Algú fa les quatre passes que separen la calçada de la façana del número 43 de la Via Laietana. Sota d’una enorme bandera d’Espanya, un rètol: “Jefatura Superior de Policia”. No especifica quina policia, perquè en l’època que va fer-se el rètol, se sobreentenia. Més avall, dues policies dones resguarden la porta. Una sembla més gran, alguna arruga i actitud vigilant, l’altra, més baixeta, té encara alguna marca de rodonesa infantil a les faccions. En l’època bona —quan buscaven traficants d’urnes— n’hi havia quatre i duien un rifle d’assalt; ara no. Tot i això, una tanca les separa dels civils. Ves a saber a qui protegeix.

Aquest algú les saluda i elles responen, somrients. Els pregunta: “vostès saben que aquí es va torturar gent?”. Totes dues tensen músculs i canvien l’expressió. La més gran, s’agafa l’armilla antibales pel coll i li aparta la mirada; ja no l’hi tornarà. L’altra, amb to innocent i nerviós, respon: “No le sé decir” —en castellà— “nosotros” —masculí— “estamos trabajando, y de la historia y eso no tenemos ni idea”.

Exactament en aquests metres quadrats, davant de la Prefectura Superior de Policia Nacional espanyola a Catalunya, hi va tenir lloc un dels fets més insòlits de la història recent de Catalunya. L’11 de maig de 1966, 130 capellans i preveres, van sortir de la catedral de Barcelona i van recórrer els 280 metres que els separaven del que llavors s’anomenava Comissaria de la Brigada Politicosocial: els grisos. Volien entregar una carta a Antonio Juan Creix, cap de la Brigada, on demanaven que cessessin les tortures als detinguts. La carta no va arribar mai.

El recorregut de la manifestació, l'any 2025

Fe i innocència

Mossèn Salvador Pie i Ninot, avui, és doctor en teologia per la Pontifícia Universitat Gregoriana de Roma i rector de Santa Maria del Mar. L'any 1966, era un jove vicari a Vilanova i la Geltrú. “El dia anterior vaig rebre una trucada. Em van dir que ens trobaríem a la catedral, resaríem i després entregaríem la carta. Vam ser uns innocents; pensàvem que l’Església la respectarien”.

Allà, seixanta agents els van rebre amb l’especialitat de la casa: cops de porra, coces i insults. El consolat nord-americà a Barcelona enviava un telegrama confidencial al Departament d’Estat —publicat per Llúcia Oliva a La Vanguardia l’any 2016— on narrava els fets així: “Els sacerdots no van fugir i la policia en va haver de portar uns quants a cops i empentes a carrers laterals, on van procedir a apallissar-los a consciència. La reacció de la gent que hi sol haver a la zona al migdia va ser de sorpresa i horror. No hi va haver crits ni pancartes.”

El silenci solemne de les sotanes negres va convertir-se en una pintura de Goya o de Ramon Casas. Tot eren corredisses, sang i insults. “A mi van trencar-me l'alçacoll d’un cop de porra” explica mossèn Pie, amb una indiferència total, però sincera; no ho considera gran cosa “crec que algun en va sortir més mal parat. Vam córrer cap al Palau de la Música” —on, en aquell moment, hi havia l’església de Sant Francesc de Paula, que van trobar tancada— “quatre o cinc vam anar a parar a la plaça d’Urquinaona i vam seure en un banc”, diu, negant amb el cap, mentre resta importància a la situació.

Porra i toga

Quatre mossens seran represaliats per la situació: Josep Dalmau, Ricard Pedrals, Antoni Totusaus i el caputxí Jordi Llimona. No era casualitat. Dalmau havia tingut contactes amb el PSUC i segons la investigació de Llúcia Oliva també va ser qui va avisar el consolat nord-americà de la protesta. Llimona, d'altra banda, com a caputxí, estava en el punt de mira. Durant el març d'aquell mateix any, la congregació de Sarrià havia allotjat el conclave adolescent més tard batejat amb el nom de "Caputxinada": l'assemblea constitutiva del Sindicat Democràtic d'Estudiants de la Universitat de Barcelona. 

