L’experiència femenina està plena de reptes, i sovint s’han associat els vincles entre dones amb una mena de competició imaginària entre elles. Tant és així que moltes joves creixen amb la idea que han de ser les millors en algun àmbit, de manera que, les desencoratjaria el fet que algú altre les superés, perquè han dedicat la seva vida a aquest propòsit. Aquest buit existencial és un dels reptes que afronta l'Alicia quan arriba a la universitat. La novel·la La chica más lista que conozco (Lumen, 2026), de Sara Barquinero, retrata sense censures les dinàmiques abusives de la Facultat de Filosofia i Lletres. Aquí és on va a parar la protagonista i on descobreix que aquells que ensenyen i estudien l’ètica i la moral no s’escapen del nepotisme del sistema. Amb motiu de l'inici del curs acadèmic, el Diari de Barcelona ha conversat amb l’autora per endinsar-nos de ple en un món que, tot i mostrar una façana respectable i intel·lectual, té algunes llums i moltes ombres. 

L’Alicia és una noia de Valladolid que s’instal·la a Madrid per estudiar la carrera de Filosofia. Comença aquesta aventura amb una visió idealista de la universitat i el convenciment que trobarà un entorn brillant on desenvolupar els seus interessos i capacitats. Tanmateix, no trigarà a adonar-se que és una institució marcada per les jerarquies, la precarietat i l'arrogància. Enmig d’aquest desencantament, s’obsessiona amb el Juan, un dels seus professors, i la fixació cap a aquest home —deu anys més gran que ella— anirà desdibuixant cada vegada més les línies del consentiment i la culpa. A través de les vivències de la protagonista, Sara Barquinero parla de la construcció de la identitat, el pes de l’amistat i el moviment Me Too amb un estil que combina elements pop amb algunes de les grans teories del pensament occidental.

La pèrdua de la innocència

Durant els primers dies d’universitat, l'Alicia es relaciona amb alguns companys que tenen orígens més privilegiats i un bagatge cultural més ampli que ella. A partir d’aquest moment, comença a sentir rebuig cap a allò que li és conegut, com ara el pis on viu amb la seva tieta —humil i desfasat—, o fins i tot la seva pròpia família —massa grollera—. En paraules de Barquinero, "aquest procés de l’Alicia és la pèrdua de la innocència, on les il·lusions es veuen traïdes". Això "la condueix a voler trencar amb l’estat natural de les coses" i comença a imitar patrons dels seus companys per sentir que hi pertany.

D'altra banda, un dels temes troncals de la novel·la és la jerarquització de la cultura i el coneixement. En contraposició a l’Alicia, hi ha d'altres que semblen haver adquirit aquesta aura intel·lectual de manera orgànica. Segons l’autora, "és un tema molt complicat, que no es pot resoldre de manera senzilla. En el cas de la universitat, una bona manera d’eliminar el nepotisme seria que l'accés fonamental a ser professor depengués d'unes oposicions i no del judici d'algunes persones". 

"Una bona manera d’eliminar el nepotisme seria que l'accés fonamental a ser professor de la universitat depengués d'unes oposicions i no del judici d'algunes persones"

A La chica más lista que conozco, Barquinero mostra relacions abusives entre professors i alumnes que, segons explica, parteixen de la vivència personal: "Em venia de gust parlar de la meva pròpia experiència com a universitària. Sento que no se’n parla gaire i no em semblava bé que fos així. No puc separar la gènesi de la novel·la d’aquestes dinàmiques abusives perquè són la raó per la qual la vaig escriure".

En el retrat d’aquestes relacions, els personatges femenins sovint senten vergonya i culpa, tal com experimenten moltes dones en situacions d’abús. L’autora creu que aquests sentiments apareixen amb molta intesitat perquè "una es juga la seva identitat quan pren decisions tant romàntiques com acadèmiques. En lloc de culpar les circumstàncies o els altres, és més fàcil culpar-se una mateixa". L’escriptora afirma que “no està malament assumir responsabilitat dels actes propis i adonar-se que no s'ha actuat bé, però en el cas dels sistemes que són opressors en si mateixos —com l'acadèmic o el patriarcal—, caldria buscar aliances amb altres persones en la mateixa situació i no creure's el relat d'aquell que oprimeix".

Una protagonista atípica

L’Alicia, però, és una noia a qui li costa establir aquests vincles segurs. En aquesta novel·la, Barquinero aposta per una protagonista que no és un referent. Aquesta decisió no és pas casualitat, sinó que serveix per trencar amb la creença que només les noies exemplars mereixen ser respectades: "A vegades tendim a demonitzar la sexualitat femenina de tal manera que, si una dona és la que busca un home o la que es posa en una situació de risc, no pot ser la víctima perfecta i, per tant, l'heroïna per a les nostres històries". 

  'La chica más lista que conozco' és la tercera novela de Barquinero (Diari de Barcelona)

De fet, les amistats que l’Alicia estableix amb les seves companyes també estan lluny de ser ideals i, moltes vegades, són travessades per les masculinitats que les envolten. “De la mateixa manera que la literatura ha problematitzat molt la concepció de la família com una relació a priori bonica, quan en realitat té força foscor, ara que l'amistat té un paper tan important a la societat, crec que també s'hauria de problematitzar”, considera l’autora. La novel·la explora aquestes relacions entre dones que, per a ella, “se solen lloar, però són un espai no neutre amb els seus entrellats”.

Hi ha molts punts de la història en què l’Alicia pateix una crisi d'identitat. Tot i que sempre ha destacat per la seva excel·lència acadèmica, es troba en un entorn que fa perillar el seu títol i, per tant, la il·lusió. "La meva intenció era plantejar el debat de què passa amb la nostra identitat quan ens comportem d’una forma diferent", apunta l’escriptora. A més, en aquesta línia, Barquinero juga amb la presa de decisions de la protagonista i la obliga a triar sovint entre la intel·ligència i la bondat.

Un tractat filosòfic per als millenials

L’estil de la novel·la és força trencador, ja que combina elements de la cultura pop —com referències a la sèrie adolescent Cròniques Vampíriques— amb reflexions pròpies d’un tractat filosòfic. El motiu d'això és que, tot i que les protagonistes siguin estudiants de filosofia, “són joves de 18 anys i tenen dret a parlar i actuar com noies d’aquesta edat”, afirma Barquinero. Anys enrere, aquesta barreja hauria resultat estranya —ja que el món intel·lectual se separava del considerat vulgar—, però l’autora celebra que “la nostra societat postmoderna hagi abandonat la divisió entre cultura alta i baixa que, per altra banda, sempre ha sigut impostada”.

Amb l'inici del curs, molts joves comencen o tornen a la universitat i, a banda de les dificultats que es mostren a la novel·la, es troben amb altres problemes com la cerca de residència. “Una cosa que a l’Alicia li pesa molt és ser una provinciana”, explica l’autora. La ubicació de la universitat “obliga a molts a traslladar-se a Madrid o una altra ciutat que no és la seva, i els fa dependre de les condicions de l'habitatge”, afegeix. En aquest cas l'Alicia està de sort, perquè “pot comptar amb casa de la seva tieta”, assenyala Barquinero, però condemna que “si no hagués estat així, potser no podria haver continuat estudiant”.