El somni americà de Dana Lixenberg - Diari de Barcelona
Exposició fotogràfica
El somni americà de Dana Lixenberg
L’exposició ‘American Images’ reuneix més de tres dècades de trajectòria de la fotògrafa neerlandesa als Estats Units
Els Estats Units: la terra promesa on qualsevol pot prosperar i assolir la riquesa i l’èxit. Viure el somni americà deu ser realment frustrant per a qui se'l creu de debò, però entusiasmant per a qui l’entén com Dana Lixenberg. Tres dècades fotografiant Amèrica han permès a la fotògrafa neerlandesa explicar el veritable somni: ser vist sense haver triomfat.
Nascuda a Amsterdam el 1964, Lixenberg ha teixit una trajectòria entre encàrrecs editorials i projectes documentals. Aquesta doble dedicació vertebra Dana Lixenberg. American Images, al centre de fotografia KBr de la Fundació MAPFRE. Comissariada per Laurie Hurwitz i Marcel Feil, l’exposició reuneix més de 126 fotografies, una instal·lació amb 300 polaroids i dues videoprojeccions, que es poden visitar fins al 17 de gener de 2027.
"The picture lady"
El recorregut comença a Imperial Courts, un complex d’habitatges socials del barri de Watts (Los Angeles, California) que acull el primer —i encara vigent— projecte de Lixenberg. Després de les revoltes de 1992, els mitjans de comunicació havien reduït el barri a la violència i les bandes, de manera que les vides de tothom que hi vivia van quedar en segon terme. Un any més tard, la fotògrafa va decidir enfocar-se precisament en això, en mostrar la complexitat d’una comunitat silenciada.
Amb el temps, els veïns la van batejar com a the picture lady, 'la senyora de les fotos'. Quan va reprendre el projecte el 2008, alguns infants ja eren adults, altres persones havien mort o eren a la presó. La juxtaposició dels retrats converteix les dates en edats, vincles i absències. Cada fotografia conserva una trobada anacrònica; el conjunt explica la continuïtat d’un veïnat.
Aquesta paciència defineix també l’estil de la neerlandesa. La càmera de gran format afavoreix un procés pausat, el que ella anomena un “ball lent”, en què els retratats construeixen conscientment la seva imatge . Els gestos i les postures guanyen pes, sense que la proximitat permeti desxifrar tota una vida. Als vídeos, Lixenberg amplia la mirada: dones que es trenen els cabells i veïns que celebren una graduació, mentre el brunzit dels helicòpters policials travessa les escenes. La quotidianitat condensa alhora els vincles i les tensions del barri.
La banalitat de l’estatus i la posteritat del moment
A través de les polaroids, Lixenberg reflexiona sobre el pes de l’estatus. Whitney Houston i Eminem comparteixen espai amb els veïns de Watts, sense contraposar-se ni contradir el relat. La neerlandesa no iguala les seves vides, però qüestiona un automatisme de l’espectador: per què ens aturem més estona davant d’una cara coneguda?
El retrat de Tupac per a la revista Vibe (1993) porta la reflexió més enllà. Reproduït en tatuatges, mems i reinterpretacions gràfiques, s’ha convertit en una icona de la cultura de masses. L’exposició en ressegueix les apropiacions i mostra com la singularitat d’una trobada acaba transformada en un símbol col·lectiu, obert a significats que s'allunyen la fotografia original.
La mateixa atenció a l’individu travessa les col·leccions de Jeffersonville, Indiana (1997-2004), que retrata persones sense llar, i The Last Days of Shishmaref (2007), sobre una comunitat indígena d’Alaska afectada pel canvi climàtic. Des de circumstàncies diferents, tots dos projectes plantegen la possibilitat de mantenir una vida i conservar un lloc al món.
Amb American Images, Lixenberg desmunta l’idíl·lic somni americà i esborra la imatge de l’èxit: el valor de les persones no es mesura en allò que han aconseguit, sinó en allò que són. Davant la seva càmera, ningú ha de demostrar que ha triomfat per merèixer atenció. Fora de pla, tampoc.
