Un viatge a Múrcia per normativitzar el drag a tot arreu - Diari de Barcelona
documental
Un viatge a Múrcia per normativitzar el drag a tot arreu
Pau Canivell presenta ‘Tacones sobre ruedas’, el seu primer film
Sortir de la feina i parlar amb les companyes de fer un viatge. Podria ser una escena quotidiana i natural, però en el cas d’en Pau Canviell, ha acabat amb un documental que es presenta aquest divendres i dissabte als cinemes Girona. Tacones sobre ruedas és un viatge en autocaravana a Múrcia que s’ha convertit en un documental en el qual es fa un show de drag queens dedicat al Diego José, un nen d’onze anys que va patir una agressió homòfoba a l’escola.
La intenció era ajuntar diferents generacions de drag queens del panorama espanyol dins de la mateixa autocaravana. Amb la col·laboració de l’equip, s’explora el món de les drag queens, la sororitat i la reacció de la societat en veure persones que no estan normalitzades.
Michelle Relayes és la protagonista del documental, que és una dona trans, “la matriarca”, segons Canivell. Ella mou l’escena drag, organitza shows, i el director de Tacones sobre ruedas es mostra molt agraït per la seva feina fora i dins del documental, perquè “gràcies a ella hi ha molta feina per drag queens”, diu al Diari de Barcelona.
També protagonitza el documental Luna Diva, que representa un drag “més tradicional”, segons Canivell. La seva manera d’expressar-se és “de glamour, més pageant, de desfilada…”. Tant ella com Relayes són dues persones que van emigrar a Espanya i van tenir “la necessitat de crear alguna cosa que s’assemblés a una família, i que en certa manera ho és, encara que no sigui biològica”, segons el director. El concepte de família és molt important per a la comunitat drag i LGTBIQ+, ja que creen una xarxa de vincles molt forta per suplir el suport que no reben de la seva família biològica.
Mikimintt pertany a la nova generació de drags a Espanya i és interessant veure com "no busca imitar cap gènere, no és binari, prové del clown", descriu Canivell. Tant els seus vestuaris com el maquillatge disten molt de la clàssica idea de drag queen, per això el seu estil més d'avantguarda dona molta llibertat al concepte.
Segons el director de Tacones sobre ruedas, Pau Canivell, conegut com a Emma Mess als escenaris, "en formar part també de la família drag, no em sortia quedar-me darrere de les càmeres". I, és que és ell qui representa el quart personatge de l'autocaravana.
A banda dels personatges principals, també apareixen altres drag queens que ajuden al show per a en Diego José a Múrcia. Una d'elles és Sagittaria, una drag queen que ha participat en el programa Drag Race Espanya. De fet, ella "és de les més famoses d'Espanya, i beu de la influència nord-americana", segons Canivell. La Escándalo, una cara coneguda del panorama drag espanyol també surt en escena per completar la família drag. Tot i que hi ha tantes maneres de fer drag com drags existeixen, Canivell considera que ha fet una pinzellada al conjunt drag espanyol escollint l'equip actoral d'aquest documental.
Un llarg trajecte ple d'emocions
El viatge cap a Múrcia queda interromput per la visita a Gal·la Rouge, la primera drag queen de Prades. Si bé és cert que la globalització i les xarxes socials han ajudat molt al col·lectiu drag a expressar-se amb més naturalitat i veure que hi ha gent arreu del món que comparteix les mateixes idees, també han fet que l'odi s'estengui més i més ràpid.
Per a Canivell, "una de les conclusions del viatge és que el drag ha evolucionat molt, però la resistència de la gent en contra d'això, en molts llocs continua sent la mateixa que hi havia fa 30 anys". De fet, la mateixa Gal·la Rouge ha estat víctima d'amenaces per part dels seus veïns, que l'obligaven a deixar de fer drag o a abandonar el poble, i si no ho feia, en pagaria les conseqüències.
