a ells.
La Lua Garcia té 19 anys. És de Girona, però en fa un que viu a Barcelona. Com tants altres joves ha hagut de marxar de casa per anar a estudiar a la capital catalana. Estudiant de Comunicació Audiovisual a la Universitat Pompeu Fabra, la Lua passa la setmana dividint el temps entre les classes i la seva banda de música.
La Lua viu de lloguer. La necessitat de marxar de casa per estudiar l’ha posat cara a cara amb una realitat insostenible: Un dret bàsic s’ha convertit en un privilegi.El panorama per als joves és desolador. "La situació no només del lloguer sinó el cost de vida i, en general, com està el sistema i la societat actual és insostenible", assegura la Lua.
Preguntada per què li diria a algú que s’està plantejant si quedar-se a casa o secundar la vaga, ho té claríssim: "La gent ha de fer vaga, tingui l’edat que tingui, estudiï o treballi, perquè al final estem parlant de temes com tenir un sostre i poder arribar a final de mes i això afecta el 99 % de la població. Per molt que un es pensi que no va amb ell, el problema sempre acaba picant a la porta de casa".
I és des d’aquesta convicció que la seva rutina s’aturarà. Aquest dimecres, dia 11 de novembre, la Lua deixarà les classes, aparcarà els llibres i les corxeres, i sortirà a defensar el dret a l’habitatge al carrer.
Loli Jiménez, treballa com a seguretat i dimecres no podrà fer vaga
La vaga general és, per definició, l’eina de pressió col·lectiva dels treballadors. Però, què passa quan la teva feina queda sota l’etiqueta de servei essencial?
La teoria diu que el dret a vaga és universal, però la realitat dels serveis mínims és que deixa milers de treballadors i treballadores a la ratlla del terreny de joc, obligats a sostenir els serveis bàsics de la societat precisament el dia que aquesta ha decidit plantar-se. El dilema de voler sumar-se al clam del carrer i no poder-ho fer és la cara B d’una jornada de protesta.
Aquesta és la realitat amb què es troba la Loli Jiménez. Ella treballa en el sector de la seguretat, un d’aquells col·lectius essencials que dimecres no podrà apagar el torn ni abaixar la persiana. Per a la Loli no hi haurà opció d’escollir: la normativa la mantindrà al seu lloc de treball per complir amb els serveis mínims decretats.
Així i tot, l’obligació professional no esborra la convicció personal. La Loli té clar que la crisi de l’habitatge i la pèrdua de poder adquisitiu no són problemes aliens a la seva feina: "L’habitatge és un tema que ens toca a tots", afirma sense dubtar-ho. La impossibilitat d’exercir el dret a vaga li deixa un regust amarg, però té molt clar que si ella pogués, seria una veu més als carrers.
Aquest dimecres, doncs, la Loli serà al seu lloc de treball mentre milers de persones surten al carrer per reclamar un futur digne. No participarà en la protesta, però comparteix el motiu que l’ha fet possible. Perquè també hi ha una manera de sumar-se a una reivindicació sense poder ser-hi. I, de vegades, sostenir la societat mentre aquesta s’atura és una altra manera de defensar-la.
