Tots coneixem les pel·lícules de Pixar, caracteritzades per la seva capacitat d’entretenir públics de totes les edats, des de nens fins a adults. Aquesta capacitat rau en el fet que acostumen a tenir una narrativa multinivell, és a dir, ofereixen diverses capes de significat que cada grup d'edat aprecia diferent. I això és justament el que passa a L’anorak.

Mentre que els nens gaudeixen de les històries superficials i l’humor visual, els adults poden captar les subtilitats, els temes més profunds i les metàfores més complexes que s’hi amaguen. L’anorak, una adaptació del conte de Nikolai Gógol, narra la història de l'Akaki, el protagonista de l’obra, que necessita un abric per passar el fred hivern de Rússia.

Malgrat treballar i portar una vida corrent, no es pot permetre comprar-se un abric. “Aquesta pobresa d'algú que treballa i no en té prou, la solitud d'aquest personatge, aquesta deshumanització de la vida a la ciutat, és des d'on ens parla aquesta obra”, explica Marc Cartanyà, director de la peça artística.

Ara bé, com deia, L’anorak és feta a capes. I on els adults podem veure tot això, els nens hi veuen un teatre de titelles, físic i visual i fa que s’ho passin d’allò més bé quan, per exemple, l’Akaki fa uns ulls com taronges quan els companys de feina li apilen els arxivadors al davant perquè es posi a treballar. 

És aquí on els intèrprets, en escenes sense diàleg o en què l’intercanvi de paraules és mínim, fan una feina excepcional. Tot es transforma constantment; els carrers de la ciutat on viu l'Akaki, la il·luminació, els efectes de fum i la música, però és la perícia dels intèrprets que ens transporta als diferents escenaris. Amb una escenografia molt simple donen vida a nombrosos personatges i s'encarreguen de fer els canvis d'escenari necessaris.

Tots els actors són en algun moment o altre el personatge de cabells vermells, l’Akaki, i els espectadors l’acompanyem en el seu periple per aconseguir diners per un abric. Un abric que finalment aconsegueix, però que li treuen dos rodamons quan torna a casa a última hora de la nit. En aquesta escena, per bé que els adults podem empatitzar amb la situació presentada de manera més complexa, adults i nens vam sentir el mateix: llàstima pel nostre personatge. 

De fet, això es va fer evident quan, just a la fila de darrere, sento una nena d’uns set anys preguntar al seu pare amb una veu trista: “Papa, per què no li tornen l’abric?”. A banda de ser un moment molt tendre, va quedar demostrat que L'anorak és realment per a tots els públics i que els nens (preferiblement a partir dels sis anys) són perfectament capaços de seguir l’argument. 

És important dir, per acabar, que l’obra no té una interpretació única. En realitat, és una peça que si t'atures a explorar, pot arribar a fer vertigen de tan fonda com és. L'anorak es podrà veure fins al 24 març, cada dissabte i diumenge a les 16.00 h, al Teatre Lliure de Montjuïc. Només queden quatre funcions, així que no badeu! 

Ah! I molt recomanable anar-hi acompanyat, que la màgia d’anar al teatre també és això. De fet, el teatre no hauria de donar per tancat un sol significat, sinó que és amb els altres, en sortir de la petita sala, que pots completar el relat de tot allò que has viscut a dins.