Veure una pel·lícula d’acció és fer-se una promesa: evadir-se de la feixuga quotidianitat durant una estona a canvi d’acceptar fets inversemblants. Que James Bond continuï viu després de tantes persecucions és un miracle. Patim mentre dura la missió de l’agent secret, però en el fons sabem que, com a molt, acabarà sortint amb alguna rascada. També sabem, en un moment de pèrdua de la innocència, que les escenes més compromeses no les interpreta Daniel Craig. En el seu lloc s’hi col·loca un especialista amb sobredosi d’adrenalina, disposat a agafar una moto a 300 km/h o a fer piruetes amb un helicòpter. 

Encara que sembli mentida, l’agent 007 també té moments de treva. Entre missió i missió, no és estrany veure’l mantenint relacions sexuals. Aquestes les fa el mateix Daniel Craig. Però ningú es planteja que enfrontar-se al llit, com passa en una persecució, també pot requerir la intervenció d’especialistes. A Sin tiempo para morir (2021) es va obrir la veda: per primera vegada, es va incorporar la figura del coordinador d’intimitat, encarregat de generar un ambient segur en les escenes de sexe entre Daniel Craig i Ana de Armas.

Primera escena: Els homes m’expliquen coses

L’arribada del coordinador d’intimitat, una figura tan innovadora com minoritària, només és la conseqüència lògica d’una història tortuosa de la indústria del cinema. El 1981, la cineasta Delphine Seyrig va posar davant la càmera el testimoni d’una vintena d’actrius pel documental Sois belle et tais-toi (1981). Actrius de la talla de Jane Fonda i Shirley MacLaine, guardonades als Oscar, van treure a la superfície l’engranatge d’abusos que feia girar l’univers de la gran pantalla.

“La indústria les considerava com uns cossos de la seva propietat”, resumeix al Diari de Barcelona Marta Selva, historiadora, professora universitària de cinema i audiovisuals, expresidenta de l’Institut Català de les Dones i excodirectora de la Mostra Internacional de Films de Dones de Barcelona. Un dels casos més extrems que han sortit a la llum és el de Maria Schneider, partícip també al documental, per l’abús que va patir durant el rodatge de l’aclamada i icònica pel·lícula Last Tango in Paris (L’últim tango a París (1972).

La pel·lícula va ser un èxit rotund i la crítica, ignorant aleshores, es va rendir a la coneguda com a “escena de la mantega”. No va ser fins al 2007 quan Schneider, en una entrevista al diari britànic Daily Mail, va confessar que l’escena en què el personatge encarnat per Marlon Brando la sodomitza fent servir mantega no estava al guió: “Marlon em va dir que no em preocupés, que només era una pel·lícula, però jo estava plorant de veritat (...) Em vaig sentir molt malament, perquè m’havien tractat com una sex symbol i jo volia que se’m reconegués com a actriu”. I, per tant, no tenia el seu consentiment. L’escena havien pactat prèviament el mateix Brando i el director, Bernardo Bertolucci, sense el consentiment de Schneider, que només tenia 19 anys.

Al voltant d’aquesta sistematització dels abusos orbita una qüestió fonamental: la representació de la intimitat. Laura Mulvey, teòrica britànica de cinema feminista, planteja que aquesta cosificació està al servei d’una mirada patriarcal i androcèntrica. “Sobre la intimitat i la sexualitat femenina s’ha teoritzat moltíssim des de fora de l’experiència femenina”, sintetitza Selva.

Però aquests models hegemònics de representació han trobat la confrontació de nombroses directores des dels anys vint i trenta del segle passat. El primer gran detonant apareix als seixanta, en paral·lel a la segona onada del feminisme, quan es generen tota una sèrie de produccions off industry (cinema experimental, d’activisme polític feminista). I en els últims anys, aquest canvi de mirada s’ha traslladat a pel·lícules que entren en un cànon d’un cert mainstream.

“Representar la intimitat femenina no és estar nua, sinó que passa per les relacions d’amistat, la convivència, les relacions amoroses, la sexualitat… tots aquests camins”, enumera Selva, sintetitzant aquest canvi de perspectiva.