En aquest sentit, el documental ha comptat en tot moment amb un equip de psicologia. Segons el seu director, era necessari “algú que ens digués fins a quin punt podíem expressar-nos tenint en compte l’impacte que tindria després veure’ns en pantalla”. Aquests professionals preparaven psicològicament els actors i les actrius per l’exposició que suposa el documental, “i sobretot pel Diego José, perquè no se sentís exposat més del compte”.
Com actua la societat davant el drag?
Les parades a Prades i Múrcia serveixen per veure les relacions del drag amb la societat, les reaccions que aixeca, tant les bones com les dolentes. "Nosaltres anàvem amb el mood drag, amb tota la fantasia, i quan vam veure les imatges ens vam adonar que no tot era tan fantàstic com ens pensàvem", segons el director.
Es poden apreciar comentaris de la gent totalment espontanis i inesperats que no estaven previstos en pantalla, però la càmera va continuar gravant i va captar-los. Per exemple, en un moment en què entren a una església. Malgrat que, segons Canivell, "la religió i el drag tenen molts punts en comú perquè es tracta de l'adoració d'una figura superexagerada i amb molts ornaments", es poden observar discrepàncies.
Fotograma del documental 'Tacones sobre ruedas'.
Canivell lamenta que tots els programes queers i que visibilitzen el col·lectiu LGTBIQ+ siguin de pagament, com per exemple Drag Race Espanya o La Veneno. "Perquè el drag es normalitzi s'hauria de veure en obert, i s'hauria de poder actuar en festivals que no siguin específiament LGTBIQ+". Tot i això, l'essència del drag també roman en els ambients underground; aleshores "si el drag arriba a ser mainstream, deixaria de ser drag", segons el director de Tacones sobre ruedas.
Mercantilitzar els continguts LGTBIQ+ és un error, ja que no arriba a aquelles persones que més haurien de consumir aquest tipus de programes per tal de fer un canvi de xip i evolucionar com a societat. La manera de donar suport al drag és "anant als shows de drags locals", perquè són aquelles persones que més ajuda necessiten.
Fer drag és una feina?
"No conec cap drag queen que es pugui guanyar la vida només amb el drag, és una feina que l'has de combinar amb altres", lamenta Canivell, tot i que fa explícit que "es tracta d'una expressió artística, abans que res". És per això que també existeix el drag sense cap intenció laboral, simplement per plaer. És molt difícil aconseguir treballs a llocs d'ambient per fer les performances, ja que "hi ha molt poques oportunitats i moltes drags a Barcelona", explica el director de Tacones sobre ruedas. No sempre hi ha contractes, i quan n'hi ha, són només per un dia. Per a Canivell, "és el de sempre".
A banda d'això, fer drag és un acte polític perquè "sortir maquillada al carrer i portar un vestuari extravagant és un statement" per Canivell. Crear un impacte a l'entorn normatiu és un fet polític, i les drags ho aconsegueixen, de vegades sota una allau de crítiques.
Presentació al Merlinka Film Festival a Belgrad, Sèrbia
"Em feia molt de respecte perquè no sabia com rebria la gent d'allà un documental que és tant d'aquí: els temes que parlem, el llenguatge, referències al drag català i espanyol...", expressa Canivell. El film es va presentar al Merlinka Film Festival, un festival de cinema queer que se celebra a Belgrad, Sèrbia.
Tot i la por inicial, al torn de preguntes, Canivell va adonar-se que el públic serbi havia connectat amb el documental i havia entès la història més enllà de la connotació que poden rebre les localitzacions o els personatges que hi apareixen. Així doncs, es demostra que el drag és quelcom global, universal, "encara que Múrcia sigui molt concret", riu el director del documental.
Sèrbia "és un lloc on no hi ha molta escena drag, hi ha molta homofòbia, és un lloc molt tancat", segons Canivell. Aleshores, encara tenia més sentit presentar el documental allà: "ja va d'això, d'agafar la caravana, reunir-nos en família i portar el drag allà on no estan acostumats a veure performers, icones trans, drag queens, i crear un impacte; que la gent ho veig i normalitzar-ho de mica en mica".
