'Un teatre lliure', cinquanta anys d’història recollits al Palau Robert - Diari de Barcelona
exposició
'Un teatre lliure', cinquanta anys d’història recollits al Palau Robert
Les cinc instal·lacions que commemoren el Teatre Lliure es podran visitar fins al 17 de gener
Amb motiu de la celebració dels 50 anys del Teatre Lliure, el Palau Robert acull l’exposició Un teatre lliure, activa des del 22 de setembre fins al 17 de gener. La mostra ofereix cinc instal·lacions on cada una representa una dècada de les cinc que té de trajectòria. Entre les cinc obres hi intercalen quatre espais d’entreacte on el relat gira al voltant dels conceptes de comunitat, identitat, espai i públic.
Un “teatre d’art obert per tothom”, va ser la idea amb la qual un grup de joves vinculats al món del teatre independent van imaginar una nova manera de fer teatre. El 1976 va néixer el Teatre Lliure en forma de cooperativa i més endavant, amb l’ajuda de les administracions públiques, es va convertir en una fundació vocacional de servei públic. Pel seu llarg recorregut, el Lliure ha estat una icona per la cultura escènica tant a escala nacional com internacional.
L’exposició actual pretén plasmar l’esperit del Teatre i l’essència del director, Fabià Puigserver. Després de criar-se a França, exiliat per la Guerra Civil, i d'estudiar escenografia a Polònia, torna a Barcelona l'any 1959 per convertir-se en una figura clau de la remodelació del teatre català contemporani.
Puigserver va pertànyer a la companyia des de la seva fundació fins a la seva mort amb 52 anys a causa de sida. Durant aquesta etapa va dur a terme nombrosos espectacles, entre ells La Bella Helena (1979) de Leonci i Lena, i Terra Baixa (1990) de Guimerà.
Cinc instal·lacions per cinc dècades
Diferents escenògrafs vinculats a la trajectòria del Teatre Lliure han proposat cinc mostres per apropar l’espectador a la història del teatre amb personalitat i sensibilitat.
Autòmats i essència escènica: 1976-1986
“Espectadors, no us quedeu al llindar de la porta! Entreu, mireu just al mig de l’escena oval: set autòmats esperen, suspesos i plantats, que el vostre alè els doni la vida!”, diu la cita de Frederic Amat amb la que s’inicia el primer trajecte (1976-1986).
La primera sala consta d'una barreja de peces i atributs de diferents obres emblemàtiques produïdes pel Teatre Lliure al llarg de la seva història. A la part esquerra es veu una paella metàl·lica que fa referència a la famosa posada en escena d’El público de Federico García Lorca, dirigida per Lluís Pasqual l’any 1986.
També s’aprecia la presència de Tot esperant Godot, dirigida per Samuel Beckett l’any 1998: d’esquena a l’espectador es troba un ninot amb la vestimenta de Lucky, el personatge principal de l’obra, que es connecta amb una veu en off, que reprodueix una cita narrada per Francesc Orella sobre la condició humana i el pas del temps, extreta de la mateixa obra.
El primer espai d'entreacte que presenten és la Comunitat; un passadís amb diferents fotografies que mostren les històries de la gent que ha format part del Teatre Lliure, el seu sacrifici i el seu talent. La majoria de les fotografies recollides en aquest espai són del fotògraf Josep Ros Ribas, una peça fonamental per la fundació.
La seva càmera va ser un element clau per documentar el que passava dins i fora de bambolines. Aquest passadís és un homenatge a totes les persones que han format part de la comunitat i a aquelles que han ajudat a recordar el que és el Teatre Lliure.
La memòria dels terres del Teatre: 1986-1996
“El terra es converteix en el fons de l’escena. Un fons que es trepitja, que s’acarona, que s’embruta, que reflecteix, que ressona i fa olor i que, des del material de què està fet, ens parla”. Aquesta cita de Montse Amenós obre la següent sala i la segona època (1986-1996). Dins la instal·lació hi pengen terres característics de l'escenografia del Teatre Lliure de Gràcia. La posició en vertical fa referència als telons de les grans històries que s'amaguen sota els escenaris.