Per entendre el present de la indústria del cinema cal passar per un últim moviment de plaques tectòniques. En l’era de les xarxes socials, concretament l’octubre de 2017, sorgeix el moviment #MeToo, en català “Jo també”, impulsat per l’actriu nord-americana Alyssa Milano, coneguda principalment pels seus papers a Who’s the boss? i Melrose Place, arran de l’escàndol d’abusos per part del productor cinematogràfic Harvey Weinstein. A ritme d’un tsunami, diferents dones d’arreu del món van començar a fer piulades a les xarxes on explicaven les seves experiències personals d’abusos i agressions sexuals amb l’objectiu de trencar amb el silenci i unir forces.

“La gran cosa que fa el #MeToo és neutralitzar l’estigma de la víctima. Aconsegueix que les dones no se sentin socialment qüestionades per la seva veritat”, sosté Selva, que dibuixa un nou marc: “No són mentideres (jo et crec), no són xantatgistes, no són primmirades… són dones que han viscut situacions d’abusos de poder”.

El #MeToo ha estat l’empenta definitiva, l’inductor del part de la coordinació d’intimitat. Una figura desconeguda pel gran públic que ha de garantir el consentiment i la comoditat dels actors i actrius en les escenes eròtiques. Per a Selva és una “salvaguarda” que pot ser útil mentre no canviïn del tot les coses en un espai, el set de rodatge, en què es poden acabar establint relacions de dominació.

Segona escena: La coordinació d’intimitat: diplomàcia, resina i una aspiració

De ben menuts, tots somiem amb ser l’esportista que guanya una medalla i posar dempeus l’estadi o amb l’artista que arrasa sobre l’escenari. Encara no hi ha ningú que somiï dedicar-se a la coordinació d’intimitat, i no per manca de rellevància social de la professió, sinó per desconeixement. A Catalunya, preguntant a persones destacades del món del cinema, hi ha qui arqueja una cella amb una barreja d’incomprensió i de pudor abans de fer la gran pregunta: què és la coordinadoció d’intimitat?

Aquest rol segueix sent un rara avis en la majoria de produccions, però s’està estenent cada vegada més en les grans plataformes com ara Netflix o Amazon. Ja existia abans del #MeToo, però aquest moviment ha sacsejat la coordinació d’intimitat i ha legitimitat la seva incorporació a ulls de moltes produccions per prevenir nous abusos de poder en els rodatges.

“El cinema és un espai molt jeràrquic, antic, amb unes estructures i dinàmiques de poder molt fortes. Introduir alguna cosa nova, sigui el que sigui, és difícil”. La Lola Clavo és directora i coordinadora d’intimitat, una funció en la que s’ha especialitzat des que la va descobrir a principis del 2020.

“La formació és com fer un màster d’un màster. És l’especialització de l’especialització”, sintetitza. Tots hi arriben des llocs diferents, gairebé com qui ensopega amb una pel·lícula que li agrada fent zàping per televisió. En el seu cas, va ser fent un taller sobre escriptura d’escenes de sexe a la ficció.

En canvi, l’Enric Ortuño hi ha arribat des del món de la lluita escènica. Va estudiar teatre musical, el va captivar el combat escènic i en uns tallers va coincidir amb tres persones que encapçalaven el moviment de la coordinació d'intimitat: Alicia Rodis, Siobhan Richardson i Tonia Sina. Des d’aleshores, Ortuño ja fa quatre anys que exerceix aquest rol a Londres i ha treballat en pel·lícules i sèries com ara Los Bridgerton i Adult Material.

“Som la resina perquè totes les peces enganxin bé”. La metàfora que proposa Ortuño és d’allò més encertada per explicar l’esperit de la coordinació d’intimitat. Es tracta d’un departament independent que té l’objectiu de generar un ambient de comoditat perquè les escenes de sexe es rodin de la millor manera possible. 

El gruix de la feina se centra en la preproducció: “Soc la persona que s’assegura que tothom tingui la informació com abans millor”. A més de fer de resina, fan de bombers previsors: es tracta d’apagar els incendis abans que es produeixin o, dit d’una altra manera, parlar tot el que sigui necessari prèviament perquè el dia del rodatge, amb tota la pressió, no hi hagi desacords.

