Vuit anys de dol per la mort del pare, tot un estiu de tedi per davant i la gelosia d'unes joves ofegades per les parets de casa. Així s'inicia la història de les cinc germanes protagonistes de La casa sin Bernarda que, a diferència del clàssic de Lorca, aquesta vegada, en la versió d'Entrance Teatro, estan soles a casa, sense la mare que regenta la llar i la norma social.

Però l'absència de Bernarda Alba no fa d'aquest entorn un espai menys hostil, ja que el conflicte amarg que envaeix l'escena converteix igualment les noies en feres que anhelen la llibertat. Les ganes de respirar joventut xoquen amb el destí al qual es veuen abocades.

El seu pare ha mort i els toca complir un etern dol. És per això que, quan el públic entra a la sala, el primer que veu és un grup de cinc noies que vesteixen de negre i de llàgrimes. Elles són Júlia Barceló, en el paper d'Angustias; Judit Cortina, que fa de Magdalena; Mariona Ibáñez, convertida en Amelia; Alba Sáez, com a Martirio, i Paula Jornet, que es posa a la pell d'Adela. Totes amb el mateix destí: sense poder sortir de casa i amb el "què diran" com a regidor dels seus comportaments.

La directora Paula Errando ha plasmat a la perfecció, mantenint viu el text i l'estil de Lorca, com les passions humanes fan esclatar el conflicte fraternal. La germana gran, Angustias, està promesa amb Pepe el Romano, i tal com passa a l'obra de Lorca, la disputa esclata quan es descobreix que la petita de la casa, Adela, interpretada de manera brillant per Paula Jornet, també es veu a les nits amb el futur marit d'Angustias, i vol impedir el casament. 

Esclata una guerra a base de converses precipitades, presses, murmuris i mirades de ràbia. Tots aquests gestos queden banyats per una expressivitat —valgui la generalització— molt femenina i, en alguns moments, condimentada amb música castellana.

Alhora, l'escena s'omple d'instants de compassió i tendresa, sobretot entre els personatges d'Adela i Martirio. L'espectador queda embadalit amb elles. Reprodueixen a la perfecció una relació de màxima complicitat, reflex d'una confiança molt estreta. Sembla que siguin les úniques persones que coneixen al món per com es miren, s'abracen i, en definitiva, s'estimen, malgrat la desgràcia familiar.

Entre dones

L'eix principal del conflicte és la lluita de tres germanes per l'enamorament d'un home, així com l'ofensa de les altres, que veuen la disputa com una deshonra per la família. 

Ara bé, aquest enfrontament va més enllà del desig de buscar un jove que les complagui romànticament. Es tracta d'escapar. Les noies es troben a la flor de la vida, i els vuits anys de dol als quals estan sotmeses les empenyen a escapar de les quatre parets que les mantenen recloses. L'adaptació del clàssic de Lorca que es pot veure a l'Espai Brossa plasma aquesta idea tant com ho fa l'obra dels anys trenta. 

El rebuig a les normes socials porta les protagonistes a desitjar una vida millor, i l'escapatòria que veuen és llançar-se als braços d'un home, tot i que el més probable és que els depari un destí igual de dissortat; el que la tradició mana per a les dones. 

Aquests anhels de romanticisme són teatralment molt potents. Hi ha escenes que desperten somriures de complicitat. Un d'aquests moments dolços és quan les germanes pregunten a Angustias què es van dir ella i el seu enamorat el primer dia que van parlar. Ella explica que estava nerviosa, ja que mai havia parlat amb un home, tot i tenir quaranta anys. Pura tendresa. 

Més endavant, totes elles llancen una mirada a l'horitzó quan els segadors arriben de treballar i passen a prop de casa seva. Elles els miren des de casa, des de lluny i amb enveja: "Nacer mujer es el mayor castigo", lamenta una. Però de nou, aquest no és més que el desig de sortir de l'empresonament a què els ha dut la preservació de l'honor familiar.

Val la pena conèixer l'adaptació de l'obra de Lorca, ja que les cinc actrius porten a escena, acompanyades d'una escenografia excel·lent de Paula González, una història que no caduca, que és reflex dels conflictes familiars, socials i estructurals que regeixen una societat on la por a la humiliació penetra les parets d'una casa que ofega tothom.

Fitxa tècnica

Autor: Federico García Lorca

Adaptació i direcció: Paula Errando

Disseny de llums: Lola Errando

Escenografia: Paula González

Vestuari: Carmen Errando i Vera Moles

Moviment: Ester Guntín

Digger: Marina Herlop

Efectes Sonors: Borja Ruiz

Assistent de direcció: Clara Sans

Assistent d’espai: Marta Calderón

Assistent de producció: Sara Risco

Fotos: Lola Errando i Kiku Piñol

Vídeos: Celia Giraldo i Carmen Aumedes

Disseny gràfic: Ignasi Àvila

Comunicació: Eudald Fabres

Producció i management: ENTRANCE

Preu: de 10 a 20 euros