Un mes després que les primeres tendes comencessin a ocupar la plaça Catalunya, la imatge ja no és exactament la mateixa. El que va començar com una mobilització espontània per l’accés a l’habitatge, marcada per l’eufòria i la incertesa dels primers dies, s’ha convertit en una acampada que ha aconseguit mantenir-se al cor de Barcelona durant més de trenta dies. Però sostenir una protesta durant tant de temps no és fàcil. Darrere les tendes hi ha hores d’organització, torns de nit, tasques de neteja i una convivència que ha anat canviant amb el pas de les setmanes.

Ara bé, què ha canviat des d'aquell 29 de setembre? Com s’organitza una protesta quan l’eufòria inicial dona pas al cansament i a la convivència del dia a dia? I, sobretot, som als minuts finals d’aquesta mobilització o només a la mitja part?

Malabarismes entre pancartes, classes i feina 

Compaginar la protesta amb el dia a dia s'ha convertit en un autèntic trencaclosques. Al principi era tota una incògnita, però amb el pas de les setmanes la realitat s’ha acabat imposant. En la societat actual, aturar-ho tot per centrar-se només en la lluita és un luxe inaccessible per a la majoria i les obligacions personals acaben caient pel seu propi pes. Entre pancarta i pancarta, les agendes continuen corrent, demostrant que mantenir viva l'acampada exigeix encaixar-hi, com es pugui, la feina, els llibres i la vida quotidiana. 

Maria Roger Aubanell va arribar el tercer dia a l'acampada / JAN MARTÍ

“Soc autònoma, tinc la meva pròpia empresa i en aquests moments vaig decidir que la lluita social era molt més important que seguir amb la meva empresa, tot i que és un projecte que m'ha donat molts anys de feina.” Així explica Maria Roger Aubanell la necessitat de tenir les prioritats clares. Ella mateixa és conscient que és una privilegiada i que, si li hagués enganxat en un altre moment, no s’ho podria permetre: “Tot i així, per sort, tinc un tipus de client que no té problema a postergar els encàrrecs que estic fent. Però, si em trobés enmig de la campanya de Nadal, potser no ho podria fer de la mateixa manera.”

Així i tot, no ha abandonat el negoci. Tal com explica al Diari de Barcelona, va i ve constantment, compaginant l'empresa amb l'acampada; fins i tot si ha de viatjar per treball, continua la protesta al lloc de destí: “Vaig i vinc. Ara fa poc vaig estar uns dies a Mallorca, vaig fer connexió amb l'acampada de Mallorca. Vaig aprofitar perquè allà tinc unes botigues que venen el meu producte per poder anar a entregar-lo. Ara he tornat, i he decidit passar aquí un parell de dies i després me'n torno a anar. Llavors, és com, anem venint, anem anant.”

La filosofia és clara: és millor estar-hi intermitentment que no ser-hi. Cadascú té la seva realitat i el més important és que, en la mesura del possible, tothom aporti el seu petit gra de sorra.

Una protesta jove

La cara de la protesta és clarament jove. Per això el principal problema no es limita a l’horari de feina: molts han de compaginar l’acampada, la feina i sobretot els estudis. No es pot arribar a tot. En un dia que només compta amb 24 hores, cal un exercici de malabarisme constant per intentar encaixar les peces.

Valeria Escandón explica com, a vegades, l’acampada s’acaba convertint en la seva realitat i, tot i no poder ser-hi present, el cap no se n'aconsegueix desenganxar: "Al final a tots ens agradaria poder ser aquí sempre, però hi ha responsabilitats. Jo, per exemple, estudio a les tardes. Aleshores vinc als matins i a les nits, i no falto a les assemblees. El que em passa és que a classe estic pensant tot el temps i fent coses d'aquí". 

Encara que tota la resta sembli desaparèixer, les dates fixades pels exàmens continuen marcades al calendari. Per això, dins l’acampada s’han habilitat zones específiques perquè es pugui estudiar i treballar en grup.

Una de les zones habilitades perquè es pugui estudiar i treballar en grup / JAN MARTÍ

Som als minuts finals o només a la mitja part? 

Entre obligacions, feines i aules, els dies han anat passant i amb ells ens hem plantat a novembre. Amb la Vaga General a tocar, el debat electoral agafant volada i mig peu a les eleccions la pregunta és clara: quant de temps més es mantindrà aquesta imatge al centre de Barcelona?

A diferència del que passa en altres punts com la Puerta del Sol (que ha aixecat la protesta), a la Plaça Catalunya la protesta sembla lluny de recollir veles. La voluntat de la majoria és resistir fins que arribin solucions reals i tangibles al problema de l'habitatge.

Ot Batlle va plantar la tenda el cinc d'octubre / JAN MARTÍ

Ot Batlle, estudiant acampant a Plaça Catalunya, ho té claríssim: “Si els polítics no es mouen, nosaltres no ens mourem”. Una frase concisa que ens fa preveure que el partit no només continua obert sinó que el final encara es veu lluny. “La idea és estar aquí fins que els polítics prenguin cartes en l'assumpte de l'habitatge i arreglin el conflicte que hi ha, perquè ara mateix la situació és cada cop més greu".

