Ulls ben oberts, esquenes rectes i silenci absolut. Així estaven els alumnes de tercer de comunicació audiovisual de la UPF quan ha entrat a la sala un dels referents més grans del cine català, Cesc Gay. La tensió es respirava traspassant les mascaretes, que segurament servien als alumnes més fanàtics per contenir els nervis.

Això, però, no ha estat evident per tots. “Igual em coneixeu i igual no. I no passa res, perquè som de generacions diferents i cada generació té els seus referents”, deia el director català mentre col·locava i recol·locava les cames per trobar una postura més còmoda. Ell també tenia l’esquena una mica recta. 

Davant un públic desconegut, la proximitat s’agraeix, i Gay no ha dubtat en intentar aconseguir-ne una mica. “A mi no m’agraden les xerrades i els rollassos, ja no m’agradaven de petit quan me les feien”. Poc després llençava preguntes als alumnes cercant una mica d’interacció, la qual acabaria rebent, i molta, més tard durant el torn obert de preguntes.

Cesc Gay ha vingut a la universitat per explicar als alumnes com ho ha fet ell per assolir Goyas, premis Gaudí i altres guardons amb els seus projectes. Amb un parell de preguntes de Victor Alonso-Berbel, el professor de l’assignatura que organitzava la trobada, i d’algun alumne valent que gosava preguntar abans del torn de preguntes, Gay afirmava que això “és com anar a teràpia”. Realment ho semblava una mica: un grup de persones assegudes en cercle parlant de frustracions, de por, de sexe i de saber plorar. Però tot això, a través del cinema.

A mitja sessió, com si tinguessin por que aquest títol no sortís per inèrcia a la conversa, el professor ha posat una de les primeres escenes de Truman, el film més conegut de Gay. Tal com explica als alumnes, aquesta obra escrita i dirigida per ell conta les vivències rere el retrobament de dos amics, però respon als seus sentiments després de la mort de la seva mare a causa d’una malaltia.

La tècnica de Gay

Truman, llavors, ha fet de fil conductor per explicar com fa Cesc Gay les pel·lícules. Per a ell fer-les és un viatge, i per a viatjar es necessita una planificació prèvia. Gay ha de saber quant temps ocupa el que vol contar i com vol fer les coses. De fet, afirma que “un bon director és el que s’asseu a muntar la pel·lícula i té tot el que necessita i un mal director és el que s’asseu i li falten coses”.

Per a Gay, i pel que fa al seu estil cinematogràfic, tal com ha volgut remarcar ell, a l’hora de fer pel·lícules no hi ha lloc per a la improvisació. De fet, destaca tres passes clares a l’hora de fer una pel·lícula: escriure-la, gravar-la i muntar-la.

Els actors també tenen un paper important, i si després de gravar una seqüència veu que a l’escena no es reprodueix tal com l’havia pretès plasmar en el guió, hi ha l’opció de revisar-ho, sempre que no es caigui en l’extrem de la improvisació: “Una companya em va dir un cop que si el director està a un costat de l’habitació, l’actor a l’altre i enmig hi ha una cadira, aquesta cadira és el personatge”, explica Gay.

Al principi de l’acte, el director català no fixava els ulls en cap dels alumnes; mirava el professor i després seguia amb pressa una línia horitzontal amb els ulls, passant per sobre de cada un dels alumnes però sense aturar-se, fins arribar altre cop a la mirada del professor, el seu refugi. Tanmateix, després d’obrir-se i explicar què és el cinema per ell, Gay ja gosa fixar els ulls a les mirades atentes dels seus joves espectadors. De fet, ara mou els braços per acompanyar les seves paraules, ja no té l’esquena tan recta i les cames reposen relaxades una sobre l’altra; es nota que li agrada parlar d’això.

Amb un to més relaxat i una mica irònic, Gay explica que no ha tingut problemes amb la censura perquè no és escandalós i que, per exemple, no li agrada gaire fer escenes de sexe ni de persecucions perquè ja sap com acaben i, per tant, no li aporten res massa especial.

Seguint amb el to irònic, o tal vegada simplement deixant-se conèixer realment pel grup d’estudiants que al principi semblava tan llunyà —de generacions diferents— explica que quan va al cinema hi va sol. Gay també ressalta: “soc molt tonto quan vaig al cinema”. Diu que no hi va per analitzar i desgranar el film, sinó que hi va com qualsevol altre espectador.

Per part seva, els alumnes ja no aixequen la mà com a afirmació o negació a la pregunta “qui vol ser guionista?”, sinó que comparteixen inquietuds i experiències més personals. Amb Truman, Gay ha fet plorar pares d’alumnes, que recalquen no haver-los vist plorar abans. Davant d'això, Gay, irònic com ell mateix, afirma que li sap greu i que la seva intenció no era fer plorar cap pare però que, al final, les pel·lícules es tracten d’això: de connectar i d’expressar. Com aquesta tarda de dijous.