El 3 de juliol de 2006, un comboi de la línia 1 de Metrovalència va descarrilar entre les estacions cèntriques de Plaça Espanya i Jesús. 43 persones van morir i 47 van resultar ferides. Ha estat, fins al moment, l’accident de metro més greu de la història de l’estat. L’aleshores govern de Francisco Camps (PP) va decidir no abordar la tragèdia i va desviar l’atenció mediàtica cap a la visita del Papa i el presumpte robatori de la caixa negra del tren. El cas, arxivat el mateix any en què va ocórrer, no es va reprendre fins al 2013. Van passar 14 anys fins que van arribar les responsabilitats penals. 

La tardor del 2024, les inundacions de la dana van deixar 231 morts al País Valencià. Tot i que l’AEMET ja havia avisat el dia anterior de la gravetat del temporal, l’alerta no va arribar fins a les 20.11 hores del mateix 29 d’octubre, quan almenys 156 persones ja havien mort i 37 estaven en situació crítica. Carlos Mazón, president de la Generalitat —també del Partit Popular del País Valencià— va passar el dia dinant amb la periodista Maribel Vilaplana al restaurant El Ventorro. La causa continua oberta.

Sobre els paral·lelismes entre ambdues tragèdies se'n parla en Imprevisible, Inevitable. Aquest documental de RTVE, estrenat el passat 3 de juliol, va ser creat pels periodistes Enrique Pallás i Sergi Moyano Hurtado (Carcaixent, 2000), que ha parlat amb el Diari de Barcelona sobre el tractament mediàtic, la intervenció política i la resposta social de la riuada i l'accident.

Com sorgeix la idea de comparar ambdues tragèdies per crear el documental? 
Per molts periodistes valencians, sobretot pels que fa pocs anys que estem a l’ofici, la dana va ser un punt d’inflexió i d’aprenentatge molt gran. S’hi han dedicat moltes hores durant i després de la riuada. Durant aquest procés, els qui tenim una miqueta de memòria sobre l’accident del metro ens vam adonar que hi havia coses que es repetien respecte a la gestió política de la Generalitat Valenciana: els intents d’ocultar la veritat, el maltractament institucional… 

Hi ha algun aspecte que en diferisca?
Així com hi ha algunes qüestions que s’han repetit, també n'hi ha d'altres que han anat a millor, sobretot pel que fa a la consciència social i al suport de la societat valenciana. En el cas de l’accident de metro, van haver de passar set anys perquè es deixés de donar l'esquena a les víctimes. Amb la dana, la societat valenciana ha estat, fins i tot, capdavantera. Des del primer moment, quan encara hi havia famílies enterrant a les víctimes, tothom es va començar a mobilitzar i a protestar per exigir responsabilitats polítiques. 

"El PP ha tingut moltes dificultats per prendre el control comunicatiu de la dana"

Què creus que explica aquesta diferència?
Són societats valencianes ben diferents. La de l'any 2006 estava molt influenciada per la mediatització que es feia de la política. En aquell moment Francisco Camps va tenir una influència total sobre tots els mitjans de comunicació, inclòs Canal 9. El PP va crear una mena de regnat, de fantasia. Van inventar la política dels grans esdeveniments —la Copa Amèrica, la Fórmula 1 —que van inocular en la consciència dels valencians la idea que era el seu partit qui estava posant el País Valencià al mapa sociopolític. L’accident del metro era una cosa que ells no podien assumir perquè trencava el discurs d’eufòria i alegria perenne. En el cas de la dana això no ha sigut així.

[...]

El de Mazón era un govern feble, sense majoria absoluta, que feia només un any que havia arribat al poder després de vuit anys de Botànic —novena legislatura del País Valencià, fruit del pacte entre PSPV, Compromís i Podem—. La televisió pública valenciana tampoc no té l'impacte que tenia als anys 2000 i, a més, en aquell moment la dreta no havia desembarcat políticament en la seva administració. Han tingut moltes dificultats per prendre el control comunicatiu de la tragèdia. Tampoc no hi va néixer el leitmotiv de l’època de Camps, que va instaurar en la societat el missatge que l’accident de metro havia estat completament fortuït.

