Estic somiant? Entro a la sala i no entenc res. El terra del teatre és com un taulell d'escacs que contrasta amb els decorats estrafolaris i les teles pintades a l'estil de Van Gogh. A més, hi ha un gall penjat del sostre que sembla... un jutge? Quan acaba la funció, una cosa veig amb lucidesa: aquesta obra és una benedicció per tots els sentits.


Sant Pere el Farsant relata la història d’en Pere, un jove anarquista que viu en clandestinitat amb els seus camarades, i "més que un sant era un farsant". Sempre està fent discursets per crear una imatge de valentia i lleialtat que estripa ell mateix quan traeix un dels companys pels quals deia que moriria. Una nit, l'alcohol se l'emporta a l'infern, on serà jutjat per aquesta traïció, i aquí és on entra el gall jutge. Ara ja ho entenc.


L'escriptura és una obra d'art en si mateixa. El guió està escrit en rodolins, però tot i que les paraules estiguin ordenades, també utilitzen formes col·loquials que acompanyen el factor caòtic de la funció. Hi ha una escena en la qual tots reciten diferents frases alhora, utilitzant un got com a únic instrument. El volum i la intensitat augmenta a la vegada que la velocitat. Es mengen l'escenari mentre dirigeixen el ritme del batec del meu cor. I el de tot el públic. Una part de mi vol aixecar-se de la cadira per cantar amb ells i endinsar-me dins del petit món que han creat dins d'una sala del Teatre Maldà.


Us sona La Ludwig Band? Te'n recordes, te'n recordes... Segur que si us poso la cançó, sabreu quina és. Quim Carandell i Lluc Valverde són integrants del grup i directors de l'obra, però ara ve el millor: el grup sencer apareix a la funció, i per descomptat, això significa que hi ha música en directe. Imagineu-vos: guitarra, baix, bateria, flautes, clarinet, saxòfon, i vuit veus en un espai petit. L'acústica és impressionant, i les veus sense micròfon es combinen harmònicament per atrapar el teu cos i emportar-se'l dins del somni d'en Pere. La lletra de les cançons, com el guió, fa que somriguis mentre l'escoltes, no només per les parts que fan riure, sinó per la seva originalitat.


El decorat surrealista i la il·luminació estrident que impacta en els moments oportuns s'uneixen per crear imatges que podrien ser quadres d’un museu. El maquillatge i el vestuari converteixen els actors en ninots, i amb la seva interpretació caricaturesca transformen el teatre en una obra de titelles. La seva forma d'actuar tan exagerada i teatral, tan intensa i poc natural, entra en contacte amb els elements externs i sents que tot cobra vida amb un estil únic que només pot crear el Col·lectiu Pedant a Missa i Repicant (la companyia de teatre formada per La Ludwig Band i les actrius Cristina Colom, Louise Good i Laura Roig). És com quan llegeixes Luces de Bohémia, o quan veus una pel·lícula de Tim Burton: hi ha una estètica, uns colors, una essència que forma una fina capa translúcida per damunt del relat que s'explica. 

Acaba l'obra, tothom aplaudeix i la gent marxa. El teatre es queda buit i jo em quedo mirant el decorat, que és lleugerament diferent del que hi havia al principi de l'obra. La meva ment encara és dins del somni. Surto pel carrer del Pi, i mentre camino fins al metro de plaça Catalunya repeteixo la música i les escenes dins del meu cap com un disc ratllat. Però aleshores, m'adono que darrere de tot aquest maquillatge, decorat i música, hi ha una història que pesa. Es parla de repressió policial: una situació que van patir joves fa molt i no fa tant. Es mostra el dolor, la por i l'angoixa, però també l'amistat i l'esperança. Però sobretot, siguis creient o no, l'obra et recorda que sempre hi ha algú que et farà pagar pels teus pecats: tu mateix.