En un moment en què les sèries insisteixen a mostrar amistats incondicionals i personatges que saben què dir i com actuar, 'Se tiene que morir mucha gente' opta per un camí molt menys còmode. La sèrie, adaptació de la novel·la homònima creada per Victoria Martín a l'any 2022, és una de les apostes més destacades de Movistar + aquesta temporada. Martín utilitza l'humor negre per a retratar una realitat que sovint queda fora de la ficció: les amistats adultes també poden ser egoistes, desgastants, contradictòries, i precisament per això, profundament humanes.

La història segueix a Bàrbara, intèrpretada per Anna Castillo, Maca per Laura Weissmahr i Elena, a qui dóna vida Macarena García; tres amigues de la infància que han crescut juntes i que intenten mantenir la relació mentre les seves vides tomen rutes molt diferents. El que podria haver sigut una història generacional més acaba convertint-se en una reflexió des de l'humor sobre la frustració, les expectatives incompletes i sobre què passa quan la vida adulta no és allò que ens havien promés.

Des de el primer episodi queda clar que Bàrbara és una protagonista incòmoda: no és amable, molt menys exemplar, i precisament aquí es concentra el seu interés. Viu atrapada en una sensació constant de bloqueig, una feina que no la satisfà, amb un cap que descriu com "un narcisista amb pinta de pederasta i mal alè", i una depressió que tracta amb dependència per les pastilles com a única eina per combatre-la. 

Aquesta frustració es resumeix en una de les frases més contundents de la ficció: "Jo tinc putos somnis", una declaració que descriu perfectament l'incapacitat de la protagonista per veure un futur millor. La sèrie no presenta aquest malestar com un fet aïllat, sinó una forma d'estar present al món i de viure en desconnexió amb tot allò que envolta la protagonista.

La infància com a trauma present

En aquest estat de fragilitat apareix un dels elements diferenciadors i que més valor li donen a la producció de Victoria Martín: la versió infantil de Bàrbara interpretada per Sofía Otero —qui fa un gran paper—. Lluny de ser un recurs simbòlic, la nena petita és una presència constant i incomòda que desmunta qualsevol intent d'evasió. Otero dóna veu als pensaments més crus de la protagonista. La relació d'ambdues és conflictiva, gairebé violenta. Castillo tracta de deixar de veure-la, ignorar-la, expulsar-la, d'escoltar-la, és com la veu de la consciència, però distorsionada, cruel i impossible d'apagar. La nena insisteix, la confronta i l'obliga a mirar-se des del punt de vista més lleig: "Fas puto fàstic".

Aquest conflicte no només es queda a l'àmbit íntim: la sèrie el trasllada constantment a l'exterior, especialment a l'entorn laboral. El cap de Bàrbara encarna una forma de poder asfixiant, un home amb canvis d'humor constants que té por que el seu programa sigui cancel·lat i qui fica tota la responsabilitat en els guionistes, entre els quals es troba la protagonista. No és un antagonista a l'ús, sinò la figura que reflecteix la violència quotidiana del món laboral.  

A partir d'ací, 'Se tiene que morir mucha gente' amplia el focus cap a l'amistat, que es converteix en el veritable camp de batalla emocional. Bàrbara, Elena i Maca no són un grup d'amigues idealitzat ni cohesionat, són tres persones que s'estimen des de la incomoditat. De fet, Bàrbara al principi no suporta Elena, però sempre està present als moments més vulnerables. 

Les tensions entre les tres amigues es fan visibles quan Maca inicia una relació sentimental amb una dona. El que en teoria hauria de ser una bona notícia activa en Bàrbara una resposta més complexa que la gelosia. El que apareix en ella és la sensació de perdre el lloc dins del grup, deixar de ser imprescindible i veure com la seva vida s'estanca, mentre que la de les altres avancen. 

L'Elena representa a primera vista el contrapunt de Bàrbara, l'estil de vida aparentment de "happy wife, happy life". Però la sèrie no tarda en desmuntar la suposada estabilitat i sensació de control. Està casada amb un home amb diners molt més gran que ella, es mou en un entorn social amb gent d'un alt nivell econòmic i una aparença constant de correcció i educació.

L'amistad com a refugi imperfecte 

Sota les formes amables de la Elena s'hi amaga un rebuig profund cap al seu matrimoni i cap a la classe social en la que viu. Aquesta tensió entre allò que expressa i el que sent arriba a un punt de ruptura quan reconnecta amb les seves amigues de veritat, moment en què pren consciència de fins a quin punt aquell entorn era buit per a ella i que tot allò que havia construït era una gran mentida. 

Les tres protagonistes estan brillants amb interpretacions que equilibren molt bé la còmedia i els moments més vulnerables dels personatges. Anna Castillo, Macarena García i Laura Weissmahr de la mà de Victoria Martín aconsegueixen donar veritat a unes figures plenes de contradiccions, fent que siguen més reals i creïbles. Sofía Otero combina la innocència amb crueltat i una naturalitat que sorprén. 

Aquesta és la idea que dona vida a la sèrie, l'amistat no s'entén per l'harmonia o l'amor, sinó per la capacitat de superar la incomoditat. S'estimen, però també es fan mal. 'Se tiene que morir mucha gente' no idealitza res, ni l'amistat, ni la salut mental, ni tampoc les relacions. Tot es mostra des d'una mirada molt crua, però filtrada per l'humor que fan servir per reconèixer el dolor que tenen els personatges. 

La banda sonora juga un paper fonamental en la construcció del to de la sèrie. Les cançons seleccionades com 'Friday I'm in love' de The Cure o 'Cacho a Cacho' de Estopa encaixen amb la sensibilitat de la sèrie i amb els moments més vulnerables de les protagonistes. A aixó s'hi suma la banda sonora original 'No quiero más canciones tristes' composta per Amaral —on Anna Castillo, Laura Weissmahr i Macarena García fan els cors— contribueix a crear l'atmosfera perfecta.

Victoria Martín construeix una sèrie que representa com creixer no és arribar a la teva millor versió, sinó conviure amb tot alló que ets, que has sigut i la importància de l'amistat durant el procés.