Precisament en aquest acte, s’identifiquen els 13 delegats del Sindicat, entre ells Quim Boix i Lluch, un jove estudiant d’enginyeria. El 6 de maig els detenen i torturen. Joaquima Lluch i Argelet, mare de Boix, a instàncies del seu advocat, Josep Solé i Barberà —llavors dirigent clandestí del PSUC, més tard un dels redactors de l’Estatut d’Autonomia de 1979—  va signar una denúncia per les tortures del seu fill que arribà als capellans. Ell era el motiu d'aquella carta que no va arribar.

59 anys després la Comissaria aguanta dempeus, però també ho fa Quim Boix. Ja no és ni estudiant, ni jove, sinó un integrant de la Federació Sindical Mundial de barba frondosa, veu retronant i neutres formidables. Al seu despatx, encara el vigila, amatent, una vella imatge del Che. “Tot i que la Manifestació dels capellans era per mi, jo no vaig assabentar-me’n fins temps després”, explica, mirant-s’ho amb el confort dels anys. Llavors era a la presó. “Jo sentia que els funcionaris etzibaven cops contra la porta de la cel·la i cridaven: ‘La que has liado, cabrón’ i ‘Te vamos a dar’. Jo no podia moure’m del llit del mal que m’havien fet durant la tortura”.

Muntatge d'un jove Quim Boix sobre diaris de l'època per al programa 'Va passar aquí', de Betevé.

El seu crim havia estat organitzar la fundació del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona. “Es tractava de fer una alternativa independent i del SEU, el Sindicato Español Universitario, que llavors liderava el franquista Rodolfo Martín Villa, sense que l’hagués escollit ningú”.

Martín Villa serà condemnat a l’Argentina pels crims de lesa humanitat de la Massacre de Vitòria de l’any 1976. Fins al moment, no sap què és una cel·la; des de l’any 2006 és president de Prisa TV, l’antiga Sogecable. Quim Boix va tornar a la Comissaria nou vegades més.

A la vista de tothom

“Per nosaltres, l'assemblea consitutiva del Sindicat no era un acte clandestí; la idea era fer una acció oberta, democràtica i legal”, assegura Boix, “Volíem tenir un espai on posar cartells, on reunir-nos els estudiants i on expressar-nos obertament; tant era així que jo vaig presentar-me al despatx del degà de la facultat, un tal Orbaneja,  franquista de pro i amic personal del dictador, i vaig dir-li: ‘Vinc a demanar-li la sala d’actes per la constitució del Sindicat Democràtic d’Estudiants’. Ell va treure una pistola del calaix i la va deixar sobre la taula. ‘Creo que me ha usted entendido, ya se puede ir’, em va respondre”. Davant de la negativa, la coordinació dels estudiants va trobar la complicitat dels caputxins.

"Sabíem que l'únic lloc on teníem la garantia d'aguantar unes hores era una església; a Barcelona n'hi ha desenes i Franco havia signat el Concordat del Vaticà que li impedia fer-hi entrar la policia a la valenta". Amb tot, la policia no va trigar a descobrir on s'amagaven.

"Estic convençut que va ser l'Antoni Tàpies. Estaven tan acostumats a fer servir la tortura per obtenir informació, que no tenien gaire múscul per a la investigació. Eren més 'adictos al régimen' que grans professionals. En Tàpies, potser perquè no li van dir, potser perquè ho va trobar una ximpleria, va aparcar el seu enorme Mercedes blanc ben bé davant del convent", diu, Boix, enriolat.

Un conclave adolescent

Els agents van encerclar el recinte durant tres dies i els van tallar les comunicacions. Van fer-ne sortir els menors d'edat (en aquell moment, de 21) i van començar a negociar amb fra Joan Botam i Casals, el màxim responsable dels caputxins. Boix, a 80 anys i ateu declarat, s'hi segueix referint per "Pare Botam".

En parla amb tendresa sincera: "És qui va acceptar que féssim la reunió allà i qui va impedir que la policia entrés". Dues vegades va rebre ordres militars, primer del capità i després del governador civil de Barcelona, de deixar entrar els grisos per fer les detencions, i dues vegades s'hi va negar. "Va respondre que 'jo he allotjat a casa meva aquesta gent per fer un acte, no per facilitar-vos les detencions. Facin el que creguin que han de fer, però serà sense el meu permís'." Tot això, arriscant-se a acabar a la presó de Palència, reservada per als sacerdots, fonamentalment plena dels que Franco considerava "insubmisos".

