La casa és gran i luxosa, construïda el 1995 en el pendent d'una vall de pins i alzines que s'estén davant nostre fins al mar, que es veu a l'horitzó. Un fil elèctric s'aixeca dos pams del terra i delimita el final de la gespa. Durant el dia la tanca elèctrica està apagada, però des de mitjanit fins a les 6 de la matinada s'encén i cal anar amb compte a no tocar-la. La zona és plena de porcs senglars -la tercera nit els sentirem grufar dins la fosca- però les terrasses, el jardí i la casa queden com dins una bombolla segura.

Arribem passades les set amb el cotxe de la Marta que, amb la Carme, ens espera a l'estació de tren de Sant Pol de Mar. Entrar els quatre i les maletes dins el Toyota Aygo no és fàcil, menys encara ho serà pujar per la carretera que s'enfila, empinadíssima, entre urbanitzacions caigudes enmig del no-res, com bolets en el paisatge del Maresme, i grans hivernacles plens de maduixes. En un dels revolts on no aconseguim passar de primera ens avança un Mini Countryman vermell i l'insultem, més per descarregar la tensió de la pujada que per la infracció comesa. Quan arribem al Bosc de les Idees el trobem aparcat: resulta que la parella que l'ocupa, com nosaltres, també assisteix al curs de l'Albert Sánchez Piñol.

Caminant per la vall de pins i alzines d'El Bosc de les Idees

L'ambient és agradable i, sense pressa, els participants ens anem aglutinant enmig del pati, sota el rellotge de sol i els dos àngels que el sostenen: som la Marta, la Carme, l'Alba, la Pepita, l'Arnau, la Maria, la Tònia, l'Anna, la Rosa, l'Andrea, en Tomeu, l'Olma i el Bitxu, gos i rei de la llar. En Sánchez Piñol és a punt d'arribar. Mentrestant la Pat Vila, amfitriona i creadora d'El Bosc de les Idees, ens presenta el lloc i el projecte: és una iniciativa privada, sense subvencions ni ànim de lucre. Ella i el Jean Pierre, la seva parella, viuen aquí des de fa un any.

Els integrants del seminari amb l'Albert Sánchez Piñol (falten la Pat, que feia la foto, i el Bitxu que corria per allà)

S'adonaren, explica, que l'espai era massa gran per a dues persones. Tenien una infraestructura, un gran "cos", però calia posar-hi una "ànima", dotar-lo de sentit, en altres paraules, compartir-ho. La finca, que fins aleshores es deia "El Bosc", passà a anomenar-se "El Bosc de les Idees", amb la voluntat de convertir-ho en un "oasi cultural", un brou de cultiu per a la creació, la investigació i la recerca. Més concretament, ofereixen fer-hi estades individuals, caps de setmana culturals i seminaris com el que ens trobem: tres dies amb l'escriptor Albert Sánchez Piñol.

La casa és oberta a tothom, volen que els projectes de cadascú s'hi puguin concretar: "Vaig adonar-me que la majoria d'escriptors de Catalunya no es coneixen entre ells. Potser s'han trobat en algun acte, però no es tenen al Whatsapp", afirma la Pat. La iniciativa vol posar remei a aquest problema tan estès en un país que, tot i ser petit, no se salva de la nefasta comunicació interna.

Primeres passes pel Bosc de les Idees

Després d'entrar a la bodega, excavada al llom de la muntanya, i a la sala gran, amb una xemeneia immensa que agrupa els versos de poetes durant l'hivern, pugem al primer pis, on hi ha la biblioteca i les habitacions dels convidats. Les cambres donen al mar i algunes finestres tenen ornaments de pedra esculpida. Són, com les portes, fragments d'altres edificis més antics que es van comprar abans de dissenyar la casa perquè es volia integrar l'edifici en la tradició i el paisatge. Allò de "m'exalta el nou i m'enamora el vell", però en lloc d'utilitzar paraules, amb pedra i fusta massissa.

Dalt del tot, a l'altell, una de les poques sales sense quadres a les parets, la més buida de totes, a l'espera encara de projectes que l'omplin, de moment serveix per fer-hi tallers i ioga quan a fora fa fred. En un racó hi ha estàtues de marbre i en l'altre una taula de ping-pong. La pissarra recorda el que fou un partit històric, l'únic cop que la Pat Vila ha guanyat el lingüista Pau Vidal: un 11-21, a favor de l'equip local.

Altre cop a la gespa, en les presentacions, queda clar que tothom escriu i, qui més qui menys, ha publicat alguna cosa. La Pepita i la Maria descobreixen que van ser finalistes en un concurs literari d'Organyà, un petit poble de l’Alt Urgell; i la Carme relata com l'Albert Sánchez Piñol va viure en el seu pis, al Carrer Petritxol. Era un cau d'artistes, historiadors i personatges en general de la Barcelona dels anys 90. Pagaven una misèria de lloguer i es guanyaven la vida escrivint a pàgines per encàrrec per les enciclopèdies i presentant relats a concursos de poble. Eren temps feliços, recorda. Allà, en aquell pis caòtic, fou on es va escriure La pell freda.

