Don Juan Tenorio i Doña Inés han envellit molt bé. O molt malament per a José Zorrilla, que potser tornaria a morir si veiés en què s’han convertit els seus versos. Al Teatre Coliseum, el seductor ha perdut autoritat i la novícia té unes quantes coses a dir. El Tenoriu torna fins al 8 de novembre amb una tercera temporada que manté el gust per desmuntar el clàssic: paròdia, humor popular i ben poca reverència davant les conquestes del seu protagonista.

El text original "serveix de trampolí per a molts tipus de bromes", explica David Olivares en una conversa amb el Diari de Barcelona al costat de Sílvia Abril. "La relació que va escriure José Zorrilla, ara mateix és impensable". La dramatúrgia d’Israel Solà conserva el fil de la història, però escurça camins amb el·lipsis i narrador, i esquitxa els versos de referències pop i anacronismes. Sota la direcció de Carles Sans, la comicitat creix quan els intèrprets es distancien dels personatges i qüestionen allò que els toca representar.

Abril, hipnòtica, entra i surt de Doña Inés per reclamar a Olivares —o a Don Juan— que se cenyeixi al text. Artur Busquets comparteix la resignació amb la platea mentre es posa una careta de Halloween: "Ho faig perquè és feina". Anna Bertran acaba d’arrodonir el joc amb el desdoblament de papers: passa de pare a promesa, de monja a criada confident, amb una precisió encisadora.

"Encara que sigui El Tenoriu, Doña Inés és la protagonista"

Però la revisió també passa per decidir qui porta les regnes del relat. La jove innocent que espera Don Juan guanya marge per triar el seu destí, mentre el mite del conqueridor queda exposat al ridícul. Abril situa aquest perfil d’home "al Plistocè", tot i que adverteix que "hi ha alguna espècie més de la que voldríem que encara corre pels carrers". La paròdia permet desmuntar-lo, "deconstruir" el mite, en termes culinaris. Però Olivares ho té clar: "Encara que sigui El Tenoriu, Doña Inés és la protagonista".

Aquesta temporada, Olivares deixa de fer de criat per assumir el Tenoriu que interpretava Andreu Buenafuente, mentre Busquets s’incorpora als papers que deixa vacants. Els canvis del text es concentren en els versos que fan referència a aquesta absència. "Com que apareix, com que està, com que vola per aquí, se’l troba a faltar menys", explica Abril. Amb Olivares es coneixen de fa trenta anys: "Al final és gent de la família que canvia de càrrecs". La incorporació de Busquets afegeix "aire fresc" a la temporada i, segons l’actriu, "té una comèdia que no se l’acaba".

Una dosi de riure per prescripció mèdica

La complicitat entre els actors ha de travessar la platea. "A vegades fa por dir-ho perquè qui s’ho ha de passar bé és el públic", reconeix Olivares sobre el bon ambient a escena. "Aquí crec que aconseguim les dues coses". Abril descriu el moment en què el joc troba resposta: "Els sents riure, que pillen quan a tu se t’ha escapat un riure o has tingut un accident i ja t’han enxampat". Per a ella, aquesta connexió té efectes més enllà de la funció: "La comèdia fa la vida més fàcil a les persones". És un bàlsam que, defensa, "hauria d’estar a les receptes de la Seguretat Social".

El Tenoriu recupera així l’imaginari popular que Joan Capri i Mary Santpere van convertir en cita de tardor. "Espero que això es converteixi en una tradició i que cada any per Tots Sants tingueu la vostra dosi d’El Tenoriu", diu Abril. Olivares posa una condició més pràctica: que, en acabar aquesta temporada, ja hi hagi entrades reservades per al 2027. "Llavors", per ell, "ja serà tradició".