En la mateixa línia s'expressa la Valeria Escandón, que posa l'accent en l'energia del col·lectiu: “Tenim molta ràbia, però també moltes ganes de seguir i molta motivació pel que hem construït. No val menys que això. Seguim aquí indefinidament”.

Tanmateix, la Maria Roger aporta una dosi de realisme davant la incertesa del calendari. Tot i que a l'horitzó oficial no té data de finalització, admet que el factor extern pot ser decisiu: “No es vol aixecar l'acampada. La voluntat és que sigui indefinida. No hi ha data ferma, però molta gent suposa que és possible que just abans de les eleccions sí que puguem tenir un desallotjament forçat".

Una organització horitzontal

Darrere de l'aparent senzillesa de les tendes hi ha una maquinària interna que s'ha hagut d'adaptar al desgast del temps. L'estructura, basada des del primer dia en la horitzontalitat i les assemblees, ha evolucionat per no morir desgastada. Com detalla l'Ot Batlle, tot i que les assemblees generals diàries continuen sent el cor de les decisions, el dia a dia se sustenta sobre una xarxa de comissions especialitzades. Des del Punt Lila i infermeria fins a premsa, informació, infraestructura o higiene. S'ha creat un grup de treball per a cada necessitat que s’ha trobat.

La zona on treballa la comissió d'infraestructures / JAN MARTÍ

El mes d’octubre no va arribar sol, sinó carregat de núvols i tempestes violentes que van posar a prova la capacitat de resistència de l'acampada. "Va ser un caos absolut, una bogeria", recorda Valeria Escandón sobre el clima violent que va inundar tendes de campanya i va obligar els acampats a passar hores subjectant estructures sota l'aiguat per protegir-se.

Tanmateix, la tempesta no va aconseguir frenar la protesta. Enmig del caos, la resposta col·lectiva es va activar a l'instant per salvar l'espai: "Va ser molt bonic veure com, en un moment, ens organitzàvem per muntar els tendals. De sobte sortien milers de mans per ajudar-nos a construir coses", recorda la Valeria.

Entre aldarulls i castanyes

A les revoltes, identificacions policials i fortificacions de dissabte passat, se’ls hi contraposava una pau i una calma absoluta dins les tanques de Plaça Catalunya, on es preparaven per celebrar la Castanyada.

La idea des de l’acampada és clara: distanciar-se radicalment dels aldarulls i mobilitzacions dels dissabtes 24 i 31 d’octubre. Valeria Escandón remarca la naturalesa pacifista del moviment: “No volem que se’ns relacioni amb aquesta gent perquè l'acampada des de l'inici ha estat una protesta pacífica. L’acampada és un altre punt de trobada, més enllà de la violència que es vulgui fer a fora”. 

Valeria Escandón compagina estudiar amb l'acampada / JAN MARTÍ

Entre la tensió i la presència policial, el focus dins la plaça va ser mantenir viva la tradició catalana. Mentrestant, les botigues semblaven preparar-se per un Halloween mogudet, des de dins la Plaça van desentendre’s per complet dels aldarulls i van preferir combatre el fred amb el caliu dels panellets, els moniatos i les castanyes. 

Més enllà del sostre una emergència social.

Darrere de les tendes de campanya, la protesta ha destapat una altra realitat urgent que sovint queda fora de les agendes mediàtiques: l'atenció a les persones sense sostre. En l'acampada, molts han trobat una xarxa col·lectiva i una comunitat que els permet no haver d'enfrontar-se sols al món.

La Maria Roger explica aquesta realitat: “Tant aquí com a Mallorca ens hem trobat amb una necessitat molt urgent: ajudar persones sense sostre que no tenen la possibilitat d'estar en cap altre lloc que no sigui el carrer. Quan ens ve un cas en concret, com que tenim integradores i educadores socials dintre de l'acampada, ens ensenyen a la resta com parlar amb la persona afectada, com comunicar-nos-hi, donar-li veu i demostrar-li que té capacitats, que aquí pot ajudar i aportar. Molts d'ells estan ara superactius”.

Gràcies al treball d'aquestes educadores i integradores socials, l'acampada s'ha convertit en una xarxa de suport i comunitat. En aquest espai de confiança, l'equip manté un contacte estret amb entitats com Arrels Fundació o SOS Racisme per derivar i acompanyar els afectats en la gestió dels seus casos.

Tanmateix, no sempre s'arriba a fer el pas, com matisa la Maria Roger, a vegades prefereixen no anar-hi per circumstàncies personals o experiències prèvies: “No és que l'associació estigui fent una mala feina, sinó que és que aquell cas personal no queda cobert amb el que se li està donant d'ajuda."

Pancarta reivindicativa a l'entrada de l'acampada / JAN MARTÍ

Entre les maletes que ara envolten la plaça i els turistes que s’aturen a observar-les, les tendes ja formen part d’un paisatge que fa un mes semblava provisional. El que va començar com una acampada improvisada s’ha convertit en una mobilització capaç de mantenir-se durant trenta dies i de traslladar les seves reivindicacions fins al debat polític. La tardor avança, però a plaça Catalunya la pressió no s’atura.

Ara, la gran incògnita és si aquest moviment serà capaç de traduir tota aquesta mobilització en vots quan arribi el moment de dipositar la papereta o si, més enllà del soroll i de les pancartes, els seus esforços acabaran per diluir-se a les urnes.