Quin paper hi han tingut els mitjans?
Des del primer moment, la premsa ha posat el focus en la qüestió de les responsabilitats polítiques i ha tingut clar que calia estar al costat de les víctimes. Això no va passar amb l'accident del metro. Va haver-hi uns anys en què pràcticament tot el món va mirar cap a un altre cantó. Laura Ballester, periodista del diari Levante, va ser l'única que va estar durant set anys de travessia pel desert furgant, investigant què havia passat. Però fins que va arribar el programa de Salvados no va haver-hi un despertar de la societat valenciana i dels mitjans, que de sobte, van tornar a parlar de l’accident.

"L’accident de metro passa a l'estiu, quan la gent no està gaire pendent de l’actualitat, i sota terra, fet pel qual n’hi havia poques imatges"

Després del 3J, la Generalitat va contractar una assessoria per als directius tècnics de la comissió d’investigació. Es van preparar 62 preguntes i respostes i se’ls va entrenar, fins i tot, pel que fa al llenguatge no verbal. En canvi, l’estratègia comunicativa de Mazón va ser un desastre. La Generalitat i el mateix president han canviat diverses vegades de versió respecte al dinar amb Maribel Vilaplana o a l’hora de l’alerta. Per què no se'l va assessorar de la mateixa manera? 
Les circumstàncies són diferents. L’accident de metro passa a l'estiu, quan la gent no està gaire pendent de l’actualitat, i sota terra, fet pel qual n’hi havia poques imatges. El PP també estava en un moment d’hegemonia, d’esplendor. Al cap de cinc dies va ser la visita del Papa, que acaba sent la cortina de fum perfecta i una manera de reprendre el control comunicatiu de la situació. En la dana hi va haver moltíssims més damnificats i, a més, va ser una emergència molt més visible i sostinguda en el temps. Era molt complicat de tapar i de gestionar comunicativament, sobretot perquè els mitjans funcionen a través del que es veu, d'allò estèticament potent.

També s’ha estat molt pendent del judici…
Hem tingut una instrucció judicial que des del primer moment ha estat citant a declarar i requerint informació. En el cas de l'accident del metro, no va ser així. Pràcticament, en el primer any d'instrucció, no es va citar a ningú a declarar ni es van admetre les diligències que demanaven els familiars de les víctimes. Això apaga la història i l’agenda mediàtica, que normalment es mou només si hi ha novetats a la investigació.

L'accident del metro va acabar amb una sentència per "homicidi i lesions per imprudència" a quatre exdirectius dels Ferrocarrils de la Generalitat. Tot i aquest precedent i la minuciositat amb què s’està portant a terme la investigació de la dana, ara qui és jutjat és un president de la Generalitat i un partit com és el PP. Fins a on creus que pot arribar la responsabilitat penal en aquest cas?
Salomé Pradas té una responsabilitat molt marcada com a consellera d’Emergència, ja que ostentava el comandament únic d’emergència segons la llei. Mazón no està jutjat i no es preveu que ho sigui, perquè el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana ha considerat que no li corresponia per llei cap obligació legal davant del que estava passant. Aquesta manca de concreció legislativa ha paralitzat la situació, però encara s’ha de veure. De sobte poden aparèixer proves que puguin, finalment, incriminar-lo, però de moment s’està salvant per la seva condició d’aforat, que impedeix que la jutgessa l’investigui.

El PP valencià va ampliar la majoria absoluta 10 mesos després de l’accident de metro. Tot i que el 2023 va necessitar Vox per formar govern, el partit aleshores encapçalat per Mazón va guanyar les eleccions amb gairebé un 35 % dels vots. Creus que el PP revalidarà la victòria malgrat la mala gestió de la dana?
La ferida de la dana ha impactat i impactarà a escala política i institucional. Les enquestes indiquen que el bipartidisme està sortint perdent, i que, per tant, tant Compromís com Vox estan pujant. Però en el panorama polític en què vivim un any és una eternitat. A més, la projecció de vot dels valencians depèn molt del govern central, que ara mateix està molt assetjat per casos de corrupció. No obstant, el PP ara no té la força que tenia el 2006.