Just quan la Carme arriba al clímax de la seva història, com si haguessin coreografiat la seva entrada, apareix en Piñol. Confirma amb nostàlgia que sí, que foren temps feliços, que al Carrer Petritxol cadascú hi tenia temps i llibertat per fer el que volia, i que quan arribava algú nou al pis, si preguntava quin era el seu prestatge al frigorífic, sabien que no hi duraria dos dies.

La Carme, llegint un dels relats breus del concurs literari d'Organyà 

El "Papitu", l'estructura paradigmàtica narrativa d'en Piñol

"El que ens enganxa a un relat és una pregunta. Per escriure un best-seller cal trobar una pregunta que interessi milions de persones", diu unes hores després l'autor de Victus durant la sobretaula, quan l'amabilitat encara és rígida i la cortesia, que es mantindrà durant els pròxims dies, ocupa un lloc central a la taula. 

"El que ens enganxa a un relat és una pregunta. Per escriure un best-seller cal trobar una pregunta que interessi milions de persones"

Durant les classes i les converses informals, l'escriptor defuig totalment de la idea romàntica de l'artista: som hereus, defensa, d'una cultura afrancesada. Una cultura que després de la Revolució Francesa i amb la pèrdua de la religió, imposa un "poder diví inexplicable" a l'artista. Piñol assegura que d'escriure se n'aprèn, com tot a la vida.

L'autor defensa una visió poc romàntica de l'art, que arrela en la practicitat dels Estats Units, i especialment en la del cinema. Tota història, o més ben dit, tota història que no vulgui matar d'avorriment qui l'escolta, llegeix o contempla, segueix una "estructura paradigmàtica narrativa", un esquelet. Ell l'anomena “Papitu” per treure-li gravetat, perquè té "molta mania a la gent que caga marbre" i vol "fer fàcil el que és difícil".

Sánchez Piñol explicant els secrets del "Papitu"

El “Papitu” està format per una introducció, que presenta mínimament al protagonista, a l’antagonista i també on té lloc l'acció; el segueix un primer gir, que presenta el conflicte d'interessos entre el protagonista i l'antagonista. Aquest conflicte es pot reduir a una sola pregunta binària, amb "sí" o "no" com a resposta: aconseguirà el capità Ahab matar Moby-Dick?, per exemple. És aquesta pregunta la que ens manté enganxats al relat fins el segon gir narratiu, que respon a la gran pregunta i que desemboca al final de la història.

Les històries ens interessen perquè, d'alguna forma, sentim que parlen de nosaltres. "La ficció és una de les indústries més grans que hi ha el dia d'avui", afirma Piñol, i assegura també que "la funció de la literatura no és fer-nos millors persones, sinó fer-nos persones". Com si haguéssim de recórrer a la ficció per imaginar-nos, per intentar entendre'ns a nosaltres mateixos.

Coses com les que passaven abans

Més enllà de les lliçons de caràcter acadèmic vam viure autèntiques "dinàmiques". No tots els dies tens l'oportunitat de compartir una piscina en forma de bassa amb persones de totes les edats explicant aventures amb una pilota de plàstic blava com a fil conductor; ni tampoc et poses a esbrinar si certes anècdotes congoleses d’en Piñol són certes; i molt més lluny queda haver d'escapar dels aspersors del jardí ja ben entrada la matinada i refugiar-se a la cuina de disseny presidida per una aixeta metàl·lica d'època. En alguns moments ens va ressonar tot per dins, com quan eres un infant i marxaves quinze dies de colònies, amb la diferència que només vam passar tres nits, i que ara els anys pesen una mica més.

La piscina que presideix el jardí sota el rellotge solar sostingut per dos àngels

Altra volta al cotxe, pel camí que ara ens allunya d'El Bosc de Les Idees, intentem imaginar quina seria la pregunta, què seria el primer gir narratiu, quin el desenllaç, si aquests tres dies fossin una història. La resposta és incerta. Sí, sabem que no ha calgut carregar la bateria del mòbil; ni tampoc no hem sentit parlar durant tres dies, per primer cop des que va començar, de la pandèmia que ens envolta. I que hem tingut temps per gaudir i per estar, cadascú amb si mateix o amb els altres.

Potser aquesta no és una gran pregunta, ni és un primer gir, ni l'inici d'un best-seller. Però és una condició necessària perquè aquestes preguntes sorgeixin. Tot plegat, La pell freda es va escriure amb disciplina, sí, però des del gaudi, des d'un pis caòtic que la Carme oferia generosament, on posava l'espai i deixava que les coses, simplement, "passessin". I sembla que una cosa semblant volen fer ara la Pat i el Jean Pierre amb El Bosc de les Idees.