‘Tanit’ i el moment de deixar de ser una nena - Diari de Barcelona
Estrena de cinema
‘Tanit’ i el moment de deixar de ser una nena
Pep Garrido s’endinsa en els boscos del Montseny per explicar una història de creixement marcada pels secrets, la solitud i l’entrada al món adult
Hi ha una edat en què el bosc encara pot ser un lloc per perdre’s. També per trobar-hi coses que no hauríem de trobar. Tanit, de Pep Garrido, arriba aquest divendres als cinemes per explicar una història sobre créixer quan encara no toca. La pel·lícula adapta la novel·la infantil de Núria Albó, publicada el 1984 i guanyadora del primer premi Vaixell de Vapor. Garrido utilitza aquesta història per parlar d’una cosa que va més enllà de la infància: la necessitat de trobar algú que ens ajudi a entendre allò que encara no sabem explicar.
La Tanit (Dolça Salvans) passa bona part del temps sola i es dedica a fer passejades pel bosc del Montseny. En un d’aquests tombs es troba amb la Perona (Isabel Rocatti), una vella esquerpa que viu apartada i que els altres han convertit en una “bruixa”. Aquest trobada sobtada canviarà la manera com la Tanit entén el món. La relació entre ella i la Perona és el centre de tota la trama argumental. Dues persones que, en principi, no haurien de tenir gaire en comú acaben trobant un espai compartit. Una nena que encara està descobrint qui és i una dona que ha decidit viure al marge dels altres. Entre elles hi ha una diferència d’edat abismal, però també una certa solitud que les apropa. La Perona es converteix en mestra de la Tanit i li ensenya els seus secrets, tot i que el que aprén la nena és una altra cosa: que el món dels adults està ple de zones que fins aleshores no havia necessitat mirar.
És aquí on la pel·lícula troba el seu punt més interessant. Tanit no parla tant d’aprendre secrets com d’aprendre a observar. La Perona no és només una vella que viu al bosc. És una figura que permet a la protagonista descobrir que les coses no són sempre com les expliquen els altres i que fer-se gran també consisteix a començar a desconfiar de les primeres impressions. No presenta créixer com una aventura, sinó senzillament com una cosa que passa. No sempre estem preparats, però això no vol dir que puguem decidir quan comença.
El bosc del Montseny funciona com l’espai perfecte per explicar-ho. És un lloc apartat i de descoberta. Un territori on la nena pot moure’s amb llibertat i on, al mateix temps, cada racó sembla amagar alguna cosa. Garrido aprofita aquest espai per donar a la història una atmosfera pròpia, sense necessitat de carregar-la d’elements fantàstics.
I aquesta és una de les virtuts de Tanit: saber trobar l’extraordinari en una història petita. Una nena, una vella, un gos i un bosc. No sembla que faci falta gaire més. La pel·lícula confia en aquests elements i en la relació que es crea entre les dues protagonistes. Tanit no necessita convertir el procés de créixer en una gran lliçó. La seva mirada és més íntima i és precisament aquesta escala la que fa que el que li passa a la Tanit pugui resultar recognoscible i tendre.
Perquè fer-se gran no vol dir necessàriament entendre-ho tot. De vegades vol dir començar a fer-se preguntes que abans ni tan sols existien. Descobrir que els adults tampoc tenen totes les respostes. Que les persones que semblen estranyes poden tenir molt més a explicar del que ens pensem. I que hi ha experiències que arriben abans d’hora i que, un cop han arribat, ja no es poden desfer. La pel·lícula funciona molt bé justament perquè no intenta donar respostes i es limita a observar aquest procés: deixa que el bosc, la Tanit i la Perona parlin per si sols.
