Bon dia, escriptori, com estàs?

Doncs bé, per fi cap de setmana, estava massa ben acostumat a estar de vacances, aquest any, inclús massa llargues, ja fa molt del març. Ara però, sant tornem-hi amb força mandra, ha sigut una setmana dura, per fi ha arribat el tan esperat i desitjat dissabte.

Ah clar. Què has fet durant el confinament?

Agafar pols i més pols... i guardar coses estúpides que els alumnes es van deixar al març.

Se't van quedar moltes coses dins?

I tant, no t'ho pots arribar a imaginar! A companys meus els hi ha quedat des de samarretes, suadores o estoigs. A mi, una cosa molt pitjor!

Què a tu?

Un entrepà de l'hora d'esbarjo de mortadel·la i formatge i unes 'Dinosaurus' obertes. Increïble. Molt fàstic. Els pares del Marc, pobres il·lusos, encara es deuen pensar que se'l devia menjar.

Passa sovint això que no es mengin l'esmorzar?

Molt sovint, però a mi me la sua mentre a les dues quan marxen me'l treguin... El 12 de març, enjogassats perquè ja no havien de tornar a l'escola l'endemà, l'eufòria els va apoderar i no van pensar més en l'entrepà. Pobre de mi.

Has tingut visites no, doncs?

I tant, he conviscut tot el confinament amb unes pessigolles constants que em provocaven les llargues files de formigues que em venien a veure. Com un formigueig a la panxa, però no d'enamorat, de fàstic! Semblava impossible, aquest entrepà no s'acabava mai. Florit i re- florit, i encara venien. En Marc quan el va veure dilluns va fer broma amb tots els amics: "Loco, loco!!!! Nen!!! Què em vaig deixar el bocata aquí!" i es van ficar a jugar a la bola de foc amb ell. Intens? Sí, i molt.

No hi ha res com ser un nen.

Preferiria que no fossin tan infantils, la veritat. A vegades també van de romàntics.

De romàntics, per què?

Es pensen que si escriuen TKM (te quiero mucho) amb permanent o gravat amb tisores sobre meu, la seva novia de pre-adolescència, quan no s'han donat ni un pico – així és com n'hi diuen ells a un petonet– és per tota la vida.

I òbviament no ho és.

Exacte, il·lusos com els pares amb l'entrepà. Després quan ja fa una setmana que passegen de la mà pel pati – per ells és molt – i té lloc la ruptura, vinga a guixar-me com poden perquè no es vegi la declaració d'amor, o es vegi menys. D'aquesta manera no m'estranya que sigui lleig i cada vegada sembli més vell.

És cert, estàs força degradat.

No m'estranya, i mira sota meu.

Uf, quina mania, quants xiclets!

Ah! Exacte, i mira que estan prohibits a l'escola eh, si no imagina't com estaria... I això és una cosa comuna a totes les edats. Ara sóc un escriptori de la classe B de primer d'ESO, quan era un escriptori d'Universitat, també ho feien, i de primer de primària, també. Veig que això és un problema de l'existència humana. Sóc un mosaic de xiclets.

Imagino que també molts cops ets el millor aliat per aquells qui no estudien.

Sí, però això ja m'agrada, jo no vaig en contra dels estudiants, jo vaig amb ells, sóc la seva eina. Si els puc ajudar a aprovar un examen, encantat! Però que no m'enganxin xiclets, ni em deixin un entrepà podrint-se dins meu mig any. Si us plau.

Quines tècniques utilitzen per copiar?

Els més porucs apunten coses sobre meu amb llapis, les típiques dates o paraules que són incapaços de memoritzar, i just quan les han utilitzat a l'examen o veuen que no els hi pregunten me les esborren. També és la manera que quan passa el professor a prop poden posar el paper a sobre ràpid o esborrar-ho amb el palmell de la mà suat. Aquests, però s'han de saber una mica la lliçó. Els que no se saben absolutament res tenen tots els apunts a sota el calaix i, o bé treuen el foli a sobre la taula i el col·loquen sota l'examen, o fan manetes dins del calaix.

Juntament amb l'entrepà podrit.

No m'ho recordis. Ja hagueren pogut fer una neteja bona dels escriptoris, tanta higiene de mans i tantes mascaretes. Ja et dic jo que si algú toca sense voler aquests xicles de sota meu, encara que sigui per enganxar-hi un altre xiclet, agafa la covid i més!