Entro a la llibreria La Fatal, a Lleida, i em dirigeixo a un taulell on els llibreters prèviament havien disposat diverses obres russes traduïdes aprofitant l’ocasió, entre les quals es troba Tres novel·les breus, traduïda per Arnau Barios. M’assec en una de les cadires plegables a l’última fila de la Sala Fatal —que ja és plena a vessar— a la vegada que agafo un fullet informatiu on hi ha escrita l’agenda de febrer de la llibreria. 

Barios, un dels grans traductors de la literatura russa al català, va presentar divendres passat el llibre Tres novel·les breus, un recull de tres obres mestres escrites per Tolstoi: Mort d'Ivan Ilitx, La sonata Kreutzer i Hadjí Murat, recuperades recentment per l’editorial Club Editor. 

En el col·loqui, que forma part del cicle de xerrades organitzades per La Fatal, Arnau Barios confessa que es va endinsar en el món de la traducció perquè no és gens creatiu i va decidir canalitzar l’energia d’escriure i l’afany de creació literària en les traduccions. I afegeix: “El millor que podria haver fet com a escriptor és no escriure”—axioma que es compleix també en el meu cas—. De fet, quan la moderadora li pregunta a Barios quanta part de creativitat hi ha en l'ofici de traductor, ell respon: “Aquest llibre l’he escrit jo, Tolstoi no parlava català”, fent referència al fet que per molt que es parteixi d'una obra original en rus, ell és l'autor de cada frase de l'obra traduïda.

Així mateix, explica alguns dels problemes amb què es topa a l’hora de traduir. En català, repetir una mateixa paraula en una oració o inclús en un paràgraf està mal vist i sembla que tinguem una dèria a buscar sinònims. Tanmateix, els russos es poden servir de tot un escampall de declinacions i sembla que ens trobem davant de paraules diferents.

Barios diu que la màxima aspiració d’un traductor hauria de ser entregar als lectors de Tolstoi en català una obra homòloga, però això és impossible. De fet, compara la traducció amb un paquet d’Amazon: el repartidor hauria d’entregar-lo intacte, però com en la traducció literària normalment es tracta de paquets molt fràgils, l’objectiu ja no és entregar-lo d’una peça, sinó que arribi el menys trencat possible: “Traduir és prendre decisions constantment, veure què has de sacrificar i què has de mantenir.”

Parlant de sacrificis, Barios ens deixa entreveure que té una altra font d’ingressos, perquè durant la xerrada confessa que el seu ritme traduint és lent, que es pot permetre el luxe de dedicar molt de temps a cada frase. Quan la moderadora dona per acabada l’entrevista, cedeix el torn de paraula als oients i lectors, perquè plantegem les nostres preguntes. I el company de carrera que seu al meu costat i jo, ens mirem i la tenim clara: realment es pot viure de la traducció? “S’ha de dir que jo m’hi puc dedicar (a la traducció) perquè tinc alguns privilegis; un pis d’una tieta a Barcelona —tothom va esclafir a riure—i una altra feina: professor de català a Moscou.”

Surto de la llibreria amb ganes d’explicar tot el que he après i desaprès, però sobretot, amb la certesa que encara queda molt camí per recórrer. Hi ha hagut un increment de visibilitat i de reconeixement dels traductors, però les condicions de treball encara són precàries. El prestigi és una gratificació, però la part econòmica és fonamental. Ha d’haver-hi millores. No cal que el nostre nom estigui en portada, el veritable reconeixement consisteix a aplicar tarifes justes.