El següent entreacte, i el que acompanya la instal·lació d’Amenós tracta la Identitat. Emmarcats a la paret llueixen alguns dels molts cartells que el dissenyador gràfic Francesc Espluga va fer al llarg dels anys, i que, conjuntament amb el logo que també ell va dissenyar, van ajudar a crear la identitat del Lliure.
Foscor per crear il·lusió: 1996-2006
“Tanquem les finestres perquè la foscor inundi l’escena i puguem imaginar la llum. Obrim-les per meravellar-nos de nou”. La cita de Max Glaenzel ens allunya de la propaganda i ens atrapa en foscor quasi absoluta a la següent sala immersiva (1996-2006), on, després de 4 minuts d’obscuritat, s’obren automàticament les cortines de l’espai conjunt inundant la sala de llum i sons urbans.
La seva finalitat és reflexionar sobre l’arquitectura i la foscor escènica. Aquesta proposta està vinculada amb La vida es sueño de Pedro Calderón de la Barca, muntatge dirigit per Calixto Bieito d’on Glaenzel va ser l’escenògraf.
La idea de la sala connecta amb la famosa frase de Segismundo a l’obra teatral: "Què és la vida? Un frenesí. Què és la vida? Una il·lusió". El teatre, com la caverna on es trobava el personatge, necessita la foscor total per poder crear la il·lusió de la llum i de la realitat.
El tercer entreacte gira al voltant de l’Espai. És representat amb un vídeo per tal de demostrar la finalitat dels fundadors del Teatre Lliure: fer una forma diferent d’entendre l’espai escènic. Volien trencar amb la tradicional separació del públic i l’escenari, per tal d’oferir als artistes i al públic espais per transformar-se i millorar la relació entre els espectadors i l’escena en cada espectacle. Aquest tret tan distintiu es continua aplicant actualment per garantir una experiència al públic.
L’equip invisible: 2006-2016
“Treballadors del Teatre Lliure. Maqueta d’una escenografia. Espectador que tot ho transformes”. Amb la cita que està situada a la instal·lació de Lluc Castells (2006-2016), es presenta una maqueta animada i viva que dona reconeixement i homenatge a l’equip invisible del teatre, aquell que no es veu sobre l’escenari, però que és imprescindible en la cultura escènica.
L’entorn interactiu i immersiu, acompanyat del so ambient, ajuda l’espectador a situar-se darrere el teló: s’escolten ordres de la producció, s’observa menjar sobre la taula que simbolitza les llargues hores de treball i juguen amb la il·luminació per donar protagonisme a diferents elements dins la maquetació. Tot en conjunt mostra la gran feina i responsabilitat dels tècnics escènics.
L’últim entreacte va dedicat al Públic. La sala projecta un vídeo on es capta un instant històric: l’aplaudiment del 2 de desembre del 1976. Amb l’estrena de Camí de nit, 1854, el públic va iniciar un llarg aplaudiment abans inclús que comences l’obra: aplaudien l’esperança, aplaudien un teatre lliure, propi i català, en un context social, cultural i polític complex.
Amb aquest muntatge l’exposició celebra el camí que han recorregut, però també el que encara queda per recórrer: “com aquella nit de desembre de 1976, volem tornar a aplaudir una esperança”, es llegeix a la paret blanca de la sala.
Vestits, cos i personatges: 2016-2026
“Quants personatges han habitat les sales del Teatre Lliure al llarg d’aquests cinquanta anys? [...] Bells testimonis d’aquest art efímer que és el teatre: un art que es construeix en companyia i que només existeix plenament en l’instant compartit”, es llegeix en un mirall davant de la instal·lació de Silvia Delengueu (2016-2026): aquesta sala tanca l’itinerari connectant disseny, cos i memòria a partir d’una tria dels vestuaris d’alguns dels espectacles del Teatre Lliure.
L’espai presenta una escalinata sota un arc arquitectònic on es presenten desenes de maniquins que mostren una enorme diversitat d’estils, teixits, èpoques i personatges, des del teatre clàssic fins a la cultura pop contemporània.