"Aquí ens va defensar molt l’arquebisbe Gregorio Modrego Casaus", assegura mossèn Pie. "En aquella època encara els proposaven ells [el règim] els bisbes, i  Don Gregorio era aragonès i franquista; havia estat el capellà de la Legió Espanyola a l’Àfrica, amb Franco, però va defensar els seus capellans. Va dir que no es podien jutjar i van acabar indultant-los”.

En les seves paraules hi ha un agraïment decidit però amarg. “Després del Concili Vaticà II, l'església tenia clar que no es podia obligar ningú a ser creient. Per això són importants els papes” —assegura, fent referència a la fumata blanca de Lleó XIV— “El problema”, afegeix, “és que Franco va morir l’any 75. Xocaven les instruccions de l’església amb la legislació civil; jo mateix vaig proposar que la Religió deixés de ser obligatòria a la universitat, però no podia desaparèixer dels currículums. Doncs aprovat general”, conclou, ras i curt.

Com en la majoria de composicions litúrgiques, no triga a arribar la nota amarga. "Una cosa així hauria d'haver passat amb en Puig Antich. Pau VI, va demanar a Franco que no el matessin i el dictador no en va fer cas; això fan els dictadors. Aleshores el Vaticà es va enfurismar, hi va haver una gran tensió. Els papes feien el que havien de fer, moure's per la llibertat i el respecte, i Franco no", diu visiblement afectat. El lament li aprofundeix els solcs que l'edat li fa a la pell. "Tots coneixíem algun Puig Antich, sabíem d'aquell ambient. Allò va empitjorar-ho tot molt i fins i tot gent que no tenia inquietuds polítiques va sentir-se'n amic".

La tortura

Puig Antich també va passar per Via Laietana, com Quim Boix. Aquelles portes van ser per a molts, l'entrada a l'infern: engolien joves i n'expulsaven traumats, quan no cadàvers. La pitjor de totes les vegades, a Quim Boix només van fer-li sagnar el nas. "Van veure'm pel carrer de pura casualitat, jo havia d'intercanviar-me uns papers amb un company del PSUC i ells sortien d'un pis. Vaig fugir corrent i ells em perseguien amb el Z, finalment em van detenir a punta de pistola dins d'una botiga de sabates; per sort ja no duia els papers a sobre."

El van tenir tres dies detingut abans la Comissaria no el va escopir, aquell dia només amb un parell de cops, i va tornar amb la seva dona Michèle. "La meva dona estava embarassada, m'esperava per marxar cap a França. Havia perdut tres quilos" la veu retronant s'esquerda i la barba frondosa rebota, sanglotant "el nostre fill va néixer amb una malformació cerebral provocada pel trauma i va morir als 7 anys".

Ni Boix, ni Michèle ni la seva criatura van rebre mai una disculpa de part de la policia ni de l'administració; ni en democràcia. "L'únic que van donar-me va ser comptabilitzar-me per cotitzats els meus dies passats a la presó. No sols no s'han disculpat amb mi, tampoc no ho han fet amb obrers assassinats a trets per manifestar-se".

Mossèn Pie va conèixer la seva crueltat només de portes enfora. Diu que encara en té records quan hi passa. Així i tot, assegura que "no té una opinió consagrada" sobre si l'edifici hauria de convertir-se en un lloc de memòria històrica i que "no cal estar sempre recordant coses si podem mirar endavant".  Boix diu que va deixar el seu hàbit de passar sempre per la vorera contrària per poder llegir una placa de record de les atrocitats —constantment vandalitzada— que el govern d'Ada Colau va situar-hi. "Entre altres coses, perquè els policies vegin que algú ho llegeix."

I perquè no puguin dir que "nosotros estamos trabajando y de la historia y eso no tenemos ni idea".
 

Cartell que denuncia les tortures en una concentració de l'1 d'abril de 2025. Blanca Blay (ACN)