Amunt i avall, descobrint un món canviant i amb la curiositat per bandera. Així va començar el sociòleg i doctor en Periodisme Salvador Alsius (Barcelona, 1948). En el terreny periodístic va donar les primeres passes com a becari al Diari de Barcelona i en poc més de sis anys a la capçalera va veure com una onada de joves poblava les redaccions d’una nova etapa que s’obria a l’horitzó, al cap de quaranta anys de la dictadura franquista. Fou sotsdirector del setmanari El Món i va estar al capdavant del primer programa en català a TVE.

Alsius també fou una de les primeres peces de l’engranatge de TV3, la televisió pública de Catalunya que va irrompre com a alternativa als únics dos canals de televisió que hi havia. Allà va exercir com a presentador i director del telenotícies. Paral·lelament també ha estat implicat en docència, a la UAB des de 1976 fins a 1983, i a la UPF del 1992 fins al 2016, de la qual també va ser degà dels Estudis de Periodisme. Finalment, l’última etapa professional la va dedicar a difondre la necessitat de rebre una educació mediàtica per combatre la desinformació que diu, en molts casos, patim. Al cap de cinc anys i vuit mesos, Salvador Alsius plega del seu càrrec de vicepresident i membre del CAC i es jubila després d’una llarga trajectòria professional a les redaccions.

Un periodista pot deixar de ser periodista, malgrat que s’hagi jubilat?
[Riu] Crec que no. Al marge de tenir la capacitat d’interpretar allò que ocorre al nostre voltant i anar una mica més enllà per fer una anàlisi crítica del que passa, tots els periodistes tenim una tafaneria universal bàsica que no es pot perdre d’un dia per l’altre. M’he autoimposat allunyar-me una temporada del focus mediàtic i dedicar-me a coses personals que tinc més abandonades.

Què és el que deixes enrere exactament?
He viscut moltes aventures professionals al llarg de la meva trajectòria; des de veure la renovació del Diari de Barcelona, on vaig començar com a reporter just abans de la mort de Franco, quan ja es respiraven uns aires de canvi i innovació fins a crear un dels primers programes de televisió en català a TVE.

Quina ha estat l’aventura que més t’ha marcat?
La meva gran experiència professional va ser quan em van fitxar tres mesos abans d’engegar TV3, on vaig veure com desembalaven els estris. Un veritable repte, perquè tot s’havia de pensar des de zero. Només hi havia la moqueta posada! Tampoc vull oblidar-me la meva etapa com a docent a la universitat. He tingut sort i les peces del trencaclosques han anat encaixant, sóc un privilegiat. Ho deixo, però amb orgull.

És més difícil ser periodista ara que fa uns anys?
Sí, és més difícil per culpa d’un augment de la competència, entesa com a competitivitat. Hi ha molta gent amb ganes de posar un peu a la professió, una sensació, d’altra banda, que ja sentia quan jo estudiava periodisme. Em semblava impossible aconseguir un lloc de feina de periodista, però llavors, va arribar un cop de sort amb la transició democràtica i es va produir el miracle: l’entrada de gent jove a les redaccions.

Quins són els requisits que ha de tenir un periodista que comença a la professió?
Sobretot, vocació i empenta per voler dedicar-se a l’ofici, talent, que tard o d’hora acaba surant, i l’element de sort també hi juga un paper important. S’ha de relativitzar aquesta situació de neguit, perquè al cap i a la fi, sempre es presenten oportunitats per demostrar el que vals.

Creus que els periodistes som egocèntrics?
Hi ha una mena de narcisisme del qual ningú no pot dir que està vacunat. Ens agrada que la gent ens elogiï les peces que signem, que et reconeguin, etc. És un factor que va molt lligat a la professió. Tinc la sort que el meu ego ja el puc donar per satisfet i inclús l’he pogut amansir i domesticar amb el pas del temps.

On és la línia vermella que limita el reconeixement de la feina amb l’afany de protagonisme?
N'hi ha una de molt clara: quan et converteixes en una caricatura de tu mateix i, per tant, això afecta el teu producte. [Rient] Un símptoma clar és quan les preguntes a les entrevistes són més llargues que les respostes.

