El Leicester guanyant la Premier League, Grècia a l’Eurocopa l'any 2004, Cap Verd al Mundial o l’Alcoyano eliminant al Madrid… No se sap ben bé per què, però instintivament els éssers humans sempre es posen al costat del més feble, d'aquells que sobre el paper no tenen res a fer. En un món ple de gegants, la societat prefereix unir-se per animar els Davids.

Hi ha aquella especial admiració per als qui ningú té en compte, potser perquè ens els sentim més a prop nostre o perquè, senzillament, ho estan. En un guió que gairebé sempre guanyen els mateixos, necessitem somiar en què un final diferent és possible. I si ho fos? I si, contra tot pronòstic i expectativa, acaben sortint victoriosos?

El rebombori de la Copa del Rei té aquest punt de màgia o de crueltat ben entesa, que és capaç de creuar dos mons separats per milions d'euros, història i categories. AE Prat i Athletic Club, Athletic Club i AE Prat. Dos pols oposats que es veuran les cares demà a les 21 h a l'Estadi Municipal de Futbol de L'Hospitalet.

D'una banda, els Potablava, un equip de Lliga d'Elit en què els jugadors compaginen els entrenaments amb la feina o els estudis. Entre vestuaris humils, aroma de cautxú i gespa artificial, s’han plantat davant d'un gegant per continuar somiant. A l’altra banda, els lleons: vuit vegades campions de Lliga i vint-i-quatre de Copa. Un monstre centenari. Pertant, sobre el paper, el guió està escrit abans de començar. Però, i si... Sí?

Com si el repte no fos prou majúscul per als potablava, se'ls ha de sumar una realitat incòmoda que afecta cada cop més el futbol modest català: les exigències d'una federació que no dona treva. Primer va ser l’Europa, després el Sant Andreu i ara l’últim afectat és el Prat. Tots tres equips s'han vist obligats a deixar casa seva fruit de la seva pròpia excel·lència esportiva. És la crua ironia d’una federació que penalitza l’èxit. 

És veritat, però, que l’Europa i el Sant Andreu han hagut de fer les maletes de manera indefinida i, en canvi, el Prat haurà de fer-les només per a un enfrontament. El punt de sarcasme és que es tracta, probablement, del partit més important de la seva història. Podran, els de Cristian Gómez, tombar Goliat jugant, a sobre, fora de casa? 

"A partit únic, tot és possible"

En Marc Font Montserrat, jugador del primer equip de l'AE Prat, explica al Diari de Barcelona com viuen aquest moment històric. Ho té clar: “Possiblement estic davant del partit de la meva vida. Jugar contra un primera divisió no passa cada dia. És un partit que no oblidarem mai per molts factors: primer, per jugar contra un 'primera divisió' i segon, per tota la gent que vindrà.”

Guanyar és difícil, però mai impossible i menys en una competició tan impredictible com la Copa del Rei, en què durant 90 minuts les diferències de divisions semblen desaparèixer: “El meu pensament sempre és que podem guanyar. A partit únic, tot pot passar. Ja hem vist en altres edicions de la Copa que s'han donat sorpreses similars i nosaltres sortirem a guanyar”, recalca el jove migcampista. I és que, la màgia de la Copa no entén d'utopies; ahir mateix, un segona RFEF com el Sestao River va ser capaç de tombar l'Espanyol a la pròrroga.

Veure's les cares amb tot un històric els apropa a una realitat a la qual no estan gens acostumats: una repercussió mediàtica a escala estatal. El partit es podrà seguir en directe desde tot el país. En ser preguntat sobre si aquesta exposició suposa una motivació o una càrrega extra, en Marc treu ferro a la qüestió. Li preocupa la seva gent: “El més important és tot el que transmet l'estadi; que vingui la meva gent, tantes persones conegudes, amics i familiars a veure un partit tan especial és increïble. Al final, que ho facin per la tele és secundari."

Per en Marc, el partit té un significat especialment màgic: “Vinc del filial, com molts altres jugadors de la plantilla i, per a nosaltres, és una cosa "supergran" arribar al primer equip i fer història. És molt especial; poder jugar contra l'Athletic Club és una bogeria. Estem molt contents i amb ànsies de jugar amb els grans.”

La Copa del Rei té aquesta bellesa cruel i meravellosa de reunir en 90 minuts dos planetes que no haurien de tocar-se mai. Podrà el Prat enderrocar al gegant i fer-nos somiar en un final alternatiu o, per contra, les coses mantindran el seu ordre natural i, els noranta minuts de dijous, seran només una carambola entre el que és i el que mai va arribar a ser?