Comencen a treballar un cop els arriba el guió; a partir d’aleshores seleccionen les escenes que consideren que necessiten coordinació d’intimitat i, després, és el torn de la diplomàcia. “Fas aquesta moderació entre direcció, producció i equip artístic per assegurar-nos que tothom sap què està fent i donar tranquil·litat”, complementa Clavo. També prenen nota de les eventuals peticions que tinguin els actors i passen a direcció les que creuen que calen tenir en compte. Per exemple, si un intèrpret demana que no se li vegi una cicatriu en una escena de nuesa.

“Pensava que el meu treball seria més de coreògraf artístic, però hi ha dies que arribo al rodatge i la meva feina ja està feta”. Una idea compartida per Clavo i Ortuño, que posen l’accent en la comunicació: “El més important és que si a una persona li està passant alguna cosa, t’ho pugui dir. Molts cops passa que algú no s’està sentint bé i, per la dinàmica que s’ha creat, no s’atreveix a dir-ho”.

La coordinació d’intimitat l’exerceixen majoritàriament dones. Per a Clavo, qualsevol pot fer aquesta feina, però cal tenir consciència del punt de partida: “S’ha de tenir una sensibilitat i has de saber quins són els teus privilegis. Si ets home, els has de saber entendre i intentar no aplicar-los quan estàs treballant”. Ortuño assumeix que, algunes vegades, les actrius prefereixen que la coordinació d’intimitat la porti una dona: “M’agradaria pensar que arribarà un moment en què el sexe/gènere no importarà per fer aquesta feina, però encara no som aquí”.

Donada l’escassa representació d’aquesta feina, s’estan creant xarxes com la Red ICIE (Red Internacional de Coordinación de Intimidad en el Espectáculo), formada per coordinadors d’Europa i l’Amèrica Llatina. “El llenguatge i la cultura és més proper que el que fan servir als Estats Units. La idea és trobar-nos, parlar, ajudar-nos i desfogar-nos”, comenta Clavo mentre esbossa un somriure.

Sobre el fet de desfogar-se, deixa anar una idea: “Hi ha una incomprensió de la nostra feina. No s’entén molt bé fins a on tens el poder i et passen per sobre. Hi ha un tema de no voler donar poder a una nova persona”. La coordinació d’intimitat té unes certes competències, però Ortuño recorda que no és omnipotent, hi ha límits: “Jo no tinc el poder de canviar res”. 

Les decisions es prenen des d’altres esferes com la direcció, però la coordinació d’intimitat fa una tasca de pedagogia i fa recomanacions. El desig últim és canviar, poc a poc, les maneres de representació de la intimitat. “Fins ara, quan parlem de sexe és entre un home i una dona per penetració. I para de comptar”, reconeix Ortuño, que també afegeix un biaix: “Al cos de la dona sempre se li ha demanat un grau de nuesa superior que al de l’home”.

D’alguna manera, la coordinació d’intimitat aspira a ser aquella finestra que s’obre i allibera l’olor a tancat de l’habitació. Però, es clar, hi ha habitacions i habitacions: “No és el mateix fer de coordinador d’intimitat en un projecte amb una vocació artística que en un altre que és més un producte de consum o d’entreteniment”. Dos maneres diferents d’entendre l’audiovisual per a Clavo i, per tant, de projectar el seu rol.

Tercera escena: Llums, càmeres i acció: els actors davant el sexe

“Una vegada passes per això, la resta surt sobre rodes. Si superes aquesta dificultat, dona’m el personatge que vulguis que te’l defensaré”. Cedrick Mugisha deixa anar una àmplia rialla després de la reflexió. Aquest jove actor de 25 anys, que es dedica a la interpretació des dels 18 i que ha participat en sèries com La que se avecina o Cuéntame cómo pasó, dibuixa les escenes de sexe com un repte en majúscules.

Només cal escoltar com es prepara per a l’acció. Primer, una pilota: “S’utilitza per fer que els moviments siguin més realistes”. Després, els llums: “S’ha de vigilar amb no tapar el teu company quan el focus l’il·lumina”. I, entre tanta impostura, guanyar-se la credibilitat de l’espectador mentre transmet l’espontaneïtat inherent a una relació sexual.