Quines batalles has donat per perdudes dins l’ofici?
Dins el periodisme, hi ha grans guerres com el sistema de propietat dels mitjans o les imposicions de la lògica del mercat, però centrant-me en un terreny més accessible sempre he pensat que la paraula com a vehicle de la informació és excessivament tributària del periodisme escrit. És a dir, s’han traslladat a la ràdio i a la televisió els esquemes sintàctics de la premsa escrita, i crec que és un greu error.

Podries posar un exemple?
“El president de la Generalitat ha inaugurat avui un poliesportiu”. No parlem així, mai no diem: “Avui un quilo de rovellons he comprat al mercat de la Boqueria”. Quan era director del telenotícies em feia un tip d’entrar als textos dels redactors i eliminar “avui” o “aquest matí”. Ningú no em feia cas, aquesta construcció hereva de la premsa escrita fa que el llenguatge sigui encotillat i artificiós i que es perdi la naturalitat del discurs oral. És una batalla que m’hi he escarrassat molt, però no he aconseguit contagiar a la resta de col·legues.

Què és el que més trobes a faltar d’estar a una redacció?
Aquella adrenalina de saber les coses deu minuts abans que la resta de la humanitat. Això és insubstituïble. Recordo quan treballava a la universitat i va esclatar la notícia que Carod Rovira havia anat a trobar-se amb membres d’ETA a Perpinyà, mentre era a la biblioteca. M’hauria encantat poder-me arremangar a la redacció! Són en aquests moments en els quals se’m desperta el “mono” intern d’exercir l’ofici.

Què creus que podem aportar les noves generacions de periodistes a l’ofici?
El que sempre han aportat: la renovació constant que exigeix el periodisme, els mitjans de comunicació i la funció periodística. L’aportació dels joves sempre ha estat fonamental! Des dels joves dels anys setanta com la vostra generació que tot just comenceu.

S'abusa de la il·lusió dels joves periodistes per fer-los treballar en unes condicions precàries?
Sí, rotundament. Aquestes condicions també influeixen en el producte periodístic final. D’altra banda, tampoc ens hem d’apropiar d’un relat victimista, ja que no ens porta enlloc. La precarietat és una condició instal·lada a la nostra societat, per tant, no és exclusiu del gremi de periodistes.

I com es pot revertir la situació?
Cal més sindicació i que això repercuteixi en les formes d’organització de la professió. Seria  ideal que aquest sindicat absorbís totes les ramificacions que vetllen pels drets periodistes i els aplegués sota un mateix paraigües, igual que a Portugal, on tenen un sindicat únic de periodistes del qual n’hauríem d'aprendre.

Hi ha algun tòpic que no suportis de la professió?
Una frase que sempre he odiat és que a la televisió està tot inventat, perquè jo als anys seixanta ja la sentia! És una frase que només pot sortir de la boca d’un estúpid.

Com creus que s’està gestionant la crisi de la Covid-19 informativament des dels mitjans?
No crec que hi hagi una mala cobertura, tenint en compte que han hagut d’improvisar molt per culpa de la irrupció d’aquesta pandèmia mundial i les condicions són pitjors que mai. És molt difícil trobar el límit en un informatiu entre la saturació informativa i la informació essencial en termes de quantitat.

Què en penses dels canvis d’horaris de les compareixences dels polítics d’aquests darrers dies?
Ara han millorat una mica, però van estar 15 dies amb aquest abús. M’hauria agradat veure una actitud més ferma en contra d’aquesta usurpació del temps informatiu.

Com a presentador vas destacar com a cronista dels sants. Ha sigut una llosa per a la teva carrera?
A la meva condició d’home dels sants li dec una part considerable del meu reconeixement públic, però alhora s’ha convertit en una petita creu, perquè em van encasellar com a periodista antropològic i aquest penjoll em costa molt de treure-me’l.  

Si fossis adolescent, miraries TV3?
Si tingués vint anys, suposo que prescindiria de la televisió convencional.  

