L'escriptora moldava Tatiana Tîbuleac (Chisinau, 1978) defensa que la literatura pot ser "un lloc de recuperació" de la memòria allà on els estats i generacions senceres no l'han feta, "sigui per vergonya, per por o pel motiu que sigui". Així ho assegura l'autora en una entrevista a l'ACN amb motiu de la seva visita a Barcelona per la publicació en català de Quan siguis feliç, ataca tu primer (Àmsterdam), la seva tercera novel·la. El llibre segueix la Mila, una noia de Chisinau que creix en plena transició postsoviètica i emigra il·legalment a París. Tîbuleac admet que hi ha bastant d'ella en la protagonista, sobretot en la infància i en la relació amb el pare, i adverteix que el títol "no és motivacional".

Després de l'èxit de L'estiu que la meva mare va tenir els ulls verds, Tîbuleac torna amb una novel·la que és alhora la història d'una nena i d'una dona. La infància de la Mila transcorre a Chisinau en plena transició dels anys noranta, marcada per la relació amb el pare, periodista. Ja adulta, emigra il·legalment a París sense passaport, sabent que trigarà molt a tornar.

És una novel·la feta de memòria, absències i ferides, però també d'amistat, passió, pertinença i lluita per trobar un lloc al món. La memòria és una qüestió que l'ocupa molt "com a persona i com a escriptora". "En algunes parts del món l'estat ha fallat, generacions senceres han fallat", lamenta. Per això creu que la literatura pot fer la memòria que no fa un país: "És un lloc de recuperació".

Ho diu des de l'experiència de qui ha passat del periodisme a la ficció. Tîbuleac, que havia estat periodista de televisió a Moldàvia, veu la literatura com "una altra forma de reportar" allò que viu el seu entorn i la societat. "Com a periodista, cada vegada que vols dir alguna cosa no pots, perquè necessites dues o tres fonts", explica. La ficció, en canvi, li permet "ser subjectiva sense que t'ho retreguin".

Per això li resulta "molt més fàcil" parlar del passat del seu país i dels fets dramàtics que han viscut els moldaus i l'Europa de l'Est. "A diferència del periodisme, la literatura t'ha de tocar l'ànima, t'ha de provocar una emoció, ja sigui odi o ràbia", defensa.

L'autora reconeix que és "un dels títols més controvertits" que ha posat a un llibre seu, però aclareix, en to de broma, que "no és una crida a pegar la gent quan ets feliç". La frase surt de la filosofia d'un dels personatges: "Quan ets feliç, guarda't aquesta felicitat, aferra-t'hi, perquè hi ha algú que vindrà a prendre-te-la, i has d'estar preparat i atacar primer". Tot i la duresa dels seus llibres, Tîbuleac reivindica que "sempre hi ha una mica de llum" en la seva escriptura. "Mai m'invento la violència i la crueltat per divertiment. Sempre descric processos o coses que passen", assegura.

La Mila i l'autora

Tîbuleac diu que sempre deixa una mica d'ella en tots els seus personatges, "fins i tot en els gossos, els gats, les portes i els arbres". En el cas de la Mila, reconeix que la infància "és bastant la meva", perquè passa a Chisinau, on va créixer, i la relació amb el pare "és la relació amb el meu pare".

La seva emigració, però, no s'assembla a la de la protagonista. Tîbuleac viu a París, on va arribar més tard, el 2008, perquè es va casar, i ho va fer amb papers i amb una feina com la que tenia a Moldàvia. "Això fa una diferència fonamental", subratlla.

Per això insisteix que l'emigració i la violència que retrata el llibre pertanyen a la transició dels noranta. "Els moldaus que emigren avui no fan el mateix camí, tenen altres oportunitats i estan protegits", explica. "Volia parlar d'aquella generació".

L'escriptora tampoc creu que la immigració es vegi igual des de dins que des de fora. "És diferent fins i tot si dues persones marxen de la mateixa ciutat el mateix dia i arriben al mateix carrer", defensa. "La migració és un procés social, però també molt íntim", conclou.