“Has d’estar pendent de tot, si tens dubtes amb tu mateix et dona un curtcircuit”. Afortunadament per a en Cedrick, i per al gremi d’actors en general, ja no estan sols: han arribat els coordinadors d’intimitat. L’actor repeteix contínuament els termes “pau” i “tranquil·litat” quan treballa amb aquesta figura: “Sé que hi ha una persona allà amb mi, no et sents sol. Això ja és un començament. Abans, quan feia escenes íntimes estava pràcticament venut: si ja has donat un ‘sí’, ja et costa a escala personal dir fins aquí arribo, parar de gravar i estar tranquil”.

Abans d’arribar al llit, hi ha els preliminars. De vegades menyspreats a la vida real, però vitals a la ficció. D’entrada, els actors poden posar per escrit en un contracte les condicions que estan disposats a assumir en aquestes escenes. “Ho recomanem. Si el director decideix que ho vol canviar, no pot. Si no està escrit.. és més difícil”, recorda Clavo.

Després venen els assajos de les coreografies. Hi ha diverses tècniques, com la del semàfor, que practiquen de forma conjunta els actors que participaran en l’escena. “Si dius verd, estàs d’acord amb el fet que et toquin aquesta part; si dius groc és que tens dubtes; si dius vermell, és una zona prohibida”, detalla Cedrick, com un joc per explorar els límits de cada intèrpret.

Tanmateix, no tot és de color rosa. El suport de la coordinació d’intimitat es conjuga amb les relacions de poder que prenen part en el món de l’audiovisual. Què succeeix quan a un actor jove, que es troba davant el seu primer paper protagonista, li exigeixen un nu integral? Fins a quin punt està en condicions de rebutjar-lo?

“Aconseguir un ambient de treball lliure de coaccions és gairebé impossible. Sempre existeixen dinàmiques de poder”, admet Ortuño, motiu pel qual considera encara més imprescindible una figura com la seva: “L’únic que puc fer és crear un ambient de treball on l’actor tingui el valor suficient per dir sí o no a la proposta”.

En paral·lel, hi ha l’escassa formació que reben els intèrprets. Com si es donés per descomptat que tothom sap com actuar en una escena sexual. D’aquí que apareguin algunes confusions. Clavo n’apunta dues. La primera: “Els actors no han de ser ells mateixos en les escenes de sexe. De vegades, tenen aquest personatge, arriba l’escena i no saben com el personatge tindria sexe”.

Al costat del testimoni d’en Cedrick, hi ha el de l’actriu Elena Francisco, de 21 anys i que actua des dels 12. Encara no es pot dedicar plenament a la interpretació, recentment ha acabat el grau en Filologia Hispànica. Però ara està bolcada en els càstings per mirar de fer realitat el seu somni de ser actriu.

El seu context permet entendre les coaccions de les que parlava Ortuño. “Fa un mes vaig fer el meu primer càsting per un paper protagonista. No m’agradaria que pel meu primer paper hagués de signar un nu integral, m’agradaria tenir un període d’adaptació. Però després penso: tampoc m’ho puc permetre, no tinc aquest privilegi”, es sincera Elena.

A diferència d’en Cedrick, encara no s’ha trobat en la tessitura de gravar una escena sexual i, per tant, no ha tingut l’oportunitat de treballar amb una coordinació d’intimitat. Però fa un exercici d’imaginació: “Sense aquesta figura crec que no podria donar el millor de mi com a professional. Estaria cohibida, insegura i se’m notaria”. I, si ho pogués escollir, preferiria que fos una dona: “De primeres, em quedaria més tranquil·la. També per tot el que ha sortit al cinema sobre els abusos”.

Que a l’intrèpid James Bond, a banda d’especialistes d’acció, també l’acompanyi una coordinació d’intimitat en les seves últimes peripècies ja és un pas endavant. “La idea és que es torni impensable. Si tu fas una escena de karate, no ho pots fer sense un especialista, amb el sexe hauria de ser el mateix”, reivindica Clavo. Per evitar que el director de torn cridi allò de “talleu! la intimitat no és bona”, deixa anar una idea: “Per llei, faria que tu no puguis fer una escena de sexe sense una coordinació d’intimitat”.