'Tantes històries, tantes preguntes': el paper de la fotografia en el món contemporani - Diari de Barcelona
Fins al 20 de setembre
'Tantes històries, tantes preguntes': el paper de la fotografia en el món contemporani
L’obra de Max de Esteban inaugura 'Ecologia de les imatges', un nou cicle temàtic de Foto Colectania
La tecnologia, l’economia i el paisatge són els temes principals que aborda Tantes històries, tantes preguntes de Max de Esteban, una exposició de Foto Colectania que finalitza el 20 de setembre. Amb més de 50 obres —que inclouen fotografies, vídeos i instal·lacions—, l’autor explora com els sistemes tecnològics i econòmics defineixen la societat contemporània i la percepció que en tenim d'aquesta. La seva mirada crítica se centra en els aparells que organitzen la vida actual i sobre allò que roman ocult.
Així doncs, la mostra forma part d’un projecte més ampli de l’autor, Estètica de l’Extinció: infraestructures del capitalisme contemporani, que pretén fer una anàlisi sobre aquells sistemes clau que estan definint el segle XXI. Segons De Esteban, les condicions materials, les tecnologies i els sistemes són els que generen els significats i, alhora, gestionen el poder econòmic i social. Aquestes mateixes infraestructures delimiten el que és possible i defineixen la nostra imaginació.
Al mateix temps, aquesta monogràfica es basa en quatre apartats, en diverses peces que l'artista ha anat elaborant al llarg de la seva carrera.
El primer que es veu en entrar a la sala d'exposició és una sèrie de teles delicades, acolorides amb estampats de la natura. Es tracta de Paisatges fractals (2022), una instal·lació formada per un conjunt de fotografies impreses sobre seda. Les imatges neixen de boscos que l'artista transforma a partir de processos matemàtics fins a generar noves formes i topografies. Conformen un petit bosc artificial i l’espectador pot passejar entre les teles, tocar-les… És una nova manera d'aproximar-se a l'art, d'apropar-se a ell sense vitralls ni res que el faci inaccessible. Per a l’autor, aquestes imatges conviden a fer una reflexió sobre la bellesa generada per les noves tecnologies i com la fotografia pot anar més enllà de la imatge emmarcada; pot ser una experiència sensible.
Tot seguit, en una sala petita al costat de la biblioteca de la fundació, es pot visionar Cartografía provisional – entrevista con mi madre (2023). Aquest vídeo monocanal mostra una història íntima, la memòria familiar de l’artista. És, com diu l'autor, “un homenatge a la meva mare”, però també és un resum de moltes de les qüestions ontològiques que envolten la seva obra: què és una imatge en l’actualitat, com s'entén el present i quines formes epistemològiques poden ajudar a situar-nos en la realitat.
La mare del creatiu parla de filosofia, d’art, d’estètica, perquè el vídeo és també un reconeixement de grans pensadores, com Simone de Beauvoir o Susan Sontag. Com indica el títol de l’obra audiovisual, és una reflexió sobre la realitat en què vivim, sotmesa a una transformació constant en què no hi ha respostes definitives. Per aquest motiu la peça és “caòtica”, en el sentit que no hi ha cap guió aparent, és simplement una conversa entre mare i fill.
Després d’aquesta estança, es troba la biblioteca permanent de la fundació, que exposa diverses obres escrites de l’autor, com Estètica de l’extinció, i objectes, llibres i imatges que acompanyen el seu procés creatiu. És un espai agradable, on l’espectador pot veure a partir de quins materials neix l’obra de l’artista.
Sortint d’aquest espai, es troba la sèrie fotogràfica de 20 Red Lights (2017). Aquestes fotografies tracten sobre el nou món digital i la seva relació amb el capitalisme financer. Simbolitzen 20 productes financers que fan possible la socialització del risc i que anomena “semàfors en vermell”, perquè tot i conèixer els perills, avancem igualment dins del sistema capitalista. És una part complexa de l’exposició perquè tracta temes econòmics sovint desconeguts per l'espectador.
Al costat d’aquestes fotografies es troba la part final de l’exposició, A White Noise (2020), que se subdivideix en dues parts. Primerament, hi ha una peça audiovisual, en què es mostra una posta de sol acompanyada d’una narració del passatge de les Metamorfosis d’Ovidi, més concretament, del mite de Faetó i el carro alat. La història narra com Faetó, desobeint el seu pare, condueix de forma imprudent el carro del Sol, de tal manera que la Terra comença a cremar. L’autor grec descriu una imatge terrorífica: rius evaporant-se, boscos cremats… Una imatge que per desgràcia no ens és aliena en la realitat del nostre planeta.
D’altra banda, en la sèrie fotogràfica l’autor treballa sobre la idea de “l’acabament”. Les imatges recullen paisatges que l'artista ha anat fotografiant al llarg de la seva vida, però el seu color ha estat modificat de tal manera que sembli que la instantània hagi sigut capturada després d’una catàstrofe. Per a l’autor, aquesta imatge és la darrera manifestació de la bellesa natural. Les franges de colors vius que se superposen a les mateixes imatges actuen com a recordatori que no pertany a les coses, sinó a aquell que les observa.
Finalment, l’autor també afegeix noms de bacteris capaços de sobreviure a qualsevol catàstrofe, que simbolitzen que l’ésser humà no és necessari perquè existeixi la vida. La vida, diu De Esteban, sempre seguirà el seu curs.
En definitiva, l’obra de Max de Esteban apropa l’espectador a un art reflexiu, vinculat amb temes de l’actualitat, com és l’ecologia, el capitalisme i la tecnologia. Ara més que mai, després d’un estiu ple d'incendis i onades de calor amb temperatures rècord, l’exposició suggereix reflexions sobre la gravetat de la crisi climàtica. Tanmateix, els diferents materials, vídeos i peces de l’exhibició mostren com l’art no és només una cosa bonica; sinó que té un paper, va més enllà. Aquest és potser un dels missatges més valuosos de l’exposició.