Què està fent millor TV3 respecte als seus inicis?
Gairebé tot! Ha madurat professionalment. A l’inici hi havia una gran il·lusió, ens sentíem herois del moment. Les condicions amb les quals va engegar TV3, no van ser hostils, però sí que hi havia una manca d’entusiasme del govern de Madrid, perquè des d'allà preveien que seria una televisió dedicada als costums i les tradicions de Catalunya i que no aniria més enllà.

D’altra banda, què és el que ha empitjorat?
Ha hagut de cedir al pes del mercat de l’oferta i la demanda. Per exemple, els primers concursos que vam emetre apostaven per l’enginy i la cultura. En canvi, més endavant, les proves consistien a mullar-se o tirar-se a una piscina. La pressió de les privades i l’afany per voler conservar un públic majoritari va obligar a rebaixar expectatives. No obstant això, crec que la direcció de TV3 ha sabut dominar aquesta tensió entre la dignitat que requereix una televisió pública i l’adaptació als gustos populars.

Has reconegut, que la primera etapa de TV3 teníeu màniga ampla a l’hora de crear. Creus que els mitjans ara arrisquen poc?
Sí, els primers anys no sentia aquesta pressió a la qual se sotmeten ara els mitjans. Només hi havia dos canals, i de cop i volta sorgeix una tercera alternativa, que ens atorga el dret a l’equivocació, que ara seria impensable, sobretot per culpa de la fal·lera per les audiències. Ara, si estrenes un programa i a la segona setmana punxes d’audiència, el poden eliminar sense miraments.  

També has comentat a altres entrevistes que hi ha un excés de “tertulianisme”...
No estic en contra de les tertúlies, perquè en èpoques de crisi econòmica és una opció barata de fer televisió. La matèria primera és la saliva i aquesta és de franc o gairebé de franc.

Llavors, què et molesta de les tertúlies?
El primer és que hi ha persones que hi intervenen sense tenir una bona base de coneixement sobre la matèria; i en segon lloc, la manca pluralisme. Ara que ja no sóc al CAC puc ser més crític per assenyalar el biaix que hi ha en els mitjans públics catalans, que no són suficientment plurals.

Com valoraries l’ètica periodística actualment?
El periodisme de qualitat només es pot dur a terme sota unes bases ètiques, cosa que de vegades topa amb la precarització, la competència ferotge, la cursa imparable pels clics i les audiències i fan que s’hagi abaixat molt la guàrdia en aquest aspecte.

Té aturador?
Depèn de com t’ho miris. Hem entrat en una època de caos informatiu que de vegades fa no et quedi altre remei que llençar la tovallola i donar la batalla per perduda. Alhora també tinc rampells, un pèl idealistes, en els quals hi veig un bri d’esperança. El subjecte titular de la informació de qualitat és el públic, per tant, són ells qui han de defensar aquest dret i agafar consciència que aquest ha de ser un bé insubstituïble. [Somrient] Tots nadem en aquesta piscina de merda del mercat.

Com es combat aquest caos informatiu?
Primerament amb la legislació, una opció que veig complicada, perquè pot col·lidir amb la llibertat d’expressió. La segona és la fonamentació del periodisme de qualitat, a través de subvencions econòmiques, per exemple. I finalment, on tinc més esperances dipositades, és amb l’educació mediàtica, on he dedicat els meus últims anys professionals.  

Fem un salt a la docència i l’educació. Creus que la universitat s’ha de renovar?
En general, crec que la universitat és un dels sectors que necessita una sacsejada més tremenda. Començant per alguns professors que des de la seva condició de persona acomodada a la vida aixafen les il·lusions legítimes de joves de 18 anys amb la repugnant frase que el periodisme no té futur i que es moriran de gana si s’hi dediquen. Una actitud abominable.

Quina valoració en fas d’aquest rellançament del Diari de Barcelona, un dels teus projectes quan dissenyaves el pla d’estudis?
Ha estat un somni. Fa deu anys vaig intentar recuperar aquesta capçalera, que la tenia Betevé, perquè la renovessin els estudiants del grau. Va estar a punt de signar-se, però per una qüestió tècnica i burocràtica es va anar endarrerint. És un projecte molt maco i el meu cap-i-cua biogràfic, començo i acabo amb una relació especial amb el Diari de Barcelona.