"El tancament de Canal 9 és un fracàs col·lectiu de tota la societat valenciana"

Al documental es comenta que, des de fa any i mig, À Punt ha esdevingut la “televisió del règim del Partit Popular”. Al mateix temps, però, part de la plantilla ha manifestat la seva oposició a aquest control editorial. Quin creus que és el futur de la televisió pública valenciana pel que fa a la politització de la cadena? 
El futur d’À Punt és incert. El tancament de Canal 9 és un fracàs col·lectiu de tota la societat valenciana, perquè després, quan va reobrir, la televisió pública ja no va ser el mateix. El PP es va trobar una empresa pública sota mínims, i planeja que així continuï.

Tornarà a ocórrer el mateix que amb Canal 9?
És molt difícil que l’etapa de Canal 9 es repeteixi, sobretot perquè, en aquella època, s’hi destinaven molts recursos i hi havia un control editorial molt potent en l’àmbit informatiu. Ara la influència en la societat és menor i, a més, hi ha moltes resistències entre la plantilla d’À Punt, que ha sapigut plantar-se davant certes imposicions. Tot i això, decisions com la de no emetre la manifestació de l'any de la dana ha causat a À Punt certa crisi reputacional.

Al documental es parla del “paper transformador del periodisme” arran del documental Salvados. El programa va ser clau per a la condemna social i per aconseguir que la Fiscalia reobrís el cas. Creus que aquest paper del periodisme com a acte de justícia continua sent possible actualment?
Tot i que els mitjans ja no tenim tanta influència, el periodisme és més necessari que mai per la qüestió de la sobreinformació i de la desinformació. Estem contents del paper de Televisió Espanyola perquè va treure a la llum els àudios i vídeos del CECOPI, que havien estat mesos amagats i, ni tan sols, s'havien entregat a la jutgessa instructora. En un moment en què només hi havia la paraula dels polítics contra la dels tècnics, aquells vídeos van servir perquè es conegués la veritat. 

Com contribueix el periodisme a la reparació de les víctimes i les famílies? Creus que servirà en la causa de la dana? 
Les víctimes de la dana ens han ensenyat que el que importa als afectats és que es conegui la veritat i que s'assumeixin responsabilitats polítiques. La justícia és, precisament, això, i aquí el periodisme té un paper fonamental, perquè té el poder de donar i llevar visibilitat a les històries. Si viatges per Espanya, tothom sap què va passar amb la dana, però no què va passar amb l’accident de metro. Hem de donar veu a les víctimes i els seus testimonis, fer que les seves històries es coneguin. Crec que és, sense dubte, el més gratificant pels familiars dels 261 morts. 

Quin paper ha tingut el periodisme local per a la documentació d’Imprevisible, Inevitable? 
El periodisme local és la nostra raó de ser. Vam intentar que el documental fos un homenatge als qui va investigar sobre l’accident quan ningú ho feia. De vegades els mitjans tenim una percepció una mica equivocada de la competència, com si estiguéssim constantment veient qui clava el gol. Però, en el cas del metro, el que es va demostrar és que ha d’existir treball en equip en tot l’ecosistema dels mitjans. És important que al periodisme no es perdi el sentit de comunitat.

Com pot el periodisme esdevindre una eina de memòria històrica?
El periodisme crea un imaginari col·lectiu, una memòria social i democràtica. Recordo que, de xicotet, la primera vegada que vaig sentir a parlar d'ETA va ser a través d'un documental sobre Miguel Ángel Blanco. El que passa és que, per la seva ubicació geogràfica, hi ha històries que acaben sent relegades al calaix de l'oblit. Sembla que si una història no passa a Madrid no és notícia. Estic segur que si hagueren mort 43 persones sota els carrers de Madrid hi hauria molta més consciència social.

Ha passat això amb la dana?
Amb la dana això ha canviat, perquè l'abast internacional que va tenir traspassava aquesta cambra d’eco. D’això s’encarrega el periodisme, d’establir històries compartides per la població que passen a formar part de la mentalitat de la gent. I això és el que realment és complex, no?